Vaig quedar impressionat pel lirisme d’aquesta pel·lícula, per la seva poesia visual, per aquella llum màgica del sol ponent que semblava il·luminar-te de veritat, podies arribar a sentir la seva escalfor, per l’olor de l’herba humida al matí i seca al capvespre, per la suor dels cavalls que semblava fregar-te i mullar-te la pell i la seva fortor, però sobretot per la mirada franca dels protagonistes que era la de persones de veritat, una mirada que et parlava de moltes coses a l’hora, coses viscudes, i no imaginades que has viscut, coses reals.

Als títols de crèdit sortia una dona com a directora i amb un nom asiàtic, primera sorpresa; però en llegir el nom dels actors buscant algun de conegut vaig descobrir que tots tenien el mateix cognom i que els noms dels principals protagonistes coincidien amb els dels actors que els representaven. Havia de descobrir que s’amagava darrere d’aquesta història.

Chloé Zhao, la directora, va néixer a Pequín fa trenta-sis anys i va marxar d’allà als catorze, es va educar entre Londres i Los Angeles i finalment va anar a Nova York on va estudiar primer ciències polítiques i després cinema. L’any 2015 va dirigir una pel·lícula, “Songs by brothers taught me“, a la reserva índia de Pine Ridge, a Dakota del Sud, i va quedar enamorada per aquells paisatges, “Els Badlans” i aquella gent que semblava que visquin, segons diu ella, amb el temps aturat.

Chloé creu que tot va massa ràpid a la vida dins de les grans ciutats, que la velocitat dels fets no et permet la reflexió; cercant la introspecció va tornar a Pine Ridge i allà va conèixer a un cowboy de rodeos, llavors una jove promesa, en Brady Jandreau, i va pensar a fer un film que parles de la vida d’aquells homes que vivien com si estiguessin cent anys enrere, com en una bombolla, com objectes de museu ja fora d’ús, fen una activitat que ha perdut el seu sentit real. Estava pensant en quina seria la temàtica de la cinta quan en Brady va patir un greu accident, un traumatisme cranial que ja no li permetia continuar muntant a cavall o com a mínim fen rodeos; ja tenia tema: Un jove que no podia fer allò que més li agradava, allò que era la seva vida. Llavors, de cop, en Brady Jandreau i la seva família i amics es van convertir en protagonistes de la seva pròpia vida davant de les càmeres de Chloé.

És un documental o és una obra de ficció?

Estrictament, és ficció, ja que hi ha un guió escrit que segueixen els personatges, però aquest guió és bàsicament la seva realitat, el que li passa al protagonista és el mateix que el que li passa a l’actor; no és un documental on els personatges parlen d’ells mateixos i donen la seva opinió segada de la realitat. És una recreació de la realitat feta pels mateixos protagonistes, no és una imitació, és la realitat mateixa.

En Brady va néixer per ser el que era: cowboy, genet, però després de l’accident on un cavall li va trepitjar el cap i que l’obligava a portar una placa de metall al crani es debatia dins del dubte. Els cavalls eren tota la seva vida, però corria el risc de quedar tetraplègic com el seu millor amic, en Lane, que no pot ni parlar a causa d’una lesió cerebral. Treballar de caixer en un supermercat no era el que ell volia, sols una forma de subsistència, en tant que es recuperava era el millor que podia fer, però la crida del cavall i les planures eren massa fortes i també domava poltres per altres i sortia a muntar.

Al film ens presenten també tot el món que l’envolta: a la Lli, la seva germana petita autista, al seu pare i als seus amics i companys, les seves converses al capvespre o al voltant d’un foc de camp són molt senzilles, però, reflecteixen els seus sentiments més profunds. El veiem mirant rodeos per la tele, visitant al seu amic a l’hospital o guarint-se la ferida del cap. Però sobretot hi és en Brady amb ell mateix, sol o amb el seu cavall, en un paisatge tan immens i net que és pots percebre la curvatura de la terra, tal com passa al mig del mar. Ell mira al seu cavall i es mira a ell, com dues parts d’un tot indivisible, en un moment verbalitza: “Soc viu per què soc un home, si fos un cavall, m’haurien sacrificat”, tal és el sentiment de no poder fer el que ha de fer. També diu:

“De petit em van ensenyar que havia de ser fort, serrar les dents i aguantar el dolor, això és ser un home”.

Per això mai perd l’esperança de tornar algun dia a la competició, al seu món, o com a mínim poder continuar muntant.

Des de la nit dels temps als homes ens agraden les històries, som uns xafarders com tots els primats, al principi explicades de viva veu, de pares a fills, o de poble en poble per joglars i trobadors; els llibres ens van deixar ficar-nos dins d´altres mons i d´altres vides, i el teatre ens permetia reviure aquelles històries escrites. Quan va aparèixer el cinema la gent va quedar meravellada doncs era la realitat el que ens mostrava: Un tren entrant a l’estació o els treballadors sortint d´una fàbrica. A diferència del circ que sols ens mostrava en general emocions, les altres arts pretenien mostrar-nos la vida, tots sabem que el circ és un engany, que té truc.

Aquest film és l’essència de tota aquesta tradició humana tan antiga: Ens mostra la vida d’altres persones de forma tan real que ens pot sembla que som allà compartint-la. Alguns us diran potser que aquesta cinta té imatges molt boniques però que no passa res extraordinari, seran els caçadors d´emocions, seran aquells que prefereixen anar al circ modern, les pel·lícules d’acció, abans que al teatre on també ens parlen de sentiments.

USA 2017 (1h, 44min)
Direcció: Chloè Zhao
Guió: Chloé Zhao
Musica: Nathan Halpern
Fotografia: Joshua James Richards
Actors: Brady Jandreau, Tim Jandreau, Lilly Jandreau, Cat Clifford, Terri Dawn Pourier, Lane Scott, Tanner Langdeau, James Calhoon, Derrick Janis