A Capità Fantàstic, un film del 2016, ens proposaven un debat entre viure dins de la societat o fora d’ella; ens presentaven a una família de sis fills que vivia aïllada al bosc en perfecta harmonia amb la natura, ocupant-se els pares de la seva educació de forma exquisida. En algunes circumstàncies, havien de contactar amb la societat i es produïa un xoc en els seus principis davant de la societat del benestar. Era una discussió bàsicament filosòfica que oposava realitat i utopia.
Un plantejament molt similar tenia “La Costa dels Mosquits”, del 1986, on un pare científic i brillant inventor se n’atipa de la societat de consum i arrossega a la seva família amb ell per viure en mig de la selva, fugint de l’altra selva, la del mercat, que a ell li semblava despietada; però resultava, com és evident, que en el món actual no pots amagar-te completament de l’home siguis on siguis i que, com deien els romans “l’home és llop per als altres homes”.

A totes dues ometien parlar-nos dels problemes personals que poguessin tenir els protagonistes amb la societat, marxaven per decisió lliure i de forma racional, com una opció i no es podrien classificar com asocials des d’un plantejament mèdic. Aquesta d’avui és diferent.

Com a les altres, a No deixis rastre, els protagonistes viuen aïllats al bosc, en un parc protegit no massa lluny d’una ciutat, en aquest cas són un pare sol amb la seva filla adolescent, estan literalment amagats per tal que ningú pugui saber on viuen, vigilen de no deixar mai cap rastre, si sospiten que poden ser descoberts canvien d’emplaçament, si cal són una mica nòmades. En aquest cas, si tenen una relació simbiòtica amb la societat doncs de tant en tant van a la ciutat per fer algunes compres, no són autònoms ni ho pretenen, però volen viure bàsicament apartats i sense contactes, per això és tan important no deixar cap empremta.

Descobrirem que en aquesta història no hi ha una voluntarietat racional per viure aïllat en plena natura com a les altres, sinó un trastorn de comportament del protagonista que és incapaç d’adaptar-se a la vida en societat. No és un problema de naixement o de personalitat, és una adaptació provocada per un continuat xoc traumàtic que no ens mostren explícitament, però que podem intuir. No té el son tranquil, es desperta a les nits amb malsons on se sent el soroll rítmic de les aspes d’un helicòpter i es neguiteja quan en veu un al cel. És un veterà d’una guerra que ben bé podria ser la de Vietnam, tanmateix, aquesta és una dada irrellevant; podem imaginar que ha conegut en igual mesura l’horror provocat per l’enemic com també el dels mateixos companys, encara més terrible, que fa que no te’n puguis refiar de qui dorm a la llitera del costat. També va perdre a la seva dona, no ens expliquen com, però es veu clarament que no és un tema fàcil per ell, que la ferida és oberta.

Ell no està sol, viu amb la seva filla de qui ha de tenir cura en tots els sentits, procurant el seu creixement saludable i la seva educació, però ell sol no pot garantir la seva protecció al cent per cent, com podrem veure a la pel·lícula. Sabem que en això la societat té també el seu paper, ja que des dels primers grups humans la solidaritat de la tribu ha recolzat la família i els individus, un avantatge evolutiu respecte a altres especies.

Com a Un assumpte de família, la premiada cinta del 2018 d’Irokazu Kore-eda, una errada farà que tinguin un contacte no desitjat amb les autoritats, que lògicament pretendran que s’adaptin als estàndards de la societat, perquè sempre es busca una certa uniformitat i és difícil encaixar excepcions. Però si al film japonès el comportament exquisit dels funcionaris era distant i burocràtic, en aquest cas és proper i diferenciador, esperançador en el sentit de poder tenir una segona oportunitat. També altres persones amb qui es trobaran els hi donaran un cop de mà, però el pare, incapaç de superar el seu trauma, seguirà sempre amb els seus pensaments de fugida, no pot fer una altra cosa, ens ho verbalitza en la seva resposta, a un test que li fan, on a una pregunta respecte a si té habilitats per col·laborar i treballar en equip, ell respon: Abans si les tenia…

La filla es toparà amb una cosa que mai havia viscut abans: la relació amb altres nois de la seva edat, i apareixerà la necessitat de socialitzar-se que tenen tots els adolescents, el coneixement de la mateixa persona per l’efecte mirall que té el contacte humà, això provocarà l’ombra del dubte sobre què fa el seu pare i la possibilitat de portar una altra forma de vida; en general aquest és un conflicte habitual entre els joves i els seus pares en arribar a una certa edat, però aquest és un cas extrem.
La pel·lícula com veiem entra en diversos dilemes, no sols el de si viure en societat o aïllat, si no també la fragilitat de l’home enfront de la natura, el creixement de la identitat pròpia dels joves i la relació pare-filla. A part tenim l’aventura, la soledat, el risc i les prioritats, de les que no sempre tenim el control que creiem tenir. D’aquesta manera la cinta sempre et té enganxat per saber com aniran les coses, amb les seves dosis d’angoixa i tendresa, sempre amb molt bon ritme narratiu.

El treball dels protagonistes és de bon nivell, amb un Ben Foster que sap com ser creïble en els papers de persona indomable i desarrelada, com ja ens va demostrar a Comancheria, un tipus dur i determinat, amb una mirada des de molt a dins seu que et penetra; però en aquest film la mirada que fascina de veritat és la de la seva filla, interpretada per una joveníssima Thomasin McKenzie, clara, innocent, una noia que no coneix la maldat i capaç de fer-nos sentir el que passa per l’ànima del seu personatge. El treball de direcció és excel·lent perquè ens explica la història sense sentimentalismes, sense jutjar als personatges ni a les seves accions. Una fotografia fantàstica en uns entorns naturals de gran bellesa són la cirereta del pastís.
És un film independent amb poc pressupost i segurament serà poc conegut, però tots els premis rebuts són una bona targeta de visita i la situen com una petita gran obra del 2018.

USA 2018 (1h, 48 min)
Direcció: Debra Granik
Guió: Debra Granik, Anne Rosellini (Novel·la: Peter Rock)
Fotografia: Michael McDonough
Actors: Ben Foster, Thomasin McKenzie, Jeff Kober, Dale Dickey, Peter James DeLuca, Ayanna Berkshire, Isaiah Stone, Dana Millican, Lane Stiemsma, Michael Draper,..