Benedetta Carlini ingressa com novícia a nou anys a un convent de Pescia, a la Toscana, la nena ja mostra un misticisme, una fe i una devoció extrema per la seva edat, som al voltant del 1600. Després d’una llarga el·lipsi temporal veiem a la monja tenint visions místiques de Jesús, patint crisis nervioses i mostrant els estigmes de la creu. Miracle o impostura els fets desperten l’interès dels poders eclesiàstics. Tot es complicarà quan Benedetta inicií una relació lèsbica amb una novícia i amb l’arribada de la terriblement mortal i contagiosa pesta bubònica al nord d’Itàlia.

En primer lloc, el film està basat en fets històrics reals, descrits per la historiadora de la Universitat de Stanford Judith Brown en el llibre “Immodest Acts: The life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy“, publicat el 1986. Conta l’acadèmica que era a Florència investigant sobre l’economia del renaixement al Nord d’Itàlia quan, per casualitat, va descobrir uns escrits de l’època que documentaven el cas, eren els arxius d’unes denúncies contra Benedetta. Li va semblar un cas interessant i nou, barrejava sexe amb religió i misticisme, tampoc hi havia gaire documentació sobre el lesbianisme a l’època, tot plegat un caramel massa llaminer perquè una historiadora ho deixes passar. Lògicament, la pel·lícula incorpora situacions i elements no contrastats, encara que perfectament possibles, que fan la trama més escandalosa.

Per entendre perfectament aquesta pel·lícula cal parlar del seu director, Paul Verhoeven, nascut a Amsterdam l’any 1938, té, per tant, 84 anys i com tants d’altres creadors encara té una vitalitat increïble. En Paul es va graduar en Matemàtiques i Físiques a la Universitat i, tot seguit, es va allistar a l’armada del seu país. Va ser allà on va començar a rodar documentals, el que li va servir per entrar a la televisió on va obtenir una certa nomenada. Va dirigir la seva primera pel·lícula el 1971 i el 1973 va tenir el seu primer gran èxit amb “Delícies Turques“, film que molts van considerar escandalós, ja que tocava de forma explícita el sexe i la mort lligada al càncer. “Flesh and Blood” del 1985, anomenada a Espanya “Els  Senyors de l’Acer” va tornar a trasbalsar la moral de l’època seguint la història d’uns mercenaris del 1.500 que mataven i violaven sense cap complex de culpabilitat. A finals dels anys 80, es va traslladar als Estats Units i allà va dirigir algunes de les seves pel·lícules més conegudes i celebrades: “Robocop” el 1987, “Desafiament Total” del 1990 i sobretot “Instint Bàsic” dirigida el 1992 que va tornar a molestar als moralistes en unir novament sexe i violència.

De tornada cap a Europa i després d’altres treballs va dirigir “Elle” el 2016, triomfadora als Globus d’Or i guanyadora d’un ampli reguitzell de premis. Sexe, violació i violència tractats amb una normalitat que novament va molestar a molta gent. Per tant, la temàtica de Benedetta troba en el director neerlandès a la persona indicada per dirigir-la.

La pel·lícula és fidel a l’estil del director, sexe prohibit explícit, violència, l’aparició de la Inquisició i les seves tortures, les regles de la moral trencades, personatges foscos i amb obscurs interessos, altres de ridículs i patètics, brutícia, malaltia. Ens representa una època de forma crua i realista, com a “Els senyors de l’acer“, però també sovint caricaturada com un còmic. Verhoevent ens mostra com sempre una societat sense principis morals enlairats i movent-se sols per l’interès i les baixes passions.

Benedetta és una pel·lícula absolutament irreverent, que xoca de front amb la moral cristiana. Sols com a exemple, tenim al principi de la cinta una “intervenció divina” en forma de cagada d’ocell, pocs minuts després, ja al convent, ens presenten la primera interacció lèsbica quan una talla de la Verge de grans proporcions cau sobre la nena i ella li besa un pit. A les visions místiques de la monja apareix Jesucrist en diferents actituds violentes per defensar a la protagonista i fins i tot hi ha una escena on ella s’acosta en actitud explícita a un Jesús clavat a la creu.

A Benedetta les relacions lèsbiques sovint són també místiques, una espècie de ritus que uneix religió i sexe; sense oblidar algunes actituds Sado-masoquistes i la transformació d’una figureta religiosa en objecte fàl·lic. La contraposició natural entre luxúria i espiritualitat mitjançant la fe es barregen com si fos un còctel dins d’una batedora. Jesús és Déu i Esperit, però també és home, per tant, si el desig i el sexe són formes d’acostar-se dels humans, per què no assolir el misticisme amb el sexe? Dolor i plaer, espiritualitat i èxtasis, misticisme i contacte carnal. Aquesta és l’aposta de la cinta.

En el film la protagonista aconsegueix escalar posicions dins del convent i llavors adopta un tarannà de poder similar al que tindrien els homes, ella crea les seves pròpies regles amb una visió a l’hora egoista i renovadora. No accepta el poder de l’Església, s’hi revela.

També es denuncia la falsedat dels caps de l’església, tot el negoci que gira al voltant dels convents com una forma de comprar la vida eterna. Tot dins d’un marc de fanatisme, la por de la gent que vivia pensant en la mort, la mort més omnipresent que la vida, la “Pesta Negra” és una amenaça esfereïdora i ben real. La dansa de la mort la veiem ben al principi quan Benedetta arriba a la ciutat, uns firaires ballen vestits d´esquelets “la dansa de la mort” tal com passa a Verges per Setmana Santa. Possiblement, en veure la pel·lícula en aquests temps de pandèmia sentirem que no hem avançat tant com creiem, que som tan vulnerables com abans malgrat el tabú que la nostra societat ha creat al voltant de la mort, no fos que el pensament de la nostra segura desaparició ens amargues la festa del consum.

Com a curiositat, dir que Benedetta imposa a la ciutat un confinament estricte davant de la pesta i detecta els elements infectats per eliminar-los, tal com hem estat fent aquests darrers anys.

Tècnicament, és una obra ben executada, ben dirigida i amb bones actuacions. Potser falta aquella guspira de genialitat, aquella bellesa visual pura que et facin sentir que estàs davant d’una obra d’art. Des del punt de la narrativa clàssica a vegades manca el nexe d’unió entre les diferents seqüències, però el conjunt final és més que acceptable.

França 2021 (2 hores, 10 minuts)

Direcció: Paul Verhoeven

Guió: David Birke, Paul Verhoeven.( Llibre: Judith C. Brown)

Actors: Virginie Efira, Charlotte Rampling, Daphne Patakia, Olivier Rabourdin, Lambert Wilson, Louise Chevillotte, Guilaine Londez, Clotilde Courau, Gaëlle Jeantet, Justine Bachelet, Hervé Pierre, …