Una professora de llar d’infants porta una vida entregada, però més aviat monòtona: és proactiva amb els nens, diligent amb la seva família, on ella porta el pes de la casa i encara té temps de cultivar la seva gran passió assistint a classes per adults de poesia. Per les seves gestes i les seves actituds podem veure que està cansada, desencoratjada, se sent impotent per ser el que ella voldria ser i comença a notar que ja no és tan jove com era. La veritat és que l’entorn no l’ajuda gaire:

  • Els seus fills adolescents passen d’ella, no són amorosos
  • el seu marit viu en un altre món, no la compren encara que ho intenta
  • a més, ella no té talent per la poesia, malgrat que el seu esforç i això li dol profundament.

Aquest inici em va fer pensar en “Boyhood”, la celebrada pel·lícula de Richard Lindlater on ens contaven dotze anys de la vida d’un nen i la seva família, la mare, quan veu que el seu fill marxa de casa per anar a la universitat i es queda sola, diu entre plors:

“Pensava que la vida seria una altra cosa”.

Un extraordinari petit miracle farà un gir a la seva vida: Un dia a la feina escoltarà a un nen recitant unes paraules mentre passeja com un zombi amunt i avall de la classe;

ostres!, és un poema i és ple de sensibilitat, i és un nen de cinc anys el que l’ha creat!

La Lisa queda absolutament meravellada, però és ben sabut que una flor no fa estiu i pot ser un cop de sort, l’atzar i res més el que ha ajuntat aquelles paraules que l’han trasbalsat. Esperançada li comentarà a la cangur del nen perquè estigui aguait, i si, el nen ho torna a fer espontàniament. Una llum encegadora entra per la finestra que s’acaba d’obrir davant d’ella: El nen és un nou Mozart, però de la poesia.

La primera poesia del nen ja ens dona pistes de tot plegat, parla de l’amor, del sol i que tot són senyals de Déu. Tal com li va passar a Sant Pau en caure del cavall i veure la llum divina, fent que ho deixes tot per seguir el camí de la santedat, així mateix queda tocada la Lisa per la poesia del seu alumne. A partir d’aquí es convertirà en un apòstol del seu petit geni i cada cop s’hi anirà implicant més, ja ho anireu veient, fins a extrems irracionals.

La pel·lícula em porta a fer algunes reflexions;

  • la primera és que la societat moderna viu d’esquena a l’art i a la bellesa pura,
    que sols interessa quan assoleix la categoria de negoci lucratiu, en totes les seves formes i especulatiu. Així, si el nen hagués pintat amb la mateixa precocitat, creant formes i colors prou originals perquè els experts els hi donessin una bona valoració, a tothom li hauria semblat bé, però és clar, quatre paraules ordenades no donen per viure. Pràcticament, ningú podrà entendre a la Lisa, estarà sola en aquesta croada.
  • La segona és referent a la desesperació de l’ànima humana i la seva necessitat de tenir un motiu per viure, una il·lusió. Ser capaç de posar en perill la família, la feina o fins i tot la mateixa llibertat, jugar-se la salut mental i l’equilibri per perseguir un somni, una quimera que és un tot o res; o més encara un salt al buit sense cap seguretat. Ens podria semblar il·lògic si no haguéssim vist tant de cops, és clar que també s’hi barreja una cosa més…
  • Els límits de l’amor i el seny: Aquí hauríem quasi de parlar tant de química com de sentiments, ja que les endorfines convenientment aplicades poden anul·lar la raó, el sentit del perill o la sensació de ridícul. ¿És possible enamorar-se d’una obra i no de l’autor? ¿D’un somriure i no dels seus llavis? Descobrir una cosa et fa sentir que la posseeixes, et veus també com a creador a tu mateix; és quasi un amor de mare.
  • També el gran tabú de la nostra civilització, l’amor entre persones amb edats molt diferents. Com aquelles professores que s’enamoren dels seus alumnes; hi va haver un cas molt mediàtic als Estats Units ja fa uns anys, la mestra va acabar a la presó i quan el nen va ser major d’edat i ella va sortir en llibertat es van casar. La moral imperant és especialment crítica quan la dona és més gran que l’home, no hi vull entrar, però hi ha raons atàviques. En aquest cas, és una estranya barreja de tot i està agafat al límit, tanmateix, la reacció de la Lisa quan s’assabenta de qui és l’Anna, la protagonista d’un dels poemes del nen, és molt reveladora.

Encara que mai hi ha res absolutament pur i que tot s’hi barreja a les actuacions humanes, queda la visió altruista; pensar que la Lisa actua sols pensant en l’art, en la poesia, i en l’anhel que una societat cega no ofegui la creativitat d’un nen molt especial. Jo crec que hi ha molt d’això en el pensament de la professora, o com a mínim en què ella vol creure, però veient moltes de les seves reaccions i com ens ho mostren a la cinta, penso que tot passa en mig d’un caos indesxifrable, en una tempesta perfecta de fatalitats.

Cal assenyalar que aquesta pel·lícula és un remake d’una cinta israeliana de 2014 amb el mateix títol, no l’he vist sencera, però si el tràiler, i és pràcticament calcada. El seu director, Nadav Lapid, diu que es va inspirar en una vivència personal. El que fa aquesta és adaptar la història en el marc americà i ho fa de forma brillant. En ser una directora, Sara Colangelo, potser aprofundeix més en l’ànima femenina, el cas és que la interpretació de Maggie Gyllenhaal és commovedora i absolutament creïble. El film té molt bon ritme i la gràcia que al principi és una història intimista i sensible que agafa al final format de thriller sense perdre el seu esperit. Quan penses que tot ha sigut una bogeria i un sense sentit, la frase de la darrera seqüència et fa replantejar tot de nou. Molt bona direcció per un guió força interessant i original. Recomanable.

USA 2018 ( 1h 36 min)
Direcció: Sara Colangelo
Guió: Sara Colangelo
Fotografia: Pepe Avila del Pino.

Actors: Maggie Gyllenhaal, Parker Sevak, Rosa Salazar, Anna Barynishikov, Michael Chernus, Gael García Bernal, Anna Baryshnikov, Ajay Naidu, Daisy Tahan, Haley Murphy, Sam Jules, Samrat Chakrabarti,..