Som a principis d’un agost tòrrid a un Madrid d’on quasi tothom ha fugit a la recerca d’atapeïdes platges, l’Eva ha decidit quedar-se i ha llogat o li han deixat un pis al centre. Amb ella recorrerem aquesta ciutat que amb menys gent i quasi sense cotxes s’ha tornat més humana, més propera i més sociable. No ens expliquen ni d’on ve, ni que fa, ni que busca, encara que intuïm que amaga un secret; amb ella començarem una romeria pels barris on es trobarà amb coneguts, on coneixerà a gent tan perduda com ella, però interessant i on sense presses, amb un ritme estiuenc, es descobrirà a ella mateixa i enfocarà el seu destí.

La primera cosa que veurem, ja des de les primeres imatges, és que estem davant d’una pel·lícula molt ben feta: enquadraments pictòrics, colors curosament escollits, un ritme narratiu pausat i consistent que ens permet gaudir i analitzar cada detall però sense perdre mai l’interès per la narració. No és estrany perquè en Jonás Trueba ve d’una família de cineastes. El seu pare, Fernando Trueba és un reconegut director amb una trajectòria plena d’èxits i de premis, que va guanyar fins i tot un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Belle Epoque”, de 1992, a part de quatre premis Goya a la millor pel·lícula i que l’any 2015, en plena era del PP a Espanya, quan va recollir el “Premio Nacional de Cinematografia” va dir “que no se sentia espanyol que, si hi hagués una guerra, ell aniria amb l´enemic”, el que va provocar un gran escàndol mediàtic, està clar que no és un arribista, és un esperit lliure i políticament incorrecte. El seu tiet es David Trueba, també director de films com “Vivir és fàcil con los ojos cerrados”, del 2013, amb el que va guanyar el Goya, i a més novel·lista. Una família d’intel·lectuals d’esquerres gens connivents amb el poder.

Per aquest mateix esperit lliure en Jonás ens ha volgut retratar un Madrid ben allunyat de la imatge que tots tenim de capital i de gran ciutat, amb edificis neoclàssics majestuosament aristocràtics, amb gratacels i grans avingudes plenes de cotxes i de gent atrafegada; ens ha volgut mostrar un poble, amb carrers estrets i placetes, cases antigues i no massa altes, un ambient treballador i bohemi, amb les festes de barri i les fires d’estiu, una ciutat a la mida de l’home on passejar i relaxar-se i poder retrobar la calma per encarar de nou la vida.

Que fa l’Eva en aquest poble que el director ens ha descobert per nosaltres? Arriba, de no sabem on, sola amb la seva maleta, sembla que el seu pla sigui no tenir plans, sortir a passejar, llegir, visitar algun museu potser, relaxar-se, retrobar-se, potser parlar-se a ella mateixa. Ignorem si ja vivia a Madrid, encara que intuïm que si, si estava sola o acompanyada i perquè ha decidit aquest retir, ens podríem preguntar si és una fugida, però no és una qüestió que importi gaire, el que si anirem descobrint és que és un reset, un nou començament; en aquest sentit segurament trobarem connexions amb “The Rain People”, de 1969, traduïda estranyament a Espanya com “Llueve sobre mi corazón”, de Francis Ford Coppola, o amb la més recent Swallow, del 2019, en els dos casos una noia fugia de casa seva, però no us desvetllaré el perquè necessitaven marxar doncs això ho veurem a les acaballes de “La Virgen de Agosto”, encara que en aquest cas el final és més optimista.

L’Eva es descobrirà de seguida amb un conegut, i és que Madrid és un mocador, a poc a poc anirà fent noves coneixences i en tots els casos aprofitaran l’estiu per asseure’s a unes terrasses plenes de gent que cerca l’ombra i una beguda freda; segurament ens sorprendrà que el soroll de l’ambient quasi no ens deixi escoltar les converses, primer potser pensarem que la banda sonora és molt dolenta, però ràpidament comprovarem que està fet a posta, que això és el que passa en aquests llocs i que al final el que busquem és més el contacte humà que les paraules; el fet és la trobada, la complicitat, les converses, sovint superficials, no tenen importància.

L’Eva, passejant amb una recent coneguda, serà abordada per uns nois anglesos i de seguida es faran amics. Un pícnic al costat del riu connectarà la pel·lícula amb els clàssics del cinema i fins i tot de la pintura, en unes de les imatges més belles de la cinta. Recorrerà a la medicina alternativa per alliberar la tensió que la bloqueja, no sabrem amb quina eficàcia, però alguna cosa canviarà. Ja se sap que cap al quinze d’agost hi ha pluja d’estrelles, és la nit de Sant Llorenç, i amb elles la possibilitat de demanar un desig, la protagonista no s’hi estarà.

Els cors solitaris sempre estan cercant ànimes bessones i l’Eva trobarà la seva per un malentès; que pot estar fent una persona sola en un pont a les quatre de la matinada amb la mirada perduda? Segur que pensareu el que va pensar la protagonista. L’atzar és axis, és el destí que ens ve marcat tal com deien els grecs. De sobte tot es desvetllarà com si fos una revelació, amb unes paraules dites com aquell que comenta que avui farà calor, però paraules transcendents que surten de l’ànima, del subconscient i que ens donen la resposta del perquè de la pel·lícula.

Destacar també els colors, que en aquesta pel·lícula tenen molta importància, el vermell, més aviat pàl·lid i el verd suau, tonalitats sense lluentor, com d’estampetes de Sants antigues, de fet estem parlant de la Verge d’agost, una mostra més del treball acurat. La direcció impecable i el treball de la protagonista superconvincent.

En resum, estem davant d’una petita gran pel·lícula, com si fos una d’aquelles petites joies de la “Nouvelle Vague” del cinema francès, com si fos una reedició ciutadana de “Pauline a la Plage” d’Eric Rohmer, un conte d’estiu petit delicat però transcendent. Absolutament recomanable per tothom que estimi el cinema.

Espanya 2019 (2 h 5 min)
Director: Jonás Trueba
Guió: Itsaso Arana, Jonás Trueba
Actors: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz, María Herrador, Naiara Carmona,…