Tornar a casa es un títol ben suggerent; pensant en aquest acció et venen a la ment sensacions  generalment positives, doncs a casa ens sentim segurs, protegits i es on ens esperen les persones que estimem, la família….  Llavors visualitzem el seus rostres, imaginem els creuaments de mirades, els seus i els nostres somriures, el tacte de la seva pell, fins i tot el gust dels seus petons. Es on tenim les nostres coses, el nostre racó; sols pensar en la llar ens venen a la ment els records del passat i del present, podem veure els colors de mobles i parets, veure com la llum que entra per les  seves finestres i les escletxes de les cortines construeix un joc d’ombres; sentir les olors  i fins i tot els sabors del menjar, el tacte d’uns llençols nets, la esponjositat d’aquella butaca on ens sentim tan confortables. Tornar a casa es enyorança, es repòs del cos i l’anima, es felicitat.
 
¿Però que passa si tractes d’arribar  d’amagat com a fugitiu?: volgut i no volgut, desitjat però temut, en un somni impossible de fer-se realitat; com aquella pilota que quan esta a punt de tocar la platja es  allunyada per un fort  vent i el corrent cap alta mar fins a perdre’s de vista. Desprès,  anys mes tard,  arribes com d’improvís, com si fossis transparent i et trobes que la persona a la que mes estimes  no et reconeix, com una ombra del present que no lliga amb un record del passat. D’això va aquesta pel·lícula: De sentiments profunds, del amor, de la  tristesa, de principis i conviccions, del dolor,  de la culpa, del perdó, de la pèrdua de la memòria, personal i col·lectiva; de la historia d’unes bones persones que es també  un trosset de la historia recent de China.
 
Som a mitjans dels  anys 60 del segle passat, una dècada prodigiosa en molts sentits, sobre tot a occident, on es van trencar motlles i es van assolir graus de llibertat mai vistos; però les coses no van be per en Mao Zedong, el líder de la República Popular Xina, que malgrat seguir sent el president del partit comunista ha estat relegat per els homes forts del partit: elitistes, tecnòcrates i pragmàtics, que han decidit donar un petit gir cap al capitalisme per tal de redreçar la malmesa economia del seu país. 
 
Però en Mao, malgrat que ja es ben  gran, te la ambició d’un jove, te contactes i partidaris, una ment brillant i el valor i la determinació implacables que li van permetre guanyar dos guerres i fer-se amb el poder a China; no te escrúpols i domina la propaganda i a les mases. En el congres del partit dona un cop de ma que ho fa trontollar tot, declara la revolució de la revolució: la revolució cultural, que proposa tornar a la puresa del comunisme; els seus propagandistes editen la nova bíblia Xinesa: el llibre roig, un recull de frases i sentencies seves; es crea la guàrdia roja, formada per joves i estudiants, que perseguiran qualsevol pensament allunyat del de Mao i començaran els atacs, les vexacions, fins i tot les morts, però sobre tot les deportacions de tots aquells acusats d’haver-se desviat de la línea recta: professors, intel·lectuals, artistes i lliurepensadors bàsicament. 
 
Tots els tecnòcrates i les elits cauen en desgracia, el país s’atura i Mao recupera el poder absolut; no sense dificultats i recorrent al exercit i al partit, dons l’anarquisme de la revolució cultural i dels guàrdies rojos era autodestructiva. Tanquen universitats, es destrueix l’art,  la literatura i en general la bellesa i el nostre protagonista, un professor, es deportat a un camp de treball en una allunyada zona rural. Llavors comença la historia que conta aquesta pel·lícula, quan ell vol fugir per retornar a casa al costat de la seva estimada dona i d’una filla que va deixar ben petita.
Les primeres imatges son esfereïdores: veiem un cos amagat en un cobert al costat de les vies del tren, molt tapat, glaçat de fred,  brut, rosegant alguna cosa per  enganyar la fam; passa un tren i ell es comença a moure, amagant-se  per recons i  entre la gent, te un objectiu ben clar: arribar a casa sense ser descobert…
 
Com dèiem abans, quan finalment aconsegueix arribar a casa es troba amb una dona amnèsica, fruit d’un trencament traumàtic en el si de la família,  una dona que no el reconeix i segueix esperant devotament el seu retorn.  Es ben clar que aquesta pèrdua de la memòria es com una paràbola reflexa del que li va passar a la societat xinesa, on les persones, obligades a la uniformitat i al pensament únic, no es reconeixien entre elles, vist un, vistos tots. Primer van haver d’oblidar per imposició i desprès van voler oblidar el temps del oblit; tot plegat un forat a la memòria, un penya segat de buidor. Veurem sempre cares serioses, veurem plorar, però mai veurem ni tants sols un somriure en aquest film. Hi ha mes detalls que ens ensenyen aquesta buidor, com les fotografies amb cares retallades penjades a la paret, una crueltat innocent que t’esgarrifa; o els pins amb la cara de Mao que tothom porta permanentment enganxats a la pitrera com si fos una estampeta de la Verge Maria.
 
Però no us penseu que us trobareu amb una pel·lícula critica amb el regim comunista, ni tampoc amb un recull de les penalitats dels ciutadans, camarades en aquest cas, sota de un regim totalitari;  això sols es el decorat, el paisatge, doncs el film transita per camins mes íntims i personals. Es el drama de les persones i d’una família el que ens mostra, on curiosament patiran mes les que es queden que el que se’n va doncs ell  podrà viure d’uns records, com si el temps s’hagués aturat, que elles els han perdut. Tampoc es un film èpic, com a mínim en el seu enfocament, es una historia senzilla que transcorre en uns temps de canvis i que es dins de la seva petitesa el reflexa del que li va passar a tot un poble.
 
Veurem primerament la seva lluita contra la desmemoria per desprès mantenir viva la il·lusió i la felicitat del record i de les petites coses, com un amic invisible. Trobarà una reveladora forma de comunicació: escriure en el passat per poder llegir en el present, com en un viatge en el temps virtual, finalment compartirà amb ella la espera del seu propi retorn.
 
El film es quasi perfecte en tot: Bona direcció, bona fotografia, un guió interessant i bones actuacions. Potser massa perfecte, doncs els drames son interiors i quasi no surten a la superfície i la historia es tant centrada en la família que sembla quasi un cas aïllat, com si no hagués afectat profundament a milions de persones. Per això es una petita historia i no un relat èpic i defuig de buscar culpables, segurament influenciada per la cultura xinesa mil·lenària, feta de saviesa, paciència i reflexió, es com un relat zen. 
 
El director es un gran coreògraf amb un profund sentit estètic, ja ens ho va ensenyar a “la casa de les dagues voladores” amb imatges de pertorbadora bellesa i ens ho vol tornar a demostrar de nou amb una obra de ballet on actua la filla, com no una exaltació del comunisme i del seu líder victoriós,  que contrasta amb la mesura i la distancia de la resta de la pel·lícula en aquest tema; ¿es potser aquesta la seva critica amagada al regim? 
Absolutament recomanable.
 
CHINA 2014 (1hora, 51 minuts)
Director: Zhang Yimou
Guió: Zhou Jingzhi
Fotografia: Zhao Xiaoding
Actors: Gong Li, Chen Daoming, Zhang Huiwen, Guo Tao, Yan Ni, Li Chung,…