Queen va ser un dels grups de rock amb més èxit dels anys 70 i 80 del segle passat. La seva estrella, el cantant Freddie Mercury, un home excèntric, provocatiu, teatral, dotat d’una capacitat increïble de connectar amb el públic i posseïdor d’una gran veu, es va convertir, a més a més d’una gran estrella, en una icona de moltes altres coses. Penses en ell i et ve al cap la imatge del cantant de masses, del seu duet amb la Montserrat Caballé pels jocs olímpics de Barcelona, però també la visualització de l’orgull gai, i per descomptat també de la sida, aquella malaltia terrible que llavors no tenia cura i que l’imaginari popular associava amb el sexe prohibit i promiscu i les drogues. El film ens presenta una biografia adequadament maquillada per agradar a tothom de l’estrella del grup.

Estem davant d’un gran espectacle visual i musical; això és principalment aquesta pel·lícula, un show, una actuació continuada, de fet quasi la meitat de la cinta l’ocupen els grans concerts del grup, sempre filmats des del millor punt de vista possible, és molt difícil no enamorar-se. Les escenes inicials ja ens ho deixen palès: Veiem al Freddie preparant-se per sortir a escena, és el concert Live Aid a l’estadi de Wembley, som a 1985, diuen molts crítics que possiblement ha sigut el millor concert de rock de tota la història; la càmera el segueix tot el temps fins que arriba a l’accés de l’escenari, segur d’ell mateix, preparat, sap que està a punt de fer història. Aquesta seqüència és realment molt potent i amb ella de referent, amb l’esperit completament exaltat i pler d’adrenalina, comencen a explicar-nos la vida del Freddie.

Ell, un jove sofisticat, amb problemes d’identitat, en el bell mig d’un Londres capital mundial de la moda i la llibertat, contactarà de forma casual amb dos membres d’un grup musical que acaba de perdre el seu vocalista i junts en formaran un de nou, en Freddie imaginarà un nom tant transgressor com original, però que pot encaixar a tothom; a partir d’aquí començarà una història d’èxits.
El film, com aquell que munta un poltre salvatge, cavalcarà desbocat i ens arrossegarà fins a un món somiat, un món, amb les seves penes i alegries mesurades de forma perfecta, un algoritme quasi matemàtic que ens farà sentir alegria, pena, dolor, incredulitat i finalment un estat de felicitat; si més no un alleujament. Resultat final: Una bona estona pel públic i una bona caixa per la productora.

Diuen que les bones històries no són aquelles que ens ho donen tot mastegat, sinó aquelles que ens provoquen que ens fem preguntes i que tractem de trobar les seves respostes; crec que això mateix es pot dir per qualsevol obra d’art; el plaer està a la bellesa però potser més encara en el fet de descobrir-la en tota la seva plenitud i diversitat. En la meva opinió aquesta pel·lícula és massa lineal, t’ho va explicant tot sense misteris, més o menys cronològicament, exceptuant les primeres seqüències que retrobarem al final, per mi segurament la part més interessant i aconseguida del film. Crec que se’ns nega sentir a la nostra carn els dubtes que devia sentir el protagonista, el seu patiment, és una mica com una d’aquelles estampetes de sants tan kitsch amb la seva vida exemplar darrere. No hem de fer cap esforç.

Hi ha un malentès en aquesta història: en veritat no és una biografia; i és que el guionista ha variat la cronologia dels fets per donar una mica de sentit èpic a la història, però pitjor encara, els fets reals han estat manipulats donant a alguns personatges més importància de la que realment van tenir, creant-ne alguns inventats i novel·lant de color rosa algunes parts de la biografia de l’estrella.

Ens mostren a un Freddie Mercury que mai va existir de forma única, una persona senzilla i noble, una mica esbojarrada, això si, però és que quan un és un geni passen aquestes coses. Em direu: ¡¡¡Però també ens ensenyen una cara fosca!!! És veritat. Això no obstant, no és ell sinó una persona del seu entorn malvada i manipuladora que l’enganya. La realitat no és així, tots tenim coses bones i dolentes i les hem d’assumir, les bones i les dolentes i en Freddie, un geni creador, tenia un costat fosc molt obscur.

També hi ha dues històries d’amor, la primera s’ajusta més o menys a la veritat, a la segona, més sòrdida en la realitat, se li ha volgut donar un to romàntic i fins i tot filosòfic que mai va existir; direu que és una llicència artística, però que canvia totalment el sentit de la història. Per cert, els dos amors d’en Freddie mai van estar junts. Com dèiem abans, a la fórmula usada per crear aquesta recreació, sols han posat els elements necessaris perquè pugui agradar a tothom.

Si deixem estar aquestes inexactituds, si pensem que anem al cine sobretot a passar una bona estona, llavors podrem dir que estem davant d’una gran pel·lícula. Queen va dedicar tota la seva carrera a fer passar una bona estona al públic. Va crear espectacles audiovisuals com mai s’havien vist, de forma que anar a un concert seu era una experiència vital que et portava més enllà de la realitat. Si seguim aquest raonament, podem pensar perfectament que el que fa aquesta pel·lícula és allargar la seva màgia; fer que l’espectador visqui una experiència similar a la que podia sentir en els seus concerts. Com sovint passa, la realitat va superar en molt a la ficció.

Crec que qualsevol persona a qui li agradi la música gaudirà amb aquesta cinta i que pels fans de la música de Queen, que no de la seva biografia, serà inoblidable.

GB 2018 (2hores, 14min)
Direcció: Bryan Singer
Guió: Anthony McCarten (Historia: Anthony McCarten, Peter Morgan)
Musica: John Ottman (Cançons: Queen)
Actors: Rami Malek, Joseph Mazzello, Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen,Tom Hollander, Mike Myers,…