La pel·lícula relata un fet real que va succeir a una classe d’una escola d’un poblet de l’antiga RDA l’any 1956. En aquell temps ja existien les dues alemanyes, però encara no hi havia el mur de Berlín, cosa que permetia circular més o menys lliurement entre un costat i l’altre. Així ho van fer un dia qualsevol dos joves amics amb l’excusa de visitar la tomba de l’avi d’un d’ells i van aprofitar per anar al cine, tan sa val la pel·lícula que van anar a veure! El cas és que a les notícies gràfiques, pràctica universal abans de la televisió a totes les sales, es van assabentar de la revolta Hongaresa: estudiants contra tancs, amb un enfocament ben diferent de la versió oficial del bloc comunista, de fet quasi ni en parlaven; el que per uns era una contrarevolució capitalista, il·legal i fins i tot feixista, pels altres era una lluita per la plena sobirania nacional i la llibertat; moderns els antics!

Però tractem de situar la realitat dels fets històrics. A Budapest els estudiants, encara amb una certa llibertat, van organitzar mitjançant una assemblea, una manifestació a la qual es va afegir una bona part de la població, es parla de 300.000 persones, demanaven llibertat de premsa i lliures eleccions. Es van animar i en voler ocupar l’emissora de la ràdio estatal van engegar una revolta. Sense donar temps al govern comunista local a demanar ajuda, la Unió Soviètica va reaccionar a la valenta i va envair Hongria amb 150.000 homes i 6.000 tancs. Els estudiants es van enfrontar als ocupants de forma tant heroica com inútil, van lluitar desesperadament en una clara inferioritat de forces i van resistir una setmana; esperaven que el bloc occidental els hi donés un cop de mà, però Europa i els Estats Units van mirar cap a un altre costat com sovint han fet al llarg de la història.

Tenia sentit que aquells joves adolescents alemanys sentissin empatia pels seus companys hongaresos, de fet en els ideals comunistes els hi ensenyaven fraternitat i solidaritat, per això van decidir fer un minut de silenci abans de començar les classes, ho van fer democràticament, per votació. El professor va quedar ben destarotat, no sabia que estava passant i ho va interpretar com un atac personal, com una rebel·lia i ho va elevar al director de l’escola i aquí va començar el problema.

La direcció de l’escola i altres estaments educatius van voler saber-ne més, començant pel perquè, però anant també a buscar el com i el qui. Volien poder escriure un informe, ja que pels buròcrates la realitat és als papers. Definir una conducta impròpia, o no, i sobretot trobar a l’instigador, al culpable si s’escau, per poder imposar-li un castic, un escarment a la classe i donar axis un advertiment per a la resta, un avís per navegants que deixes molt clar que no s’admetien dissidències. Així va començar un seguit d’interrogatoris amb els alumnes i de reunions amb els seus pares i la cosa, en principi un acte simplement de reconeixement del valor, es va anar criminalitzant i les relacions dels alumnes entre ells i amb les seves famílies es van anar enverinant.

Trobarem a un règim, el comunista, que no vol convèncer a ningú, ja que es creu en possessió de la veritat absoluta; no cal defensar que el cel és blau, ho és i prou, que el color vermell de la sang és vermell, no rosa, els fets reals i universalment reconeguts cauen pel seu propi pes i, per tant, si cal, s’imposen. Hi ha darrere un partit i un estat, que en aquest cas són la mateixa cosa, unes autoritats, unes lleis; ja sabeu: El regne de la llei; si calgués, tal com va passar a Hongria, hi ha un “Exercit Roig”, per defensar la unitat del comunisme, un bé superior als estats, nacions i per descomptat a les persones individuals, doncs el bé de “totes les persones”, “el comunisme”, està per sobre d’un únic individu o d’un sol poble. La voluntat d’unir i no separar. Teòricament, no sembla un mal propòsit? Però és clar, tots han de pensar el mateix.

Veurem en el film com afecten aquestes pressions desfermades a la unitat de la classe i a la seva solidaritat, només que una baula falli es pot trencar la cadena. Sentirem com es revolten les famílies, ja que està en joc la seva prosperitat; penseu que en aquell moment el comunisme estava realment millorant la vida d’aquelles persones. Estem parlant de nens, d’adolescents que van a l’escola i, per tant, no hi havia policies ni presons, però si possibles castics acadèmics, fins i tot l’expulsió de l’escola.

La pel·lícula ens donarà una lliçó d’aquelles que els joves poden donar als adults i fer-los enrogir de vergonya; ells amb una mirada clara, guiats per propòsits nets, solidaris i sense les pors a perdre el que tenen, ja que encara no tenen res, són més lliures i fraterns. També serà un exemple de com actuen els estats totalitaris en general, on la unió del tot i el suposat bé de la majoria de la població estan per sobre del pensament o els anhels d’uns pocs.

Un film històric, acadèmic, molt ben ambientat i executat i que té els seus valors més grans en el classicisme; no hi ha preses agosarades, ni flashbacks, tot se centra en la narració cronològica dels fets i prou. Crec que agradarà pràcticament a tothom i que ens farà reflexionar sobre la llibertat somiada i la joventut perduda.

Alemanya 2018 (1h 51min)
Direcció: Lars Kraume
Guió: Lars Kraume (Llibre: Dietrich Garstka)

Actors: Jonas Dassler, Judith Engel, Tom Gramenz, Michael Gwisdek, Max Hopp, Rolf Kanies, Burghart Klaußner, Lena Klenke, Daniel Krauss,