Un jove músic sense massa èxit i baixa autoestima pateix un accident de trànsit i queda estabornit, en aquell mateix moment es produeix una anomalia en l’espai-temps, quan es desperta descobreix que algunes coses han canviat al món: la Coca-Cola no existeix, mai es va escriure Harry Potter i ningú sap qui eren els Beatles, de fet mai van existir i fins i tot els discos que ell tenia a casa seva han desaparegut com per art de màgia. Però ell, fora del món en el precís instant de l’accident còsmic, sí que té a la memòria al quartet de Liverpool i se’n recorda de les seves cançons. En tocar-les es convertirà en un fenomen de masses, en el músic més talentós del món. Descobrirà que la fama i l’èxit poden ser una feixuga càrrega i que en aquest camí daurat van quedant enrere molts dels que estimes.

Danny Boyle, el director de la cinta, ens ha fet passar moltes bones estones davant de la pantalla, ha tocat tots els temes possibles i sempre ha presentat propostes originals. Recordarem sense cap dubte “Trainspotting“, de 1996, “la Platja“, del 2000, “Slumdog Millionaire“, de 2008, o “Steve Jobs“, del 2015; aquest cop també ens sorprèn amb una història força singular, que molts consideren infantil i naïf, altres pensen que amb una idea tan bona s’ha perdut l’oportunitat de fer una obra més profunda, però ni uns ni altres han entès, segons la meva opinió, que precisament això és el que busca aquesta pel·lícula: plantejar que la felicitat està en les coses senzilles i quotidianes, que per aprofitar-les de veritat, cal recuperar la innocència d’un nen i la seva frescor.

L’escriptor de la pel·lícula és ni més ni menys que Richard Curtis, reconegut guionista però també director, especialista en comèdies romàntiques: Qui no recorda “Love Actualy“, del 2003, o “Una Qüestió de Temps”, del 2013?, en els dos casos en Curtis les va escriure i després les va dirigir també ell mateix. Si recordeu a la primera, hi havia diferents històries entrellaçades on, com a la cançó dels Beatles, treies la conclusió que tot el que necessitem en aquesta vida per ser feliços és amor. A la segona, el protagonista podia viatjar en el temps, recordava tots els fets viscuts en cada repetició, però no axis la resta de persones del seu entorn que es quedaven amb l’última versió; com podeu veure més que simples coincidències amb la que ara comentem.

El nostre protagonista, Jack Malik, un cop conscient de la seva particular i avantatjosa situació, començarà a tocar cançons dels Beatles als seus concerts i ràpidament atraurà cada cop més públic, fins i tot algun cantant conegut, com l´Ed. Sheeran. Un productor local d’una petita discogràfica es posarà en contacte amb ell, col·laborant amb la seva xicota, l’Ellie, aniran organitzant el seu llançament. Tot perfecte fins que l’Ed, impressionat per la bellesa i profunditat de la seva música li presentarà a la responsable de la seva discogràfica; i esclatarà la tempesta perfecta, viatges, contractes, grans concerts multitudinaris, experts en màrqueting decidint com s´han de dir els seus discos i quina portada han de tenir.

El seu petit món queda enrere i ell s’hi allunya com si fos un coet cap a la lluna abandonant l’atmosfera, els seus amics, el seu representant local i també l’Ellie desapareixen del seu camp de visió. En Jack comença a patir el vertigen de la fama, alguna cosa no li acaba d’agradar, massa velocitat, poca reflexió, però la implacable executiva li deixa les coses ben clares: En aquest món és el tot o res, no hi ha terme mitjà; ell, encegat per l’èxit, és incapaç d’aturar aquesta màquina que tot ho devora on se sent com un petit engranatge.

Això si, com a una estrella capritxosa se li permeten aquestes coses, decidirà fer la presentació del seu primer disc al seu petit poblet, fins i tot ho trobaran simpàtic. Allà s’adonarà de moltes coses i començarà a sentir tot el que està deixant enrere, comprendrà que està perdent a qui més estima, l’Ellie. Com sovint passa en aquests casos haurà de ser una persona de fora la qual li obri els ulls del tot, la que li faci veure que no tot s’hi val, que cal ser un mateix i que una mentida no pot durar per sempre més. Anirà a visitar a algú molt important per ell, una persona famosa que ha seguit un camí ben diferent del que ell recordava de la seva antiga vida, que li mostrarà que les opcions poden ser moltes, totes bones, que l’important està en el teu equilibri interior, en reconèixer el que és essencial per la teva felicitat i que la fama i l’èxit en general no ho són.

El final serà espectacular, sorprenent, emocionant, una declaració personal al món, un acte altruista que ens podrà recordar la pel·lícula “Beguin Again” del 2013, encara que no tan manipulador ni maniqueista, el mal no està representat ni per una persona ni per una organització o empresa, sinó que és dins de nosaltres mateixos barrejat amb el bé i neix de les nostres febleses i de les nostres pors. Descobrirem per un personatge secundari que l’amor no és voler posseir a l’altre, sinó veure la seva felicitat. Però tranquils, arribarem a un final feliç i el film agradarà a tots aquells que el mirin com si fossin uns nens escoltant una faula.

Un guió original i extraordinari, una molt bona direcció, un bon ritme narratiu, unes bones actuacions i com no, el premi especial de tornar a escoltar les cançons dels Beatles, un somni fet realitat, així és aquesta pel·lícula.

GB 2019 (1h 56 min)
Direcció: Danny Boyle
Guió: Richard Curtis (Historia: Jack Barth)
Actors: Himesh Patel, Lily James, Kate McKinnon, Ed Sheeran, Lamorne Morris, Ellise Chappell, Camille Chen, Alexander Arnold, Joel Fry, Sophia Di Martino, James Corden, Robert Carlyle