Malgrat que els protagonistes entrin en el exercit francès, això si, per motius ben diferents l’un del altre i també ben allunyats  del perquè ho fa la majoria de la gent,  del que en realitat ens parla aquesta pel·lícula es de que molt sovint , les guerres o els combats passen dins del nostre cap, dins de la nostre anima i fins i tot dins del nostre cor, i no en el camp de batalla en front d’un enemic real al que assenyalar. Que el amor i la solidaritat  poden ells sols donar sentit a una vida que no acaba de trobar el seu objectiu. També que la felicitat en aquest  mon sols es pot aconseguir amb una lluita constant, doncs es una guerra sense vencedors ni perdedors, sols podem tenir la satisfacció d’anar guanyant  batalles, gaudir del moment efímer, agafar forces i tornar a lluitar, encara que sabem que al final es una guerra perduda i que la mort ens espera, però nosaltres no li posarem les coses fàcils.
 
Segurament es per això que la primera seqüència te lloc en una funerària amb una discursio sobre la qualitat de la fusta i del preu dels taüts, d’això n’entenen prou el protagonista i el seu germà docs  treballen de fusters; es tracte de la caixa que volen encarregar per el seu pare que acaba de morir. De seguida els veiem treballant al seu taller de fusteria: Es passaran la tarda i part de la nit fen ells mateixos la feina. Orgullosos i cansats, amb el cap i la granota de treball plens de serradures, beuran ja ben tard, juntament amb la seva mare,un cafè a la cuina de casa seva abans d’anar a dormir. Un petit triomf per enfrontar una derrota.
 
Ell no te gaire clar cap a on orientar el seu futur, ha acabat la secundaria però no es un bon estudiant  i l’exèrcit pot ser una sortida on no tingui que trencar-se massa el cap, però a casa el necessiten també desprès de la mort del pare,i sembla que aquesta serà la seva elecció. Ella malgrat que ja te un grau imagina un futur  apocalíptic,  vol estar preparada per el pitjor i quina millor escola que la de les armes. L’atzar farà que es trobin un parell de cops, no precisament de forma amable i naixerà una estranya relació sense compromís exprés però sense caducitat declarada; fet i fet no hi ha res d’estrany si l’amor neix de forma espontània entre dos joves, com el foc al bosc un dia de molta calor, doncs sols cal una guspira.
 
No espereu una historia romàntica convencional, com dèiem al principi semblarà mes un combat que un festeig, una successió d’actes sobtats, físics, fins i tot  irracionals, la il·lusió d’un mou principi com si fossin sols al mon i la certesa de que la vida acompanyats es mes vida i pot tenir sentit per ella mateixa.
 
Es per tant una historia original, sorprenent en molts aspectes,  que potser no agradarà a tothom precisament per això, però que per mi es la seva força i que serveix de decorat per parlar de les relacions home-dona, però en aquest cas en un entorn  basic que podríem definir com primigeni. Cinema independent  francès, allunyat  tant del cinema clàssic d’aquell país com de la nouvelle vague. Una obra  correcte en tots els sentits que jo recomano als cinèfils.
 
França 2014 (1hora, 38 minuts)
Direcció: Thomas Cailley
Guió: Thomas Cailley, Claude le Pape
Actors:Kevin Azaïs, Adelle Haenel, Antoine Laurent, Brigitte Roüan,…