Els primers cinematògrafs s’exhibien a les fires i festes majors en barracons com qualsevol espectacle mes dels firaires nòmades, de la mateixa manera que la dona barbuda, l’home elefant o els jocs de màgia, tal  com ens ho mostrava una seqüència de la romàntica Dràcula de Francis Ford Coppola; era alguna cosa que tothom entenia que tenia truc, per això es parla de la màgia del cinema; aquesta pel·lícula d’avui es un clar exemple d’aquesta màgia. Sortint de veure-la em venien a la ment aquells quadres geomètrics que son falses perspectives on una figura puja per unes escales a la part baixa del dibuix i a  la part alta hi ha un altre figura que baixa cap per avall  i aparentment no veus el truc i sembla perfectament que unes escales i les altres estan lligades  com en un cercle impossible que desafia la raó. Si mireu vosaltres mateixos el quadre de Scher, Relativitat III, entendreu a que em refereixo.
 
 
Amb aquest inici i amb aquest exemple el que vull dir-vos es que aquesta pel·lícula te trampa, també se li pot dir màgia certament, però es ben sabut que darrera de la màgia sempre hi ha un truc, doncs per alguna cosa s’anomena  il·lusionisme, perquè ens fa veure o creure coses que no son. Te trampa que al final de la pel·lícula descobrim que el monstre era, per dir-ho sense desvetllar res, un conegut de la família; una imatge certament poderosa però absolutament increïble, que tot i axis ens arribarà al fons de l’anima. Es trampós que la mare que no en sap res dels somnis o al·lucinacions del seu fill, es refereixi a la bellesa del arbre-monstre i que el medicament que es la seva  ultima esperança estigui fet del suc del arbre en qüestió. Detalls que connecten la realitat i la ficció, com les escales del quadre entre elles,  i que ens estoven encara mes el cor: Il·lusionisme del bo…Però anem a pams.
 
Ja al principi una veu en of ens explica de que va aquesta pel·lícula: “Es la historia d’un noi, massa petit per ser home i massa gran per ser  nen”; doncs, segons el meu parer, la principal reflexió que  ens vol  fer es sobre aquell moment, reconegut a totes les cultures, fins i tot amb terribles reptes iniciàtics, en que es passa de nen a home. Els nens tenen por i son incapaços d’enfrontar-se a les situacions difícils, a la realitat; els homes també tenen por, però fan el cor fort  i s’hi enfronten. El coratge es el que el Monstre vol ensenyar-li al nen i ho fa com s’ha fet tota la vida amb els nens, amb contes que tenen missatge. Amb ells la pel·lícula assoleix el seu quart nivell o dimensió, tornem al quadre de les escales: El primer la realitat, trista i difícil per el protagonista, el segon el somni, encara mes dolorós i angoixant, el tercer la ficció, que ell percep com al·lucinacions reals que espera en candeletes cada nit i per fi els contes que li explica el Monstre i que el director ens mostra amb dibuixos animats fets d’aquarel·les i amb elles un altre cop la vinculació amb la realitat i els dibuixos del nen: cercle tancat, truc completat.
 
Deixeu-me que reflexioni sobre els contes, que segons diu el Monstre ens ensenyen que el mon es molt complicat… Jo els titularia: “El fi justifica els mitjans”, per el primer conte que quasi justifica un assassinat amb finalitats politiques; “no perdonis mai” per el segon i “agafat la justícia per la teva ma, si pot ser violentament” per la tercera historia, i per fi i extret amb tenalles del subconscient del nen:“desitjar el mal als demes no te res de dolent si et beneficia a tu”. Es veritat que com  em deia un director que “ser bona persona no es cap ofici”, però tampoc cal ser un malparit, hi ha formes de combinar bondat i ofici. Si, el mon es complicat, però hi ha uns principis ètics que cal respectar Sr. Monstre.
 
I es que l’argument  es un recull de desgracies infantils: Un pare que viu lluny i que porta la seva vida sense incloure’l a ell, perquè tinc un pis petit, diu tan cofoi; una mare separada, sola i malalta amb la que quasi no es comunica; una escola sense cap amic i on pateix assetjament i una avia gens amorosa i malcarada; el pobre no te un sol moment de felicitat, de fet no riu en tota la pel·lícula i es refugia en els seus dibuixos, però son foscos i tenebrosos, es normal que per les nits tingui malsons!!! Si es que això no es fer un truc i jugar de mala manera amb els sentiments dels espectadors que vingui el Monstre i ens ho expliqui.
 
Però el film també ens vol mostrar la pèrdua i el dolor profund que genera i certament  els que la hem petit podem dir que la imatge es exactament la que proposa en aquest cas el director, un abisme, un buit absolut; hi ha una escena al hospital, per la nit, amb la mare agafant a l’hora la ma del fill i de l’avia, realment commovedora; però la realitat encara es mes dura i et tornes insensible al dolor propi i aliè, però llavors el nen no seria tant dolç i es perdria part de la màgia.
 
Del que fuig aquesta pel·lícula es de les relacions humanes, mare, pare, avia i fill es van creuant com sorpresos de trobar-se amb algú amb qui tens poques ganes de parlar i com passa en aquests casos s’eviten educadament amb un somriure, tothom fa el paper que ha de fer, el que li toca, sense pràcticament comunicació; no fos que la xerrameca i els diàlegs reals i fora de guió fessin ombra a la màgia i l’espectacle. Es un film d’emocions i prou, una mica el que busca ara la nostre societat, que en poc mes de noranta minuts ens pugi la adrenalina, ens riem sense sentit i plorem desconsoladament. Es el fast food, o millor encara la cuina d´autor dels sentiments, no tenim temps per reflexionar i tot a de venir donat i garantit.
 
Al final, desprès de reconeixia una terrible veritat amagada en el seu subconscient, que per mi no es terrible, doncs es ben normal voler que el teu patiment s’acabi i no hi ha maldat ni culpa, no quedarà ni un xic d’esperança, cap mirada valenta cap el futur, la soledat i els records del passat dins d’un quadern de dibuix on apareixerà el truc final del director perquè puguem obrir els ulls de sorpresa i dir un “oh!!!” ben gran, com a les millors sessions de màgia.
 
Però no puc acabar sense parlar del llibre en que es basa la peli ni de la execució tècnica, la primera reveladora i la segona brillant. La idea del llibre, els personatges i el seu plantejament son de  Siobhan Dowd, una escriptora de novel·la juvenil ben coneguda a Anglaterra, però a la que el càncer,  que segurament la va inspirar, no li va deixar acabar la seva obra i se la va endur  amb tant sols quaranta set anys. Llavors la editorial va contactar amb Patrick Ness perquè acabes el llibre; ell va fer un treball ben professional, artesania pura, però penso que si be la forma es admirable, l’anima de la historia  perd el sentiment profund, no hi ha l’art. Respecta al film dir-vos que es una meravella tecnica, amb uns efectes especials molt ben aconseguits, que es capaç de mostrar-nos imatges espectaculars, però també d’altres intimistes i de gran poder dramàtic en   un esclat d’emocions,   que sap combinar encertadament lo real i lo fantàstic i on a mes hi ha uns dibuixos animats brillants i originals. Per cert, la part d’animació esta feta a Barcelona i en el equip tècnic de la cinta hi ha molts espanyols.
 
Es una peli que recomano i que penso que no decebrà  a quasi ningú, però que esta rebent tant les millors critiques com les pitjors, aquestes ultimes per la seva artificialitat i la manipulació sentimental, es ben normal que el que s’ha sentit enganyat la rebutgi.  Es un producte molt ben elaborat, amb bons elements, ben executat i molt ben embolcallat i promocionat, però no es una obra d’art, ja em perdonareu si us he volgut mostrar algun dels seus secrets, però escric per a cinèfils, per a “coneiseurs”, i aquesta obra malgrat que feta  amb productes naturals es una “esferificacio” de la realitat.
 
España 2016 ( 1hora, 48 minuts)
Director: J.A. Bayona
Guió: Patrick Ness (novel·la Patrick Ness)
Actors: Lewis Mc Dougall, Sigourney Weaver, Felicity Jones,…