Un film sorprenent  la visió del qual  pot començar per no ser agradable, que pot crear-te  fins i tot  un manifest rebuig, ¿fàstic?, ¿mala consciencia? ¿por al desconegut? ¿malfiamen de qui es diferent?, però que sense cap dubta acabarà  estovant els cors mes durs i del que t’acabaràs enamorant sense remei, si  tens una mica de paciència i ets prou valent per mirar-la sense prejudicis i amb la innocència d’un nen.
 
Primeres imatges amb el protagonista, en Fúsi,  a la feina en un primer pla on podem comprovar  que es un personatge enorme, conduint un tractor per un aeroport arrastrant un remolc ben ple de maletes, s’acosta a un avio i llavors la càmera s’enlaira per tal de que veiem l’aeronau des de dalt; com un ocell disposat a emprendre el vol lliure en mig del cel, sembla que ens volguessin dir que en Fusi viu aquesta vida com un presoner dins del seu cos ben pesat però el que voldria ell es volar.
 
Desprès el veiem a casa seva,  muntant una maqueta a escala d’una de les  grans batalles de la segona guerra mundial, l´Alamein, on els aliats van  derrotar al mariscal Romel, obtenint  la seva primera gran victòria   i donant un gir al curs de la guerra; ell valora molt aquest fet doncs potser es el que també espera per la seva vida. En aquests jocs de guerra, que juga amb un amic de tota la vida, es força meticulós, mesurant les distancies amb un regla i calculant els moviments de tropes; no es un joc, se li sent comentar.
 
En Fúsi es pren molt seriosament totes les coses que fa malgrat que la seva vida es limitada: Te 43 anys, encara viu amb la seva mare, que el tracte com si tingues divuit anys, i mai ha sortit de la seva petita ciutat a Islàndia. La seva descomunal complexió, es molt gran i encara mes gras,  l’ha aïllat d’una societat, la nostra, que suporta malament la diversitat i que ha creat unes normes estètiques i de comportament no escrites però que cal tenir i respectar per ser acceptat i considerat; per això mai ha sortit amb cap noia i els companys de la feina li fan brometes cruels, que ell, acostumat com està i malgrat li dolin, accepta amb paciència, quan el seu cap que el valora com bon treballador li pregunta si te problemes sempre li treu importància.
 
No es una persona amargada de cap de les maneres, es molt conformista i accepta la seva situació, no te cap ambició ni desig de millora personal; ell no es mou, no es un trepa, ja li està be, i amb la imatge que transmet tampoc ningú es mou per ell, malgrat que es responsable i complidor a la feina.  
 
Es per això que es pren tant seriosament el seus jocs de guerra, doncs son una part important de la seva vida, en aquest aspecte es encara com un nen que reprodueix una vida que encara no te, tal com carrega i descarrega els avions amb els que encara mai ha volat.
 
L’amant de sa mare li regala per el seu aniversari unes classes de ball country, per fer-lo sortir i relacionar-se i de pas treure-se’l  de sobre una estona, ell hi va per obligació i sense ganes,  però l’atzar farà que coneix-hi a una noia i comenci una relació especial, on la que empeny es mes ella que ell i de repent s’obrirà davant seu  un nou mon desconegut, sentir que algú t’importa i que tu li importes també a ella, però les coses mai son fàcils. 
 
El que si ens mostra aquesta pel·lícula es que totes  les coses que et passen, les noves relacions, els projectes, les fites  i les il·lusions et canvien com a persona, en general a millor, doncs et fan sortir del avorriment en primer lloc i desprès et mostren mons amagats i coneixia es creixa. També ens ensenya  que la bondat i l’altruisme  a qui millor li va es a qui el practica, es per dir-ho  axis egoisme ben entès, i això sense esperar els fruits del que has conreat, doncs si ho fas pensant en ells es perd la màgia i a mes et pots decebre.
 
Qui accepta al Fúsi tal com es?: El amic de tota la vida en primer lloc,  es coneixen i s’accepten tal com son i no exigeixen canvis en el altre, han creat una zona de confort i relació on es senten lliures;  els nens, doncs ell mai ha deixat de ser-ho i els tracte d’igual a igual i també perquè gaudeix de la seva companyia i juga amb ells com un mes; els paries de la societat, els immigrants, aquells que fan les pitjors feines, doncs estan també al bàndol dels ignorats i rebutjats i perquè no tenen un estatus que mantenir o una imatge social que cuidar que es pugui malmetre per el que diran, aquella maleïda sentencia: diguem amb qui vas i et diré qui ets.
 
Fúsi es tal com diu el seu títol original una muntanya verge, un indret de natura pura i no contaminada, un nen gran inadaptat en un mon ple de homes petits; però no us equivoqueu, de nen sols te la innocència i la bondat, doncs ell sap perfectament el que ha de fer, no per imitació si no per convicció, o potser sols per sentiment i intuïció; però ho sap i ho fa amb fermesa i sense recança com un adult, com un home de cor gran, ajudant a tothom que pot sense esperar res a canvi. Però no espereu un final d’aquells que satisfan a tothom doncs això seria contaminar l’esperit de la historia, ja veureu que queda tot obert. Per tant a les ultimes imatges del film tornem a veure un primer pla del Fusi a l’aeroport, un altre cop  l’esvelta aeronau en un pla zenital,  com un ocell enlairant-se cap el cel blau, però ara ell es a dins i aquest cop amb un somriure.
 
La pel·lícula esta rodada amb un plantejament sobri i una estètica  minimalista on l’actuació del protagonista es el centre de tot i transmet una calidesa i una proximitat usant com armes principals  una mirada profunda en un rostre bàsicament inexpressiu i en  un ambient gèlid, com ha de ser  un hivern  islandès. Una joia de gel que ens il·luminarà i escalfarà, un toc d’esperança noble i senzill per un mon que ha oblidat la bondat i que sols pot recuperar-la amb la innocent visió d’un nen. Cent per cent recomanable.
 
ISLANDIA 2015 ( 1 hora, 34 minuts)
Director: Dagur Kari
Guió: Dagur Kari
 
Actors: Gunnar Jonsson, Sigujon Kjartansson, Armar Jonsson, Ilmur Kristjansdottir, Margret Helga,…