Quan la fàbrica on treballa tanca, quan el poble on viu es converteix en una ciutat fantasma al bell mig del no-res, quan el seu marit, amb el que portaven tota la vida junts, mort, quan no troba cap treball que no sigui temporal, quan la seva pensió no li arriba per viure dignament i quan malgrat tot i tothom vol mantenir la seva independència i viure lliurement, llavors la Ferm es converteix en nòmada vivint dins d’una vella furgoneta. Ella tria aquesta vida sense recances, l’única possible per ser fidel als seus principis. Un film intimista, introspectiu i de gran bellesa que amaga una crítica a la nostra societat.

La directora, Chloé Zhao ja ens havia mostrat la seva capacitat tant de retratar la natura salvatge com l’esperit de llibertat en un film de gran bellesa, “The Ryder“, rodada amb actors no professionals que feien de si mateixos; no era un documental amb un narrador, era simplement la realitat de la seva vida en un indret oblidat i aturat en el temps.

Ara fa exactament el mateix, exceptuant a la protagonista, la Frances MacDorman, la” Fran” que es converteix en la “Ferm“. De fet, ella havia fantasiat amb deixar-ho tot a seixanta anys i emprendre un viatge en motor home per tot el país, certament en altres circumstàncies, però el mateix fet; no és el mateix anar obligat que anar-te’n de vacances. Si a The Ryder trobàvem a un cowboy romàntic, que es resistia a portar una vida buida i lluny de la natura, aquí trobem a un esperit lliure forçat a voltar amb una furgoneta per tot el país, cercant treballar en el que fos.

La Ferm segurament hauria seguit a casa seva relaxada, amb un pati al darrere que donava directament a un desert immens, emmarcat per unes blanques muntanyes llunyanes, això ja era prou alliberador pel seu esperit, treballant per a l’empresa de tota la vida, relacionant-se amb veïns i amics, ja que és molt sociable, però van tancar i la gent va marxar del poble perquè tots els diners tenien el seu origen en aquella fàbrica, va quedar ben sola. La trobem al principi quan ho deixa tot desat en un guardamobles i tira carretera i manta.

Veurem molta carretera en aquesta pel·lícula, en general línies rectes i un petit cotxe que circula pràcticament sol, plans panoràmics que ens permeten admirar la grandesa del paisatge, copsar el seu esperit serè on cel i terra s’ajunten a l’horitzó. Alhora, trobarem molts primers plans que ens mostraran l’essència de la Ferm, de qui és ella. Dues columnes narratives, com si fossin dues ànimes bessones, que es comprenen perfectament l’una a l’altra doncs totes som part de la terra, la persona minúscula davant la grandesa del paisatge, però capaç de sentir-la totalment amb el seu anhel. Si el film sols mostrés la natura salvatge certament seria evocador, però també buit, si veiéssim només les aventures de la Ferm i la seva lluita per subsistir, seria èpic però profundament trist i desesperançat. En canvi, si alguna cosa sura per sobre de tot en aquesta pel·lícula aquesta, és la serenitat i l’equilibri. Cal canviar la paraula resignació per determinació, perquè ella no es resigna a aquesta vida com a única alternativa, l’escull de forma lliure i determinada. Ho veiem com a mínim tres vegades. Quan en uns grans magatzems es troba amb una amiga que li ofereix un lloc a casa seva; ella ho verbalitza davant la seva filla:

No estic vivint al carrer, no tinc casa, però si un lloc per viure, li diu amb veu segura mirant-li als ulls.

Després quan va a casa sa germana perquè sé l’hi ha espatllat la furgoneta, es porta molt bé amb ella, però ha de seguir el seu esperit lliure, una cosa que les dues saben. Finalment, en la visita que li fa a un company i amic de ruta, allà ho tindria tot, són persones franques i clares com ella, allà és desitjada, i tothom l’estima, però ella té la seva vida, el seu camí. Totes les decisions són lliures, cap forçada per les circumstàncies, per tant, volgudes plenament.

La Fran i el seu alter ego la Ferm aniran coneixent molta gent real, no actors interpretant un paper escrit per uns altres, sinó persones que escriuen cada dia la seva vida treballant, caminant, convivint o simplement fent carretera. Aprendrem com viuen aquests nòmades moderns, fills de la gran crisis econòmica del 2008, però satisfets de la seva manera de vida; no són uns sense sostre ni captaires vivint de la caritat i esperant el seu destí sense fer res par canviar-lo, representen una altra forma de vida. És ben curiós, que una de les més grans corporacions actuals i potser un dels grans beneficiat del canvi de paradigma, sigui precisament qui els hi doni una feina a la Ferm; fet i fet es necessiten l´un a l´altre. Si sols existissin treballs estables, els nòmades no podrien subsistir fent la vida que fan, quedarien marginats de la normalitat, llavors si serien éssers exclosos. Amazon tampoc podria donar el servei que dona al preu que ho fa, si no existís gent que es mou per al territori, no tindria avantatge competitiu.

És això una crítica?

No, de cap manera, és la realitat. Si pensem en el que feien els primers nòmades desplaçant-se per trobar recursos ho veurem molt clar; els caçadors recol·lectors en enfront dels pagesos assentats i lligats per obligació a la terra i a les estacions.

Quan ella mira les postes de sol des del desert, quan es passeja per aquells indrets increïbles que ens empetiteixen, quan caminant per un penya-segat a la vora del mar en un dia de tempesta es treu la caputxa per permetre que el vent i l´aigua li acaronin la cara, ens està dient que se sent viva, que viu en harmonia; és per això que prefereix seguir amb la vida que fa i renunciar a les comoditats que li ofereixen per tornar-se de nou sedentària.

Chloé Zhao ha tornat a escollir actors no professionals per la seva obra envoltant, això si aquest cop, a la protagonista que ha hagut de fer el camí invers, deixar d´actuar i mirar de ser tal com és; el resultat és magnífic, acostuma a passar quan fas fer a la gent el que fa normalment. Impressionant.

El film reafirma l´estil de la seva directora, cercar a l´hora l’autenticitat i la bellesa, bona fotografia, bona direcció, una música que embolcalla les imatges, bon muntatge i una gran actuació de la seva protagonista, la resta d´actors simplement fan la seva vida. Absolutament recomanable.

USA 2020 (1 hora, 48 minuts)

Direcció: Chloé Zhao

Guió: Chloé Zhao (Llibre de Jessica Bruder)

Fotografia: Joshua James RichardsMusica: Ludovico EinaudiActors: Frances McDormand, David Strathairn, Linda May, Charlene Swankie, Bob Wells, Gay DeForest, Patricia Grier,…