Aquest es un film  d’època, ambientat a  França als anys setanta del segle passat, fa poc mes de quaranta anys, i se’m fa una mica estrany definir-lo axis,  doncs el temps viscut es com pressent a la nostra memòria i qualificar  d’època aquest territori  dels nostres records ens fa pensar en els  molts anys que portem viscuts i ens fa sentir grans.
 
Seria també molt fàcil dir que es un drama romàntic de caràcter lèsbic, però al dir-ho  seriem simplistes i superficials doncs aquesta pel·lícula ens ofereix una visió molt mes global, plena de matisos  i en ella podem trobar moltes mes coses com a mínim igual de rellevants: El anhel  ben natural d’independència d’una adolescent; l’amistat, el desig, el naixement del amor; el dilema d’escollir entre el que vols fer i el que tu creus que has de fer, la responsabilitat, però també la honestedat, amb tu i amb els altres; la lluita per els drets de les persones, el feminisme i com obrir nous camins al pensament. Però per sobre de tot i mes enllà dels conceptes filosòfics o emocionals, la recerca de la bellesa en la representació de les persones, de la natura i en la seva interacció, com si poguéssim fer que els quadres d’una exposició es posessin en moviment, es el setè art, es el cinema; encara que  sols  fos per aquest últim valor crec que valdria  la pena veure aquesta pel·lícula.
 
Doncs anem per parts:
La Delphine es una noieta plena d’energia que viu amb els seus pares a una granja a prop d’un poblet de províncies al nord de Paris, treballa, sobre tot al estiu, ajudant als seus pares amb els conreus i el bestiar; amb aquestes primeres seqüències ja veiem que la cinta serà un plaer per la vista i els sentits, amb paisatges de colors estiuencs banyats de sol i fotografiats de manera excelsa. Per les tardes la protagonista agafa la bicicleta i va a veure a una amiga amb la que te una relació força especial, també te un amic, al que coneix des de ben petits i al que ella veu quasi com un germà, encara que ell segurament la mira ja amb uns altres ulls. Un dia, en una d’aquelles trobades,  la seva amiga li diu que es casa, ella no ho encaixa gaire be doncs aquesta noticia es quasi com un comiat, un adéu a la independència, segurament ja mai mes es podran tornar a veure  elles dos soles per les tardes.
 
Trobem de nou  la Delphine al cap d’uns mesos, aquest cop a Paris, vivint sola en una petita habitació llogada i treballant a una fabrica, se la veu relaxada doncs a aconseguit la seva independència econòmica i viu la vida com ella vol, segurament fa poc que ha arribat i encara no coneix a ningú. Un dia es troba al carrer amb un aldarull provocat per unes activistes, tal com li passava a la protagonista de “Sufragista”, ella protegeix a una de les noies  i la conviden a una reunió… Una nova vida comença per ella, una finestra a la llibertat, un lloc on expressar-se, noves idees omplen el seu cervell, exalten els seus sentiments i enalteixen el seu esperit adolescent; l’activisme li permet fer una activitat física a la que estava acostumada a la granja i  que el seu cos jove li demana, també es sent atreta per el risc; hi ha altres mons i a mes estan en aquest!!! Comença per ella una etapa mes plena a la seva existència.
 
La Carole es la noia membre d’aquest grup de la universitat, anomenat “les boges,” a la que ella va salvar de passar un mal tràngol el dia que es van coneixia; es molt maca, fina, culta i la seva parella es un escriptor, un intel·lectual  i també un activista, pensem que estem als anys setanta i que el maig del 68 encara es ben vigent. Recordem aquella època que va trasbalsar primer França, desprès  Europa i  que va arribar fins i tot mes enllà del talo d’acer; malauradament els països comunistes no tenien opinió publica, sols la versió oficial,  i no els hi va ser difícil de tallar l’onada de llibertat: Els tancs al carrer, alguns morts, detinguts i  aquí no ha passat res. Però ara som a França i allà va caure fins i tot  el president, el General de Gaulle, ¡¡¡l’heroi nacional que havia alliberat al seu país!!!, ¡¡¡Caram, quina força que tenia  la joventut!!! . El seu lema era: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. La il·lusió era immensa, la modernitat tot ho arrasava i la gent, els joves sobre tot, pensaven que tot era possible.
 
Un dia, desprès d’unes corredisses, la Delphine li dona un petó a la Carole; no es un petó tímid, ni dolç es un d’apassionat, quasi salvatge, abraonant-se com un mascle posseït, no amaga res,  i començaran una aventura clandestina que serà un joc prohibit, una doble vida.
Però les persones no controlem al cent per cent les coses que passen i sovint som tant presoners com amos de la nostra responsabilitat i la Delphine haurà de  retornar al poble, a casa seva, per ajudar amb la granja; la família i la terra la criden i ella es forta, és honesta, es pot confiar en ella i no els hi fallarà.
 
La Carole es queda a Paris, una mica confusa, no li va be amb el seu xicot,  som al estiu, temps de vacances i decideix visitar a la seva amiga, una mica com una fugida a la recerca d’un somni. De fet amb això comença el gruix de la historia tal com el seu títol indica: “La bella estació”. Malgrat la duresa de la feina de la  vida de pagès les dos amigues viuran un idil·li  en el paradís universal: La natura, el sol, els rius refrescants, l’ombra dels arbres on recolzar-se,  la herba com una catifa a la que reposar i a on jugar. Sense cap dubte es en aquesta part de la cinta on la directora ens fa un regal als sentits com dèiem al principi. Però la Carole, una noia culte  i una mica snob, una noia de ciutat ve d’un altre dimensió i serà impossible  casar aquests dos mons de forma sostenible i harmònica; al poble no saben gaires coses de la revolució i alliberament del maig de Paris, encara menys de feminisme, la majoria de coses son com han sigut sempre… També aquesta part es la que planteja un major repte intel·lectual al mostrar-nos encertadament aquest xoc cultural. La vida de les noies serà com un somni per un temps però sempre acabem despertant-ne dels somnis i la realitat es com es, ja veureu.
 
Però una gran obra sempre ha de tenir una reflexió, una mirada d’ocell esclaridora  amb la perspectiva del temps i aquesta també ho tindrà en forma de carta; recordeu, som als anys setanta i encara no existeix Internet. Uf, que gran que soc.
 
França 2015 (1 hora, 45 minuts)
Direcció: Catherine Corsini
Guió: Catherine Corsini, Laurette Polmanss
Fotografia: Jeanne Lapoirie; Musica: Gregoire Hetzel
 
Actors: Izïa Higeliin, Cécile de France, Noemie Lvosky, Kevin Azaïs , Laetitia Dosch, Benjamin Bellecour, Eloïse Genet, Patrice Tepasso,…