SICARIO

 

 

En el cine, tal com passa a la literatura, es ben difícil crear aquell estat d’ansietat que et te atrapat a la teva butaca, o quan llegeixes, sense poder apartar la vista del llibre,  però que a l’hora  no et permet estar-te quiet; notes com tots els teus músculs estant en tensió, preparats per reaccionar, es l’efecte del xute d’adrenalina que el teu cervell allibera per que puguis reaccionar i ser ràpid, records de quan vivíem en un mon salvatge ple de perills i del temps de reacció depenia la nostre vida.  Però si això no es fàcil, encara costa mes fer que aquest estat d’alerta es mantingui constant, que la tensió no baixi en cap moment, aquest film assoleix la fita.

 

 En Denis Villeneve, el director del film, ja ens va mostrar que es un geni en aquest aspecte a “Presoners” i també mes subtilment a “Enemy”, tal i com també ho fa en aquest film que avui comentem. A  “Presoners” la tensió venia donada per un doble segrest, un pare desesperat i un detectiu bolcat a la seva feina, però el guió tenia debilitats en forma de tocs exagerats i poc creïbles, també li mancava profunditat a alguns personatges, sense aquestes febleses hauria passat de ser una obra notable a ser una obra antològica. A “Enemy”, on un home topava amb el costat mes fosc de si mateix, jugava amb lo oníric i lo irreal fins arribar a la esquizofrènia. Un excercisi no apte per tots els publics.  A “Sicario”,  per contra, la realitat et deixa estabornit com un cop de puny i no pots mes que recordar el gran llibre pòstum de Roberto Bolaño, 2666, que malgrat les seves mes de 1000 pagines no podies deixar de llegir; a mes les dos histories passen a Ciudad Juarez, Mèxic; ja veieu, casualitats, o no, de la vida.

 

Com a mostra un boto: “Sicario” no amaga les seves cartes doncs engega amb un espectacular assalt dels cossos especials del FBI a un xalet on s’amaguen un grup de  narcotraficants, es una seqüència trepidant que ho te tot: Acció, calma tensa, tensió dinàmica, perill, la por, lluita, emoció, l’horror i fins i tot el fàstic i la repulsió fins arribar al vòmit, tot a l’hora, o una cosa darrera l’altre sense que el director ens doni ni un instant per respirar. Es una seqüència tan brutal que marca el destí de la protagonista; ningú pot ser la mateixa persona desprès d’haver conegut l’horror i la maldat humana.

 

En aquest estat de xoc es quan li proposaran a la protagonista, una jove però decidida agent del FBI, formar part d’una unitat especial de lluita contra el narcotrafic,  un escamot multidisciplinari format per homes durs, veterans de guerra, forces especials,  i fins i tot algun personatge obscur, que es mouen sigil·losament sobre el fil de la navalla de la llei, ultrapassant-la si es precís per assolir la fita ; si et vas fer policia per defensar als bons i fer complir la llei i acabes de viure la mort dels teus companys i la maldat humana es difícil resistir-s’hi, doncs possiblement tinguis al cap mes desitjos de venjança que de justícia. 

 

¿Però en el fons no es la justícia una venjança regulada?¿Si matar a un home es un greu delicte, perquè la pena de mort es un acte de justícia? ¿Si la llibertat es un dret inalienable del esser humà, perquè la presó es una pena justa? ¿ Que busca la justícia, reparar el mal o tornar el cop? Reparar es desitjable, però sobre tot la llei i la seva aplicació  busquen prevenir, evitar la repetició dels fets, ja sigui eliminant  d’una o altre manera als causants o evitar la malifeta  donant un advertiment dissuasori .

 

Poc a poc la protagonista  anirà veient que es tracte d’una guerra sense quarter on l’objectiu es fer mal a l’enemic de totes les formes possibles, directament i col·lateralment, per afeblir-lo el màxim, doncs pensar en derrotar-lo es utòpic; cal usar les mateixes armes i mètodes que ell, tot si val, tot esta permès i res no es posat en qüestió. Una cosa es imaginar i l’altre es actuar i per una persona de principis, educada en la llei, la justícia i la humanitat, hi ha coses que t’encongeixen  el cor, quan encara no el tens prou dur, i et capgiren l’estomac. Una acció abjecta ho es la faci el teu enemic o la facis tu, i si per lluitar contra el mal fas el mal, tot pot deixar de tenir sentit, si perds la legitimitat pers la raó i entres en el buit absolut; llavors ja no ets persona.

Aquest es el dilema que ens presenta la cinta camuflada dins d’una historia d’acció i policies, per això ens mostren la vida familiar de personatges no tan protagonistes al altre costat de la frontera, on tot te un altre punt de vista, els dubtes de la protagonista i del seu company al FBI, axis com ens desvelen els motius mes personals que professionals del personatge tèrbol del que parlàvem al principi, de nou venjança en lloc de justícia.

 

Algun crític ha volgut relacionar aquesta cinta amb “la nit mes fosca”, aquella que explica la cacera d’en Bin Laden, els mètodes usats per arribar fins a ell,  la seva captura i execució. Certament les dues volen ser realistes i les dos tenen un estil narratiu similar, però la primera malgrat la seva cruesa te una lectura clarament esbiaixada: “el fi justifica els mitjans” i a la seva protagonista no li tremola el pols ni te cap dubte moral. A Sicario trobem els dubtes i el buit; ¿es feblesa o es altura moral? Deixo la reflexió oberta perquè cadascú poguí pensar el que cregui

Es una molt bona pel·lícula, ben dirigida, ben filmada, molt bona fotografia, actuacions rellevants, ritme trepidant i possibles lectures morals; dura mes de dos hores i es fa curta. Recomanable cent per cent.