Una jove vídua, l’Abla, que viu amb la seva filla petita a la medina de Casablanca guanyant-se la vida fent pa i pastissets, acull a casa seva una noia embarassada que no té on dormir. Voldrà mantenir al principi les distàncies, no es vol entendrir ni comprometre, tem per la reputació del seu negoci, però a poc a poc s’aniran acostant i naixerà una relació que jo definiria com “de tocar farina”, on els sentits i la proximitat física aniran fonent el gel dels prejudicis. Aquest contacte les ajudarà a guarir les seves ferides, a fugir de la fosca i dolorosa soledat on s’amaga la fornera i a ser fortes per fer front a la vida de la noieta. Una òpera prima que sembla obra d’una directora ja consagrada per la seva bellesa i precisió.

Quan comences a veure les imatges d’aquesta pel·lícula, després de saber que és d’una directora marroquina i filmada a Casablanca, no pots deixar de sorprendre’t: et pots sentir desubicat, ja que possiblement et ve a la memòria el quadre de Vermeer La lletera. Segurament esperaves una altra paleta de colors, més primaris i vius, amb grans contrastos, i et trobes davant de tons pastel perfectament temperats; podries pensar que som en una altra època i en un altre lloc, que ben bé podria ser el centre d’Europa. De seguida veus que les circumstàncies són nord-africanes, però gaudeixes d’un inesperat equilibri cromàtic que t’omple de pau; aquest és el miracle que vivim els espectadors, en paral·lel al que transforma les dues noies.

La pastissera tenia un marit pescador que un dia no va tornar a port; l’oceà de tinta negra que se’l va emportar va tenyir de tristor l’ànima de la noia, que sembla haver perdut la capacitat d’estimar, seca com un arbre mort. De l’adolescent embarassada no sabem gairebé res: “un error”, diu; no pot tornar al seu poble. El que és clar és que necessita que l’acullin per no sentir-se una exclosa del món, condemnada a l’ostracisme per una societat intolerant. Hi ha, però, algú feliç a la casa: la Warda, la filla de vuit anys de la fornera, que veu en l’arribada de la Samia una oportunitat perquè algú emmiralli el seu somriure i aporti frescor a una casa massa trista. Ella començarà a acostar-se decididament a la nouvinguda, que també necessita desesperadament l’escalfor del contacte humà.

La Samia tractarà, en contra de la voluntat de la mare, d’ajudar en les tasques domèstiques i fins i tot en l’elaboració dels pastissets, on té força traça, i d’aquesta forma s’integrarà de mica en mica a la llar d’acollida, precisament el que l’Abla no volia. En un moment donat es produirà el contacte físic entre les dues a través de la massa del pa, en unes escenes que recorden la bellíssima pel·lícula israeliana The Cakemaker, traduïda aquí com El pastisser de Berlín, film que recomano. La Samia veu com l’Abla tracta la massa amb brusquedat, amb cops secs i poc fluids, un reflex de la seva tensió interior, d’un dol no superat, i l’ajuda a pastar: ho fan a quatre mans i, a poc a poc, la fornera agafa un ritme més suau, relaxa els músculs i s’intueix l’alliberament del seu esperit.

La Samia parirà i haurà de prendre una decisió cabdal: donar el fill en adopció, com tenia previst, i poder tornar al seu poble, o quedar-se’l i afrontar les conseqüències. Com a mínim, ara sap que en algun lloc serà acceptada i que la decisió no seria tan traumàtica. No us vull explicar quina serà la seva decisió; només us diré que potser us sorprendrà.

Com si passés de puntetes, amb un to de veu serè, la directora aborda l’estigma que representa al Marroc una mare soltera i també la difícil integració d’una dona sola. Ho deixa clar sense necessitat de crits, perquè les seves imatges són més fortes que qualsevol discurs.

El film és un plaer visual, amb una molt bona fotografia i tons neutres tirant a càlids que creen una sensació de llar acollidora. És una narració intimista filmada bàsicament en espais interiors, amb molts primers plans i primeríssims plans que ho reforcen. També contemplem els detalls de les mans pastant el pa i la panxa de la Samia, que a vegades ocupa tota la pantalla. La casa té una gran finestra que dóna al carrer i que fa d’aparador on atenen els clients; és el mirador protegit des d’on les noies miren el món, un reforç del concepte de llar protectora. La direcció és delicada i elegant, i mai diríem que és una òpera prima; les actuacions són contingudes i absolutament creïbles. Us recomano sense cap dubte la pel·lícula.

Marroc 2019 (1 hora, 38 minuts)

Direcció: Maryam Touzani

Guió: Maryam Touzani, Nabil Ayouch

Actors: Lubna Azabal, Nisrin Erradi, Douae Belkhaouda, Aziz Hattab, Hasnaa Tamtaoui