ELLE

A la sinopsi et venen la pel·lícula com un thriller, però un cop vista jo no m’atreviria a definir-la com a tal per por a crear confusió i falses expectatives, encara que estrictament sí que ho és i precisament és aquest eix central de suspens el que et manté en tensió i permet al director explicar-nos la seva història sense que baixi l’atenció.

L’inici de la cinta és ben original perquè apareix la pantalla en negre, i sols sentim els sorolls del que sembla una baralla i que no és una altra cosa que la violació de la protagonista. Veiem un gat observant distant l’escena després de la batalla i, de seguida, a la violada recollint els desperfectes com aquella a la que simplement se li ha trencat un plat i ho vol tenir tot ben endreçat, ni un gest de demanar auxili als veïns ni de trucar a la policia o algun amic o familiar.

Aquesta situació ens descol·loca totalment, més encara quan la veiem prenent un bany tranquil·lament, jugant amb la taca de sang vermella que sura per sobre de la blanca espuma del sabó, o quan truca amb la veu serena a un restaurant japonès per encarregar el sopar. Tot plegat poc habitual, fins i tot sorprenent i anormal en una situació com aquesta en la que seria previsible una víctima angoixada, plorant desesperadament i amb un atac de nervis; aquí és on comences a sospitar que alguna cosa no encaixa en aquesta història, que hi ha, mai millor dit, “gato encerrado”.

Però quan veiem que esperava al seu fill com a convidat a sopar penses que la “prota” és una noia molt valenta, capaç de controlar les emocions per tal de no fer patir al seu fill; de fet, dorm aquella mateixa nit amb un martell a la mà i l’endemà el primer que fa és anar al metge per després fer canviar tots els panys de casa seva; uf, tot torna al seu lloc. Més encara quan veiem que va a una armeria i es compra un esprai defensiu i una destral, ja que la Michèle és una persona dura, empresària d’èxit, i agafarà ella mateixa la tasca de protegir-se a si mateixa, però no sols això, també es farà càrrec de trobar al seu agressor sense la participació de la policia, una mica com fa el capellà de “Calvary“, per cert una petita gran pel·lícula, lligat ell pel secret de confessió, que en el cas d'”elle”, ho veurem després, és desconfiança per experiència pròpia i por envers la premsa.

Però els esdeveniments ben aviat ens faran perdre el nostre univers de confort, intuirem primer i en acabat comprovarem que hi ha alguna cosa fosca en el seu passat, llavors el centre de la pel·lícula serà com diu el seu títol,” elle” i la violació, l’assetjament i la investigació per descobrir al culpable serà una circumstància col·lateral mes de la seva vida.

Aquesta és la subtilesa del film, el canvi de paradigma que transforma un thriller i una violació física, en com conviure amb una violació continuada de la intimitat; un exemple que el passat, encara que el visquis com a espectador involuntari o com a víctima col·lateral, et pot marcar tota una vida.

Hi ha a la pel·lícula una imatge tan potent com la mateixa agressió sexual, una foto de la protagonista de petita, sols amb unes calcetes i amb el cos cobert de gris de cendra, la mirada perduda, desorientada, que sense dubtes ens podrà recordar aquella altra foto d’una nena vietnamita corrent nua sota la pluja per una carretera amb el cos cremat pel napalm. Les dones, les nenes, els infants, víctimes massa sovint de la bogeria dels homes i de la indiferència d’una societat massa capficada en valors, en general materials, dits superiors; una societat que oblida protegir-los i uns periodistes que pensen en la notícia i prou, convenint-los en objectes de portada i privant-los de la condició humana en una comercialització del dolor, que sense cap dubte pot afectar per molt temps, fins i tot tota una vida, a les persones.

El film no va del passat ni de reviure velles històries terribles, sinó com dèiem abans d'”elle“, la protagonista, i, per tant, del seu present, de com actua, de com reacciona, de com afronta la vida, de la seva capacitat de lluita, però sobretot de la seva resistència; la violació és un exemple extrem d’aquesta actitud, és un ensurt, un entrebanc, això no obstant, mai un aturador. Diuen que allò que no et mata et fa més fort, segurament també et fa insensible a moltes coses; una motxilla que et carregues a l’esquena i que t’obliga a anar amb compte per mantenir l’equilibri i una cuirassa que aïlla la teva pell del fred, de la calor, del tacte d’una altra pell com a contacte humà i no sols com a sexe, i fins i tot dels sentiments.

Malgrat que us he dit abans que no és ben bé un thriller, ara afirmo que, de fet, hi ha dos thrillers diferents dins d’aquesta pel·lícula:

• Un descendent i èxplicit que ens porta a un intent d’empaitar, no sense dificultats ni patiments a l’agressor,
• un ascendent, que hem d’anar construint nosaltres mateixos, amb les informacions que anem rebent, amb els detalls que anem pillant, amb els gestos i amb les paraules, fins a arribar a descobrir una vida i una personalitat, que ens portarà a saber, ja ben al final del metratge, qui és “elle“, mira tu, potser al mateix temps que la mateixa protagonista, quan veurem com enterra finalment el seu passat.

Aquest film és com una increïble obra d’arquitectura, complexa, però sobretot cuidada en cada detall, amb una sòlida façana i un interior laberíntic i canviant, una barreja d’estils.

Admirablement dirigida per “Paul Werhoeven”, autor també de “Instin Bàsic“, té en comú amb aquella flaire morbosa, això no obstant, amb molta més profunditat, si aquella era una obra per a postadolescents que miren pel forat del pany quelcom prohibit, aquesta pel·lícula és asseure’t al costat del llit, un film per adults en el sentit de la maduresa; en el cas de “elle” el pistoler seduït per la menja homes és igualment patètic que en “Nick d’Instint Basic“, això si un xic més humà, és un depredador per necessitat, no per plaer. El guió és un intel·ligent trencaclosques que va mutant, és literatura, té alguna situació que podria estar feta per un “Pedro Almodóvar” assenyat, també ens mostra en clau de comèdia, molt sovint negre, els desitjos i els vicis amagats de la burgesia, com podria fer el “Luis Buñuel” però sense el seu sentit crític. Però per sobre de tot brilla la increïble actuació d’ “Isabelle Huppert“, espectacular, genial en un paper molt difícil que ella fa cent per cent creïble.
Un film imprescindible, que tal com fa la Michèle amb el seu passat, enterra moltes altres obres menors.

França 2016 (2hores, 10 minuts)

Director: Paul Werhoeven

Guió: David Birke (novel·la de Philippe Djian)

Actors; Isabelle Huppert, Laurent Lafitte, Anne Consigny, Charles Berling, Virginie Efira, Judith Magre, Christian Berkel