Segurament, el pitjor que li pot passar a una mare és perdre a un fill. La seva mort és un cop duríssim a la vida que la marcarà per sempre més, és anar contra natura, ja que el que és natural és que els fills enterrin als pares, però no a l’inrevés. Al final, ho haurà d’acceptar, hi haurà un dol que serà llarg. Després la ferida quedarà per sempre, però la vida podrà seguir i ella trobarà la pau, dolorosa però la pau. Malauradament, hi ha encara una cosa més terrible: que aquest fill desaparegui; que la mare no pugui saber on és, ni tampoc què fer per trobar-lo. És com si el seu temps es detingués en aquell precís moment i en l’exacta edat del seu fill. La seva habitació intacta i ordenada, amb les coses tal com les va deixar ell. El neguit cada cop que sona el timbre de la porta o el telèfon, la mirada que segueix als nois que veu al carrer tractant de reconèixer al seu fill; tota la seva vida, més enllà de la supervivència, quedarà en suspens.

Passaran els dies, els mesos i els anys sense que ella es pugui treure de sobre aquesta angoixa, aquest turment de no saber com ni on es troba. Una sensació d’ofec i manca d’aire que no la deixa respirar, un dolor intern que la fa insensible a la bellesa i a l’amor. Un dia, al cap de cinc anys, haurà d’admetre que el més probable és que estigui mort, ho haurà d’acceptar encara que sempre quedi una veueta interior que li digui:

¿I si…?

Viurà un dol que serà més desesperança que pèrdua, ja que ella ja el va perdre fa molts anys, i a poc a poc trobarà la pau.

A la propera pell” la cosa encara es complica més: Una mare, que va perdre a un fill de deu anys en estranyes circumstàncies a la muntanya rep, al cap de vuit anys, una trucada d’un centre de menors francès, on la criden per tal que hi vagi a reconèixer a un noi que podria ser el seu fill. A la mare li va desaparèixer un nen i li mostren quasi a un home. Ella el reconeix de seguida, està segura que és el fill que va perdre. Nosaltres podem pensar que, el desig de recuperar-lo és tan fort, que veu el que vol veure. A més a més ell té un buit a la memòria; només recorda algunes coses i a algunes persones, amnèsia dissociativa li diuen. Per això es comporta sovint com un estrany.

La família viu en un petit poblet de muntanya on tothom es coneix, en arribar la gent que els envolta tampoc ho tenen del tot clar,el miren de reüll i amb desconfiança, lògicament els espectadors també dubtarem…

Sota aquesta premissa Isaki Lacuesta i Isa Campo construeixen una pel·lícula dura i absorbent, que et té tot el temps amb l’ai al cor. Un film en el qual res és el que sembla, on dubtarem de les intencions dels personatges, on intuirem que no tothom diu tot el que sap. Descobrirem tant, veritats terribles sense que ningú hagi gosat dir-nos-les com, algunes mentides insinuades, ens enverinaran la ment. Patirem per una dona que, encegada per l’esperança de recuperar la cosa més estimada, acollirà a casa seva a un estrany al qual suposarem tèrboles intencions.

Aquesta pel·lícula té un personatge molt important que no és de carn i os: la natura salvatge i desolada. Unes muntanyes nevades on bufa el vent i el fred és intens. Un indret inhòspit on la vida és difícil per als que hi viuen i que forja personatges durs i esquerps. Homes que encara surten de cacera tant per proveir-se d’aliments com pel plaer de matar éssers vius. Per això, la càmera molt sovint se centra en aquestes serralades cobertes de neu i escoltem com el vent crida entre els arbres.

Uns carrers del poble sempre humits, uns camps coberts per la boira i un cel gris de plom que no coneix la llum del sol. Un marc gran i solemne com una catedral, que empetiteix als homes i ens els mostra indefensos, per explicar una història que al principi és incòmoda com una pedra a la sabata i que, a poc a poc, va obrint una ferida. Cada cop la pel·lícula es va tornant més tenebrosa, les relacions entre els personatges es tornen malsanes i violentes, com una espiral que acaba desfermant totes les passions per poder mostrar-nos, com aquell que arranca un queixal, una veritat encara més terrible.

La trama és treballada i força complexa: hi ha un combinat de passions humanes; trobem a un adolescent amb tota la seva efervescència de desitjos, pors, dubtes i incomprensions, amb les relacions de territorialitat, de domini i de descobriment de la sexualitat pròpies de l’edat. Una dona sola que busca la protecció d’un home fort. L’homosexualitat com experiència física. Fins i tot el mite d’Èdip en tota regla. El film podria ser una història mitològica clàssica.

Una de les curiositats de la pel·lícula és que està filmada en tres idiomes de forma simultània: català, espanyol i francès, segons el meu parer, això enriqueix la cinta i la fa més real.
Una pel·lícula interessant i que a mi em va atrapar i neguitejar, amb un bon guió i direcció, en general uns bons actors, però que per mi té com a punt feble, el protagonista, el noi perdut, interpretat per Alex Monner, al que no m’acabo de creure.

Espanya 2016 (1 h, 40 min)
Direcció: Isaki Lacuesta, Isa Campos.
Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campos, Fran Araújo