Una jove vídua, l´Abla, que viu amb la seva filla petita a la medina de Casablanca guanyant-se la vida fent pa i pastissets, acull a casa seva a una noia embarassada que no té a on dormir. Voldrà mantenir al principi les distàncies, no es vol entendrir ni comprometre, tem per la reputació del seu negoci, però a poc a poc s´aniran acostant més i naixerà una relació que jo definiria com “de tocar farina”, on els sentits i la proximitat física aniran fonent el gel dels prejudicis. Aquest contacte les ajudarà a guarir les seves ferides, a fugir de la fosca i dolorosa soledat on s´amaga la fornera i a ser fortes per fer front a la vida de la noieta. Una òpera prima que sembla obra d´una directora ja consagrada per la seva bellesa i perfecció.

Quan comences veure les imatges d´aquesta pel·lícula, quan ja has llegit que és d´una directora marroquina i filmada a Casablanca, no pots deixar de sorprendre’t, et pots sentir desubicat, ja que possiblement et ve a la memòria el quadre de Vermeer “La lletera”. Segurament tu t’esperaves una altra paleta de colors més primaris, més vius, vermell, verd, blanc, que creessin grans contrastes i et trobes davant de pastels perfectament temperats; llavors podries fer una abstracció i pensar que som a una altra època i a un altre lloc que ben bé podria ser centre Europa. De seguida veus que les circumstàncies són nord-africanes, però gaudeixes d´un inesperat equilibri cromàtic que t’omple de pau, aquest és el miracle que vivim els espectadors, en paral·lel al prodigi que transforma a les dues noies.

La pastissera tenia un marit pescador que un dia no va tornar a port, l’oceà de tinta negra que se’l va emportar va tenyir de tristor l´ànima de la noia que sembla haver perdut la capacitat d´estimar, seca com un arbre mort; de l’adolescent embarassada no sabem gairebé res, un error diu, no pot tornar al seu poble, es lamenta; el que està clar és que necessita que l´acollin per no sentir-se una exclosa del món, condemnada a l´ostracisme per una societat intolerant. Hi ha, però algú feliç a la casa, la Warda, la filla de vuit anys de la fornera, que veu en l´arribada de la Samia una oportunitat que algú emmiralli el seu somriure, la frescor de la joventut en una casa massa trista; ella començarà a acostar-se decididament a la nouvinguda que també necessita desesperadament l´escalfor del contacte humà.

La Samia tractarà, en contra de la voluntat de la mare, d´ajudar una mica en les tasques domèstiques i fins i tot en l’elaboració dels pastissets, on té força traça i d´aquesta forma s’integrarà de mica en mica a la llar d´acollida, precisament el que l’Abla no volia, i en un moment donat es produirà el contacte físic entre les dues a través de la massa del pa, en unes escenes que recorden moltíssim les de la bellíssima pel·lícula israeliana “The Cakemaker”, traduïda aquí com “El pastisser de Berlin“, film que recomano efusivament; la Samia veu com l’Abla tracta la massa del pa amb brusquedat, amb cops secs i poc fluids, un reflex de la seva tensió interior, del desassossec de la seva ànima, d´un dol no superat i l´ajuda a pastar, ho fan a quatre mans i a poc a poc la fornera agafa un ritme més suau, relaxa els músculs, en aquell moment veiem perfectament l´alliberament del seu esperit, com comença a sentir el seu propi cos a través de la massa del pa, natural, flexible i perfumada com no ho havia fet en anys amb cap altra cosa.

La Samia parirà i haurà de prendre una decisió cabdal, donar el fill en adopció, com tenia previst, i poder tornar a casa, al seu poble i recuperar una vida normal, la seva llibertat, o quedar-se´l i afrontar les conseqüències; com a mínim ara sap que en algun lloc serà acceptada i per tant que la decisió de quedar-se amb el seu fill no seria tan traumàtica. No us vull explicar quina serà la seva decisió, només us diré que potser us sorprendrà.

Com si passes de puntetes, amb un to de veu serè, la directora aborda l´estigma que representa al Marroc una mare soltera, també la difícil integració d´una dona sola; ho deixa tot perfectament clar sense necessitat de crits doncs les seves colpidores imatges són més fortes que qualsevol discurs polític.

El film és un plaer visual amb una molt bona fotografia i tons neutres tirant a càlids que fan una sensació de llar acollidora, perquè és una narració intimista filmada bàsicament en espais interiors, molts primers plans i primeríssims plans que ho reforcen. També contemplem els detalls de les mans pastant el pa i la panxa de la Samia que a vegades ocupa tota la pantalla. La casa té una gran finestra que dóna al carrer i que fa d’aparador on atenen als clients, és el mirador protegit des d’on les noies miren al món, de nou un reforç al concepte de llar protectora, de defensa. La direcció és molt bona, delicada, elegant i mai diríem que és una òpera prima, les actuacions són contingudes i absolutament creïbles. Us recomano sense cap dubte la pel·lícula.

Marroc 2019 (1 hora, 38 minuts)

Direcció: Maryam Touzani

Guió: Maryam Touzani, Nabil Ayouch

Actors: Lubna Azabal, Nisrin Erradi, Douae Belkhaouda, Aziz Hattab, Hasnaa Tamtaoui