Dos detectius de la brigada criminal , dos personatges antagònics però complementaris, com ha de ser en una bona parella, dos perfils inversemblants per estar a la policia de qualsevol país occidental, però malgrat tot creïbles en un mon on sovint les coses no tenen sentit, un agost tòrrid en un Madrid ple de gent que esta centrada en la visita del Papa i busca a l’hora misticisme i sentit positiu ; un assassinat que sembla a priori un homicidi involuntari, una intuïció, una improbable sospita i la descoberta d’una macabra aberració; dos repeticions i la certesa de que un psicòpata, un depredador implacable, ha fet de la ciutat el seu terreny de caça; un cap que no vol sentir parlar de problemes i un home petit, vulnerable, meticulós, tossut i determinat a descobrir al culpable. Aquesta podria ser numèricament i en poques paraules la descripció d’aquesta historia.
El guió està ben trenat i te lògica: La primera reflexió es que els protagonistes son per sobre de tot policies, tal com passa a tantes pel·lícules americanes, jo diria que mes policies que persones, ¿es pot fer d’un ofici una raça a part?, doncs pràcticament no tenen vida pròpia: un viu sol i l’altre es absent a casa seva com si fos sols un objecte. Difícilment podrien tenir un altre feina que no fos aquesta, però la fan be, un per la seva capacitat d’observació, tancat en si mateix com un autista i l’altre per el valor i la dedicació total al cos i a la feina. Un arrastra un trauma infantil i l’altre es violent i incontrolable.
Te tot el sentit del mon que siguin parella doncs no es podrien entendre amb ningú mes i a mes es complementen en les seves mancances; el violent no ho serà amb un apocat i un submís, però el protegirà físicament; la capacitat de concentració i d’observació d’un taparà la tendència a la dispersió de l’altre en un intercanvi de debilitats. El que he dit abans, una parella perfecte com ho son” el gras i el prim”, o el dia i la nit.
El segon pensament es que cal un hacker per descobrir a un altre hacker, algú que pugui pensar com ell i entrar dins del seu cervell, tal com passava al “silenci dels anyells” i com “no passava” amb el protagonista de “Seven” que acabava sen el caçador caçat; en aquest cas es una persona amb un trauma infantil que descobreix a un altre víctima com ell convertida en monstre, que potser acaba descobrint-se fins i tot a ell mateix, als seus propis dimonis, i axis poder fer-los fora en un ritual d’exorcisme…lògic i versemblant.
També hi ha una mirada a la fragilitat de la ment humana, de lo febles que son els fils que ens sostenen com a persones i ens allunyen de la bogeria, de lo fàcilment que es pot passar de un al altre costat de la tanca, la primera escena al cementiri es un exemple de com ens aferrem als records que ens ajuden a saber qui som.
Que l’acció transcorri al tòrrid estiu madrileny creant d’aquesta manera un clima angoixant i claustrofòbic que quasi no et deixa raonar també està ben pensat, tal com succeïa a “12 homes sense pietat” en una enxubada sala dels jutjats un calorós estiu novaiorquès, o com ho feia també la pluja constant a “Blade Runner o a Seven”, negant tota llum d’esperança, si be es cert que en aquest cas el director no aconsegueix aquest mateix efecte tant pertorbador com a les seves predecessores.
Ja veieu doncs que tenim una bona peça al teler, que agafa fils de gran qualitat per crear un teixit de primer nivell, i amb ell el director ens fa un vestit de tall clàssic però a l’hora agosarat.
El film ens tindrà en tensió al llarg de mes de dos hores i podrem veure com les víctimes moren i com els policies pateixen a la seva feina i fora de ella i podrem arribar a creure que tot acabarà malament per tots menys per l’assassí, però al final, com d’improvís, com si fos el corol·lari d’una demostració matemàtica, es farà justícia; una justícia a mig camí entre venjança, homenatge i alliberament, aquest cop si a sota la pluja, com a Seven, i sense llei. No es estrany que per tant el títol del film sigui “Que Dios nos perdone”, Punt i final.
Però,¿perquè aquest film no està al nivell dels seus referents?. En primer lloc perquè Antonio de la Torre no es ni Brad Pitt ni Harrison Ford i malgrat que el seu registre hieràtic s’adapta al personatge no te el seu carisma; però encara mes important, aquelles obres volien ser i eren transcendents, ens parlaven de conceptes absoluts: La transcendència i el llegat, la justícia i la existència del mal com un absolut, per contra, “que Dios nos perdone”, ens mostra una petita historia local, terrible certament i que donaria per una primera plana dels diaris sensacionalistes però que no per escriure un llibre dens. No es una critica, doncs hi ha petites grans histories i aquesta es una, com “a sang freda” de Turman Capote o com un altre bona i recent pel·lícula espanyola: “Tarde para la ira”.
Hi ha un altre punt que pot fer que molta gent la valori per sota del que val: Es pràcticament impossible identificar-se amb cap dels personatges que hi apareixen, exageradament imperfectes fins arribar a la irrealitat, desagradables i grollers i a mes les víctimes i els ambients no son gens glamorosos, doncs elles no son estrelles de Holliwood i les barriades de Madrid no son Beverli Hills.
Una mica com una casa de disseny però en un barri dolent; naturalment un expert immobiliari, un cinèfil en aquest cas, reconeixerà el valor real d’aquest film per sobre d’aquestes misèries superficials.
Llavors no us deixeu influir per aquests inconvenients dignes d’un advocat del diable doncs estem davant d’una bona pel·lícula, molt bona si la comparem amb la majoria de les espanyoles, de lo milloret del any a casa nostre i que es situa per davant fins i tot de la majoria de produccions americanes tan per part de la critica com del públic a casa nostre.
ESPAÑA 2015 (2hores, 5 minuts
Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Deixa un comentari