Diuen els experts que aquesta es la pel·lícula del Almodóvar que menys sembla  feta per ell: de fet jo en penso el mateix; per això quan llegeixo que el propi Pedro Almodóvar ha escrit  demanant perdó als seus seguidors que es poguessin sentir decebuts per el seu gir  no em sorprenc gens ni mica. Sovint els hi passa això als artistes quan volen donar un nou impuls a la seva carrera i renovar-se, llavors els seus admiradors, que creuen que ells son una mica  propietat seva, s’ho agafen malament.  Això ens passa a tots a la nostra pròpia vida, certament amb menys ressò mediatic, però caram, sap greu: Et cases amb una rosa amb els cabells llargs i un dia arriba a casa morena i amb el cabell curt; t’enamores d’un activista de Green Peace i acaba de director d’una petroliera. Però; ¿perquè no deixem que la gent sigui com ella vol  ser i no com volem nosaltres que sigui? El director d’una petroquímica pot ser ecologista i honest i una morena rapada tant o mes sensual que una rosa tenyida; i si eren bones persones ho seguiran sen. Cal que aprenguem a estimar valors i no fetitxes que disfressin les nostres inseguretats.
 
Certament les primeres imatges del film en un tren nocturn son fredes, belles, distants, amb colors apagats ben allunyats dels llampants i primaris als que ens te acostumats Almodóvar; tenen un to oníric  i desprenen un fatalisme simbòlic que si et diuen que estàs veient una pel·lícula del Julio Medem t’ho pots creure  perfectament. En aquest tren la Julieta coneixerà a Xoan, que serà el seu gran amor i pare de la seva filla, serà un fet tragit el que els unirà aquella mateixa nit, com una premonició de desgracies futures.
 
No es per casualitat que la Julieta sigui professora de grec, ni tampoc que la seva filla es digui Antia, ni que la escoltéssim a classe explicant una denominació grega del mar, una rara accepció  lligada a la desgracia i la fatalitat, ni tampoc que l’home que va coneixia al tren i que la buscarà fins  a trobar-la sigui pescador, doncs tots aquests detalls  construeixen els camins que confluiran en una tragèdia. Començarà llavors una llarga penitencia per Julieta i tot just quan estarà a punt de començar una nova vida,  de sortir del pou en el que havia caigut, un altre cop el destí farà que es trobi amb una amiga de la seva filla amb noticies que la trasbalsaran completament i tornarà a patir un nou calvari; en aquest cas amb una recerca de la veritat en un acte introspectiu: Escriure els records, els fets i els perques, tractar de comprendre, per poder tornar a surar sobre les aigües però sense oblidar el que ha sigut i a qui ha estimat, recuperant una part  prou dolorosa però ben seva. Finalment el director ens acomiadarà amb una petita llum d’esperança.
 
Aquest es un drama familiar, entre una mare i una filla, una tragèdia que voldria ser  grega, que discorre per darrera l’escenari, amagada a la foscor, sense que les pròpies protagonistes vegin el que està passant realment, doncs sols poden veure, com les ombres projectades per una llum darrera d’un llençol,  unes imatges virtuals que elles donen per bones però que son  un miratge que les enganya, com si es tractes de la teoria de la cova de Plató: ja tenim un altre cops el sentit tràgic grec. Les protagonistes estan presoneres del seu silenci, incomunicades la una de l’altre, xafades per la seva culpabilitat, sentenciades sense judici. Es per això que els silencis i els pensaments pesen mes que els diàlegs  i les paraules en aquest film; una raó mes perquè no sembli una obra d’Almodóvar,  on aquests son protagonistes i la frescor habitual queda substituïda per aquell ambient enrarit i malsà de casa vella, tancada i plena de humitat.
 
El film juga contínuament amb salts temporals: el present, i el passat que ella va recordant a mida que va escrivint, això dona molta entitat a la cinta i ens recorda  grans obres de la literatura i del cinema. Hi ha una escena molt ben resolta per descriure el pas del temps, quan la Julieta jove, la Adriana Ugarte, es renta el cabell i aprofita la tovallola que li cobreix la cara, com si fos el sudari d’una morta vivent, per presentar-nos a la Julieta madura, la Emma Suarez; una seqüència  original i de gran força i bellesa, de fet es el cartell de la pel·lícula.
 
El film malgrat totes aquestes qualitats te mancances que jo definiria com de continuïtat argumental, que s’haurien pogut solucionar segurament amb mes metratge, però també amb petites pistes sobre el comportament de les persones que potser jo no he sabut trobar, si es que hi son, o amb mes diàlegs poderosos. D’aquesta manera hi ha situacions i passatges que no son creïbles i això lastra a la pel·lícula impedint-li ser una de les grans del Almodóvar i fins i tot del cinema espanyol.  La reacció de la filla, el lloc de retir espiritual  i la actitud  de la seva directora, la inexistent petició de suport de la protagonista a la seva parella…
 
Però esta ben dirigida, te bona fotografia i bones interpretacions, encara que com quasi sempre amb el Pedro els actors estan al límit de la credibilitat. Amb tot es una bona pel·lícula, que hauria pogut ser boníssima, però malgrat la oportunitat perduda segurament es de les millors espanyoles del any, per tant imprescindible per els cinèfils.
 
ESPAÑA 2016 (1 hora, 36 minuts)
Director: Pedro Almodóvar
Guió: Pedro Almodóvar ( Sobre tres relats de Alice Munrro)
Actors: Emma Suarez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Imma Cuesta, Dario Gradinetti, Rosy de Palma, Michelle Jenner,…