Dues parelles d’amics tornen a quedar per primer cop després de la pandèmia en un bar musical a Madrid, feia més de dos anys que no es veien, se senten bé i relaxats junts, decideixen que s’han de tornar a veure aviat. Els que viuen fora de la capital, en una de tantes urbanitzacions de l’extraradi, conviden als altres a conèixer la seva nova casa. En poc més d’una hora veurem aquestes dues trobades amb un cinema quotidià, minimalista i proper que recorda els films de la nouvelle vague francesa.


Jonás Trueba ha deixat ben clar a les seves pel·lícules els temes que li preocupen. Són els joves, i els que no són tan joves, quan es troben tot d’una, sense cap advertiment previ, que la vida no és com els hi havien explicat; un desencís i una buidor que cal omplir amb alguna cosa abans que se’ns cruspeixi. Per això, a “La Virgen de Agosto” del 2019, ens presentaven a una “postadolescent” de trenta anys que tractava de descobrir-se a si mateixa al bell mig de l’estiu Madrileny viscut a uns barris ben allunyats del centre de la capital; o a “Quien lo impide” del 2021, més documental que pel·lícula, deixava directament que uns alumnes de secundària expressessin les seves preocupacions i tractessin entre ells de descobrir sortides en els seus problemes de comunicació. Alguna cosa semblant passa a “Tenéis que venir a verla“, que jo definiria més com un curt o com un esbós previ a una gran obra, una reflexió personal per un mateix, ja que tinc la impressió que el talentós Jonás es mou en aquest territori introspectiu.


Escoltant al pianista ens presentaran sense paraules als quatre protagonistes, elles més endollades amb la música, somiadores i felices, ells més distants, potser avorrits. S´acomiadaran davant del metro, amb els neons d’un cinema antic il·luminant l’escena. Seguirem als capitolins per als carrerons del Madrid antic i precari, poc il·luminat i desendreçat, on els espera un piset vell i senzill; que lluny que som de la ciutat moderna, reial i universal que tenim tots a la memòria!!!


Sis mesos més tard agafaran el tren de rodalies per anar a veure als amics al poble on viuen. La càmera enfocarà les finestretes i veurem passar, com si fos a càmera ràpida, el paisatge, imatges impressionistes i abstractes. El tren recorrerà l’eixam d’urbanitzacions perifèriques nascudes de la febre del totxo, el somni americà que molts cercaven, però que quasi mai s’acomplia del tot, cues i cues per entrar a la ciutat o per sortir-ne i retrobar, ja de negre nit, la natura desitjada. Per sort el teletreball forçat ha sigut la salvació de molts somiadors.

Com sol passar, la conversa dels amics serà lleugera, més aviat intranscendent, condescendent amb les opinions alienes, ganes de riure i passar-s’ho bé. De passada sortirà entre les noies el tema de l’avortament i de la mort,

¿per què vivim en una societat que amaga aquestes coses quan formen part de la vida? Una autodefensa?, una protecció mal entesa envers els fills? Ens volen amagar els horrors?


Malgrat això hi ha un moment que comencen a enraonar amb una profunditat ben allunyada del que dèiem fins ara, quan apareix per segona vegada a la cinta un llibre: “Has de canviar la teva vida” del filòsof alemany Peter Sloterdigk; llibre que precisament estava llegint en Jonas Trueba mentre es rodava la cinta i va voler introduir-lo de passada en el guió.
No entraré, tampoc ho fan a la pel·lícula, en el que argumenta aquest llibre, però sí que citaré algun detall transcendent per la història. Argumenta que sovint vivim una vida buida, sense objectius enlairats, un espai que abans ocupava la religió i que fa que l’home modern cerqui placebos, substitutius, tal com la dieta i l’esport, tractar d’assolir un ideal físic en un inútil intent d’evitar, o pensar que allunyem, la mort. La por a la mort, malgrat que inevitable, que sempre ha tingut l’home i la seva necessitat d’inventar una vida més enllà. Fet i fet tornem a ser en temps de pandèmies. Es debat també el possible retrocés de l’art, encara que com diu Trueba en una entrevista no és l’art el que recula, sinó nosaltres que apartem la nostra mirada cercant la superficialitat. Potser no volem rascar la superfície per por al que trobarem a l’interior?

El film acaba amb una caminada dels quatre amics pel camp, una immersió dins la natura i, en un joc de miralls, la barreja de realitat i ficció filmada en súper-8.
Una obra menor, que no ho és tant. Els cinèfils passareu una bona estona fresca i lleugera.

Espanya 2022 (1 hora, 4 minuts)
Direcció: Jonas Trueba
Guió: Jonas Trueba
Actors: Itsaso Arana, Francesco Carril, Irene Escolar, Vito Sanz