BURNING

No va ser fina l’any 2005 que Haruki Murakami es va conèixer a casa nostra amb la publicació de la seva novel·la de 1987 “Tokio Blues” que, en realitat, portava com a títol “Norwergian Wood” com la famosa cançó dels Beatles, ja que la música és molt important a la seva vida i fins i tot va regentar un club de jazz abans de ser escriptor. Això s’evidencia a la seva obra perquè a tots els llibres es parla de música, sigui clàssica, jazz o pop, tant se val.

Aquest primer llibre a Catalunya és segurament el més comercial de tota la seva literatura i parla d’adolescents perduts, depressius i fins i tot amb tendències suïcides. Com el vam conèixer tard, tot va anar molt de pressa per nosaltres. De fet, el seu gran èxit a escala mundial el va obtenir amb “Kafka a la platja“, del 2006, que va ser considerada pel New York Times com el millor llibre de l’any. L’obra de Murakami està plena d’imaginació i en ella sovint es barregen la realitat amb els somnis. Els seus personatges no són gents corrents, alguns poden parlar amb els animals o viure en altres dimensions, o sí que ho són de normals, però la mirada de Murakami els fa especials en mostrar-nos de forma natural els seus anhels i sentiments. En els seus relats tenen molta importància els animals, especialment els gats, als que dota sovint d’una ànima quasi humana.

Burning està basada en un relat curt de l’autor japonès: “Cremar graners” i conté totes les icones més característiques de la seva obra. També hi juga un paper important un gat, que sembla que només existir en la ment d’una persona, però que serà aparentment clau en el desenllaç de la trama. Parlant de desenllaços, no espereu sortir del cine amb totes les respostes, de fet, si heu estat atents a la història, tindreu sobretot preguntes.

El director i guionista de la cinta, Lee Chang-dong és una figura de pes en el món cultural Sud Coreà, va arribar, fins i tot, a ser ministre de cultura, i ha convertit un relat de poc més de 10 pàgines en un film de dues hores i mitja, el que vol dir que ha creat tota una nova història, amb noves circumstàncies i un nou marc que li permet reflexionar sobre la Corea actual i la condició humana, deixant però, intacte l’esquelet de l’obra de Murakami.

La pel·lícula és un triangle ben curiós, entre el protagonista, Jongsu, un noi de classe baixa que aspira a ser escriptor i que sols fa petites feines temporals; una noia del seu barri, Haemi, amb la que es retroba per casualitat i un jove benestant, en Ben, que coneix a la noia en coincidir amb ella en un viatja per l’Àfrica; una persona encantadora, segura i que ens presenten com una mica tèrbola. El film està contat en primera persona pel protagonista, tal com passa en el llibre, però en aquest cas no hi ha verbalització, sinó que la càmera l’acompanya sempre a ell i és a través d’aquesta mirada que intuïm el que pensa, el que creu i el que sent; veurem, per tant, el seu desig, la seva passió, la seva gelosia i la seva angoixa.

Hi ha una escena que reprodueix literalment un passatge del llibre: Asseguda a la taula d’un bar davant de Jongsu, l’Haemi juga a fer veure que pela una mandarina, ella li diu que estudia mim; quan ell se sorprèn de tan bé que ho fa té una resposta sorprenent.

L’important no és creure que hi ha una mandarina, sinó oblidar que no hi és

Un plantejament filosòfic molt oriental i que porta a acceptar la teva condició, a no revoltar-te. En el llibre original, el protagonista comenta que això era l’únic que feia l’Haemi a la vida, com si volgués dir que en realitat no vivia sinó que ho fingia, tal era el seu allunyament de la realitat.

En una altra escena, davant d’un grup d’amics l’Haemi balla una dansa ritual que va aprendre d’una petita tribu de l’Àfrica: Representa el traspàs del món material, “la petita gana”, al món espiritual o més elevat, “la gran gana”, potser és això exactament el que ella cerca a la seva vida. La gent la mira entre divertida i avorrida sense fer-li massa cas.

El moment culminant de la pel·lícula gira al voltant d’una confidència que el Ben li fa al Jongsu; li diu que té una afició molt especial, es dedica a cremar hivernacles abandonats. A partir d’aquí, el protagonista tractarà de forma obsessiva de trobar alguna prova d’aquesta activitat, perquè li diu que el següent és ben a prop de casa seva; el que ens permetrà, seguint al Jogsu, veure els camps sota el sol llevant, unes imatges de gran bellesa. Aquesta obsessió el portarà a connectar aquesta suposada activitat amb l’Haemi i tractarà de trobar una pista que li doni la raó. Llavors apareixerà aquell gat que mai havíem vist… Tot plegat ens portarà a un final tant dramàtic com irracional. En el comte de Murakami tot queda més obert.

La pel·lícula ens mostra la gran diferència de classes a Corea del Sud i el seu efecte en les relacions humanes: En Ben és condescendent, molt educat però, distant i despreocupat per la condició dels altres, sempre està somrient; pensa que a la vida sempre hi ha hagut pobres i rics i que cadascú ha d’assumir el paper que li toca, les diferències no li preocupen i si el pobre pot ascendir ben bé que farà, ara, ell no mourà ni un dit per ajudar-lo, malgrat això no té inconvenient en convidar al protagonista a sopar a casa seva, o en compartir un pícnic selecte amb ell. Vol passar-s’ho bé i creu que tot li pertany. El protagonista per la seva part se sent clarament inferior i menystingut i demostra més que enveja, una certa rancúnia.

En un país tan avançat és xocant i colpidor com ens descriu la relació entre els dos sexes a la Corea del Sud actual: Ells se senten i actuen com superiors i miren a elles com a objectes, elles assumeixen el seu paper de flors que han d’atreure els homes, però també han de ser discretes i púdiques, com a mínim en públic, en aquest tema és una societat més sexista que la nostra. Hi ha una escena en la qual ella es despulla davant del Ben i el Jogsu i balla mirant el cel ponent, com en un cerimonial, però també un acte lliure, artístic i espontani, el protagonista s’escandalitza, li diu que això només ho fan les putes. Hi ha prejudici però també desig i gelosia.

Segons el meu parer, hi ha uns fets que impedeixen que aquesta gran obra sigui rodona:

• En primer lloc, la durada, dues hores i mitja són molta estona per explicar un conte de deu pàgines. És cert que Lee Chang-dong amplia el camp, l’obra i aprofita per mostrar-nos aquests contrastos tan extrems de Corea del Sud, però el conte de Murakami és per ell sol tan poderós i hipnòtic que t’impedeix pensar en altres coses, ja que et posseeix i vols saber com acaba tot.
• Aquesta ansietat per saber el desenllaç fa que a vegades es perdi una mica el fil de l’acció

Dit això, crec que estem davant d’una gran pel·lícula, amb una gran fotografia, bona direcció i convincents actuacions, a més a més algunes de les seves seqüències mereixen esdevenir clàssiques.

Corea del Sud 2018 (2hores, 28min)
Direcció: Lee Chang-dong
Guió: Lee Chang-dong, Jungmi Oh (Historia: Haruki Murakami)
Actors: Yoo Ah In, Yeun Steven, Jun Jong-seo, Gang Dong-won,