“La isla mínima”es per mi una de les pel·lícules espanyoles rellevants dels últims anys doncs ajunta una acció trepidant i una tensió digna dels millors thrillers amb una fotografia exquisida, una gran direcció i unes actuacions solides i convincents; precisament un dels protagonistes d’aquella cinta, Raul Arévalo, agafa ara el testimoni de l’excel·lència, com a director en aquest cas, amb aquesta pel·lícula de la sèrie negra que torna a demostrar que el cinema Español pot estar al nivell del de qualsevol altre país sense recorre a nínxols de mercat, com pot fer Almodóvar, ni al cinema intimista i de curtes distancies, com pot ser el cas de Truman; dit això sense menystenir ni al mes conegut i premiat dels nostres directors actuals, ni al film de Cesc Gay, sense cap dubte una de les millors pel·lícules de casa nostre d’aquest any.
“Tarde para la ira” es la historia d’una venjança d’aquelles que sense presa aparent esperen implacables el seu moment, quan els fets estan quasi oblidats i els culpables han refet les seves vides i viuen confiats i feliços, absolutament desprevinguts; tal i com sovint escoltem que fa la justícia espanyola, potser fen mes mal que be, però esta dit i escrit: Qui la fa la paga.
Dos protagonistes: Un home que surt de la presó al cap de vuit anys de condemna per reunir-se amb la seva família; un altre home que reparteix el seu temps entre la vetlla d’un malalt al hospital i un bar de barri on juga a cartes amb els parroquians, intima amb el propietari i festeja amb la cambrera; tothom sembla que amagui alguna cosa doncs per poc que parem l’orella sentirem que moltes situacions grinyolen. Finalment viurem un viatge a la recerca del passat, una road movie que quasi es un western, un periple violent i sense perdó que ens acabarà portant, ironies de la vida, de nou al punt de partida.
En certa manera es també un film de costums que fa un retrat d’unes persones ben normals de barri deprimit, sense cap anhel per assolir un estatus millor tret del material, difícil voler allò que no es coneix; amb un manifest corporativisme que mai arriba a la amistat i que fa que el silenci, “l´omerta” siciliana, prevalgui per sobre dels principis i de la justícia; fins i tot que es pugui respectar i estimar a un membre del clan, sols per ser-ho, faci el que faci; es aquest un escenari perfecte per desenvolupar la historia negra i sòrdida que ens vol contar el director. Aquesta visió realista amaga sense cap dubte una critica cap a una societat espanyola del subsidi, del mínim esforç i de la poca formació, i apunta a una certa classe dirigent que se sent còmoda amb aquesta situació .
Aquest es un film fet no sols per un professional del cinema si no per un cinèfil, per un enamorat del cine, i si diseccionem la forma com esta fet reconeixerem moltes altres pel·lícules que han tingut propostes novadores i amb les que s’inspira: La presentació en paquets,com si fossin capítols, de les situacions, els llocs i els personatges ens porta al univers de Quentin Tarantino, si be es cert que ell a mes ho complica amb salts temporals. La càmera seguint als personatges de ben a prop ens pot fer pensar en el genial pla seqüència de Birdman, però sobre tot en la guanyadora del oscar d’aquest any, “el fill de Saul”, on mes de la meitat de la pantalla quedava ocupada per l’esquena i el cap del protagonista, que es movia sense voler quasi ni mirar per l’ínfer d’un camp d’extermini nazi. I per fi un viatge amb cotxe per carreteres secundaries plenes de pols i barriades marginals en el mes pur estil americà ens recorda infinitat de films mítics.
Però no tan sols la forma es rellevant si no també el com la pel·lícula ens van desgranant la informació, poc a poc i parcialment, perquè siguem nosaltres mateixos els que anem encaixant les peces del puzle, o millor encara, els que descobrim que hi ha peces que no encaixen i que hi ha alguna cosa amagada. Fins i tot descobrirem que un cop les cartes ja son boca a dalt a sobre de la taula i sapiguem de que va la pel·lícula, que no hi ha cap pla preconcebut i que el viatge dels protagonistes es absolutament incert. Tot plegat fa que en aquest cas sigui tant o fins i tot mes important el com s’explica la historia que el seu propi contingut.
Aquesta pel·lícula es una obra notable que t’atrapa tot el temps i que acaba deixant-te esgotat i satisfet, però te una petita feblesa segons la meva opinió, el excés de recursos visuals que es van encadenant com si fossin un mostrari i això li fa perdre una mica de continuïtat, es com un exercici d’estil per presentar en un examen, res sorprenent doncs es el seu primer treball de direcció; però la contundència del guió ho aplana tot com una piconadora perquè res no et distregui de la acció. Las interpretacions son correctes, amb un Antonio de la Torre inexpressiu, insensible, de mirada dura i esfereïdora, tancat en les seves cabòries, fins al punt de semblar irreal.
Al final surts del cine pensant que es una historia que podria ser cent per cent real. Que el odi, la ràbia i la desesperació poden ofegar-te el pensament i impedir-te respirar, viure i sentir; que aparentment la venjança pot buidar-te d’aquesta carrega i donar-te una mica de pau, encara que sols sigui per un instant; el que no fa el film es tractar de proposar que omple aquest buit que has deixat; o pot ser si: El no res.
Una pel·lícula de visió imprescindible, de lo milloret fet a Espanya aquest any.
ESPANYA 2016 (1 hora, 32 minuts)
Direcció: Raul Arévalo
Guió: Raul Arévalo, David Pulido
Actors: Antonio de la Torre, Luis Callejo, Ruth Diaz, Manolo Solo, Alicia Rubio, Raul Jimenez, Font Garcia,…
Deixa un comentari