Un home, que s’està a la presó per deutes, aprofitant un permís tractarà d’aconseguir el perdó del seu creditor per tal de poder començar una nova vida amb el seu fill i la seva promesa. Diversos fets, circumstàncies i el seu propi tarannà, convertiran la seva vida en una delirant muntanya russa de final incert. Una reflexió sobre la justícia, sobre l’anima humana i sobre el poder de l’opinió pública.

Ashgar Farhadi treballa les seves cintes com un engalipador, en aquesta d’avui et presenta uns personatges que poden semblar transparents i segurs, et mostra unes situacions ben normals i et dibuixa un esdevenidor prometedor, llavors, com si fossis un peix innocent i famolenc, mossegues l’ham de la seva narrativa i de sobte ja estàs atrapat, no tens més sortida que anar seguint el seu camí de cercles concèntric, cada cop de menor radi, fins que arribes al centre que tu, mirant la circumferència, no havies vist i tal com li passa als seus protagonistes no acabes d’entendre com no has vist abans el que anava a passar.

A la seva obra el conflicte sura sobre les aigües. A “Nader i Simin”, del 2011, el director iranià converteix una víctima en acusat; a “El Passat“, estrenada el 2013, el protagonista, tractant d´ajudar, descobrirà que darrere de les mentides que tots amaguen hi ha l’horror; a “El Viatjant“, obra del 2016, jugant entre la realitat i la ficció, Farhadi portarà a un home, perseguit per una idea atàvica de l’honor, a actuar contra les seves creences; finalment “Todos lo saben”, dirigida el 2018, barreja el dolor, la por, la passió i la mentida com un tsunami que tot ho destrossa. Personatges i espectadors acaben sempre presoners de la teranyina que el cineasta construeix subtilment d’amagat.

Les primeres seqüències són plenes d´optimisme i de sentiments positius, tot sembla que li va de cara al protagonista en sortir de la presó de permís: la seva promesa li ha donat una notícia esperançadora que els hi pot canviar la vida, retrobar-se amb la família i, sobretot, poder estar amb el seu fill; així ens ho vol mostrar Farhadi. Aquest és el primer truc, fer-nos creure el mateix que el protagonista, encara que ell sap coses que nosaltres ignorem i que un cop sabudes delaten el seu excés d’entusiasme. És clar que ell és així: amic pràcticament de tothom, sempre amb un somriure i un bon sentiment. A una persona d’aquest tarannà les coses li han d’anar bé per força, pensarem, però tot es complica.

Una història que sembla ben senzilla: Un bon home, a qui ha abandonat la sort, decideix dur a terme una bona acció i com la vida li retorna en beneficis aquest acte altruista. Malgrat que aquesta aparent linealitat la trama es va complicant sense que ningú hi pugui fer res i assistim a una discussió sobre la bondat i la maldat, aparentment objectives i clarament separades

En aquesta tessitura la percepció de la gent va canviant en funció de la informació, amb l´afegit de l’efecte bumerang del desencís; veiem la veritat, sovint incompleta, com un castell de cartes que en qualsevol moment pot col·lapsar quan algun detall, aparentment intranscendent, no acaba d’encaixar; apareixen els interessos particulars de terceres persones que volen treure benefici d’una situació extraordinària, heroica fins i tot, ja que ajudar l’altre és més fàcil si també t’ajudes a tu mateix; assistim al poder de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació, que són els que finalment esculpiran una imatge d’un tros de marbre blanc i perfecte, el mostraran a l’opinió publica sense que l’interessat es pugui ja defensar. D’aquí sorgeixen preguntes morals com: Una bona acció aïllada et pot fer perdonar tots els teus pecats? Pots esperar que un cop enlairat com heroi tothom ho vegi així per sempre mes?

La pel·lícula també és una crítica a una societat que grinyola per tot arreu, ja que per molts motius continua ancorada en el passat, amb una religió que és dominant i omnipresent, un govern autocràtic, un funcionariat ineficaç i gens pragmàtic. El concepte d’ofensa i la necessitat obsessiva de recuperar l’honor, una constant dins de l’obra de Farhadi que ho visualitza com una xacra del passat.

El film és un thriller que t’atrapa des de les primeres escenes i que no et deixa fins al final. Et fa sentir totes les emocions possibles, pateixes com el protagonista i la seva família, però com ell, mai perds l’esperança que finalment un gir argumental el portarà a bon port. Una mica com ens passa a la vida.

En sortir de la sala de cinema possiblement ens quedarem amb la idea que no podem fugir del nostre destí, que tot el que ens passa està predeterminat pel nostre tarannà, per la nostra forma de ser i de fer, que és inútil tractar de canviar les coses si abans no aconseguim canviar-nos a nosaltres mateixos i finalment que ser bona persona no és cap ofici suficient per anar pel món.

Una molt bona pel·lícula que va guanyar el gran premi del jurat al Festival de Cannes gràcies a un guió molt ben trenat, una direcció impecable, bona fotografia i unes actuacions de primer ordre.

Iran 2021 (2 hores, 7 minuts)

Direcció: Asghar Farhadi

Guió: Asghar Farhadi

Actors: Amir Jadidi, Abolfazl Ebrahimi, Fereshteh Sadrorafaei, Nader Shahsavari, Mohsen Tanabandeh, Mohammad Aghebati, Habib Bakhtiari, Amir Amiri, Ashkan Farhadi, Sarina Farhadi, Hasti Khaledi,…