Moltes de les coses que ens fan la vida més còmoda han sorgit de la capacitat humana per donar resposta a problemes concrets, per trobar solucions als reptes que se li presenten, alguns exemples poden ser l’ús del foc o el desenvolupament de la roda, però també l’agricultura, els automòbils o els ordinadors; de forma molt determinant tots aquests avenços han sigut possibles gràcies a l’habilitat dels humans per col·laborar i treballar de forma conjunta i coordinada.

Els Estats Units d’Amèrica van patir més que ningú la Gran Depressió de 1929, no va ser fins a 1932 amb un nou president, F. D. Roosevelt, i la posada en marxa de mesures de reactivació econòmica, l’anomenat “New Deal”, que els ciutadans van recuperar a poc a poc la seva capacitat adquisitiva, la població de color, que era el segment més pobre de la societat, van ser lògicament els últims en pujar al carro del benestar.

És per això que, fins a finals dels anys trenta, els negres no van començar a tenir accés a l’automòbil i a viatjar de forma autònoma. Per fer-ho havien de superar encara un altre escull, la segregació racial, que es va mantenir fins a 1964.

Què vol dir això?

Doncs a molts hotels, restaurants i estacions de servei, sols admetien persones de raça blanca.

A 1936 un carter de Nova York, Victor Hugo Green, un paio creatiu i amb molta inventiva, es va interessar per aquesta problemàtica i va elaborar una guia d’establiments on admetien negres sense cap problema.

Com ho va aconseguir en una època sense xarxes socials i a la que no era fàcil desplaçar-se?

Amb la col·laboració humana, ja que aleshores va anar contactant amb altres carters d’arreu del país perquè li donessin referències d’on podia ser bé ates una persona de raça negra. Així va sorgir: “The Negro Motorist Green Book“, una guia que es va editar a raó de 15.000 exemplars anuals fins a 1966. Aquest petit llibret, de gran utilitat durant aquells anys, és el que dona títol a la pel·lícula.

El film, basat en una història real, ens narra la gira d’un reconegut concertista de color, Don Shirley, per al centre i sud del país al llarg de dos mesos, acompanyat per un conductor i guardaespatlles blanc, un italao-mericà, Frank Anthony Vallelonga, al que anomenaven Tony Lip perquè era un xarrameca capaç d’enredar a qualsevol. De fet, el que ens dona la cinta és exclusivament el punt de vista del xofer, perquè entre els guionistes hi és el seu fill, en Nick Vallelunga; una visió parcial amb la qual la germana d’en Don Shirley no hi està gens d’acord, però no entrarem en aquest debat. Per força la guia del Sr. Green era a la guantera del cotxe.

Com podem imaginar un viatge en cotxe tan llarg per “territori enemic”, amb concerts pràcticament cada nit, dormint cada dia a un poble o ciutat diferents, donen lloc a moltes anècdotes, algunes certament pintoresques, altres simpàtiques, però moltes francament desagradables. No obstant això, no patiu, no és un film de denúncia sinó tot el contrari, que pretén que passem una bona estona sense ofendre a ningú.

Un cotxe preciós de color blau turquesa, un luxós Cadillac de Ville, serà el seu mitjà de transport i també el saló on tindran lloc moltes de les converses entre els dos protagonistes, serà com un terreny de joc on cadascun exposarà el seu punt de vista de la vida i com enfrontar-la. En Don Shirley des d’una visió enlairada de les coses basada en la raó, la cultura i una extrema educació i refinament, portat tant a l’extrem a la pel·lícula que ens el dibuixen com distant, estirat i fins i tot prepotent; en Toni per contra és un home del poble, un noi de barri més aviat baix, vulgar, groller i sobretot xerraire, però directe, franc i noble.
Al principi les converses seran com un joc dels disbarats, impossible ajuntar dos mons tan distats i dos caràcters tan oposats, però a poc a poc, per allò que “el roce hace el cariño”, arribaran a punts d’encontre, ja que aquest és precisament el missatge que es vol donar en aquesta història, que la perfecció està en un punt intermedi.

El periple també ens regalarà uns paisatges variats i preciosos tant amb sol, pluja, vent o neu, fen la pel·lícula visualment molt agradable.

En el contingut, la meva opinió és que és una obra superficial i estereotipada, construïda per ser sempre políticament correcte; axis trobem al policia dolent i després al policia perfecte… En aquest afany per equilibrar les coses el concertista, perfecte el mati, fins a fregar el ridícul, mostra les seves debilitats en horari nocturn, una espècie de “Belle de jour“. En Toni és groller, però, té una noblesa i una empatia difícilment assimilables a un pinxo de club nocturn, a part de posseir de forma natural un sentit de la filosofia pràctica. Tampoc lliga que una persona més aviat obesa, un increïble esforç fet per Vigo Mortensen que fa un treball digne d’un Òscar, i que menja constantment coses greixoses sembli un figurí de passarel·la en la pulcritud dels seus vestits.

Però el que si ens ensenya la història de forma clara, amb somriures això si, és la segregació racial. En Shirley és un home educat i culte, molt per sobre de la mitjana americana, a més és talentós a la seva feina, un concertista i compositor reconegut. La gent amb cultura el valora per aquestes qualitats i atenen qualsevol demanda perquè pugui fer millor la seva feina, el consideren un geni, però com a persona, com a ciutadà el tracten com si fos un negre més i, per tant, per sota de tots els blancs: Ser negre no és ser ciutadà de ple dret, és ser de segona. Això és el supremacisme.

No hi ha cap idea novadora a la pel·lícula, cap cosa que no haguéssim vist abans, sempre saps com acabarà cada escena, tampoc cap contingut humà més enllà dels tòpics, però té bon ritme narratiu, bona fotografia i unes excel·lents actuacions i està feta per agradar a dones i homes, a petits i grans, a més té un final estil “happy end” i com no, uns nadals ben blancs. És el bonisme en estat pur, tant és axis que ha contagiat als Srs. de l’Acadèmia i li han donat l’Oscar a la millor pel·lícula quan les apostes no la situaven com guanyadora.

En Peter Farrelly havia dirigit quinze pel·lícules abans d’aquesta, totes elles d’aprovat justet en les valoracions de crítica i públic, excepte la més celebrada de les seves obres, “Quelcom passa amb la Mary“, que gràcies a un humor canalla i estripat ha esdevingut de culte per a molts, però no era per a totes les audiències; en aquesta ha aconseguit arribar al “gran públic”, ha fet un clàssic estil Frank Capra, si fos en blanc i negre podria passar per seva. Què vol dir això? Què és una mica antiquada? Segurament si, però sobretot que tothom passarà una bona estona i en guardarà un bon record.

USA 2018 (2 h, 10 min)
Direcció: Peter Farrelly
Guió: Brian Hayes Currie, Peter Farrelly, Nick Vallelonga.

Actors: Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Iqbal Theba, Linda Cardellini, Ricky Muse, David Kallaway, Montrel Miller, Harrison Stone, Mike Young, John Michael Davis, Don DiPetta,