La pel·lícula segueix la vida de quatre personatges d’una ciutat de la Xina interior durant 12 hores d’un mateix dia. Quatre persones que estan passant per un tràngol emocional destructiu, cadascú el seu particular i que necessiten tant marxar de la ciutat físicament com fugir de les seves preocupacions. Els seus camins es creuran en algun moment o altre, finalment tots decidiran per separat anar a cap a Manzhouli, un poble on diuen que hi ha un gran elefant assegut digne de ser visitat. Una obra magnifica i hipnòtica que meravella per la seva fotografia i el seu ritme alentit.

El director, Hu Bo, només tenia vint-i-nou anys quan va acabar de rodar la pel·lícula, era el seu primer llargmetratge i la gent propera estava fascinada amb la seva bellesa i profunditat, llavors, tot just abans de l’estrena es va suïcidar, diuen que per desavinences amb el productor, que volia reduir la seva durada de quatre a dues hores. Francament, costa de creure que tan sols per això decidís que no valia la pena continuar vivint, possiblement hi havia alguna altra raó de pes que no coneixem o potser era una suma de motius. Sigui com sigui, el cert és que el to de la cinta és profundament negatiu i desesperançat, fins i tot depressiu, llavors, si una obra reflecteix l’estat anímic del seu autor, segur que Hu Bo no contemplava el futur amb gaire optimisme.Veiem qui són aquests quatre personatges:

Un home jove, un pinxo dels baixos fons que veu com una persona propera se suïcida i se sent culpable amb raó; sembla més un poeta, un músic alternatiu o un “beatnik”, que no pas un busca vides que es mou al voltant d’activitats tèrboles, sempre distant, callat, introspectiu, filosòfic fins i tot.

  • Un estudiant d’uns setze anys que no està bé a casa seva, enfrontat amb el seu pare i que vol ajudar a un company de classe a qui un milhomes l’acusat de robatori, un enfrontament que provocarà un desenllaç fortuïtament tràgic.
  • Un avi a qui volen tancar en una residència de gent gran per alliberar espai a casa i que quasi no té on aferrar-se per mantenir la seva autoestima.
  • Finalment, una companya de classe de l’estudiant, també enfrontada amb la família, en aquest cas una mare sola que es passa el dia treballant, que té una relació sentimental amb un coordinador de l’escola, una fugida de la seva realitat i que en fer-se públic provocarà un escàndol de gran magnitud.

Personatges ben distants que s’aniran trobant en aquestes hores, tenen tots un bon motiu per fugir, cap d’ells se sent ja massa còmode amb la seva situació i són com estrangers d’ells mateixos. Ara la necessitat els hi ha obert aquesta porta, la fugida, ja que la seva posició ha esdevingut insostenible.

Tot el temps els veurem deambular, com perduts en el seu empobrit barri marginal, sense un lloc on poder-se estar per reposar i pensar en el que han de fer. Sovint la càmera els segueix per darrere, com si algú, nosaltres mateixos, els estiguéssim empaitant. Tenen en comú la soledat, perquè ningú els hi fa costat en la seva causa; també la culpa, del mal que han fet o simplement per ser qui són, remordiments, un pes que no poden portar, però que tampoc poden deixar, un malestar existencial insuportable.

No és un film senzill, per començar dura quatre hores. Si bé tenim un protagonista principal, el noi de setze anys, en realitat són quatre històries encreuades, amb els quatre personatges a la recerca de no sé sap ben bé què, el que fa que l’argument sigui més serpentejant que causal. Aquesta fugida cap a Manzhouli, on esperen trobar aquest portentós elefant que no fa res, no sembla un objectiu en si mateix que justifiqui una pel·lícula. Comprenem que la visió de l´animal no els hi solucionarà la vida i que en tot cas serà un nou punt de partida. Que té llavors aquesta obra per ser tan especial, per tenir-nos quatre hores mirant la pantalla?

En primer lloc, la bellesa de la seva fotografia, un color que pot arribar a semblar blanc i negre, que transmet la solitud dels personatges com si estiguessin en mig d’un vent glaçat. Potser més encara les imatges en moviment, que se serveixen del temps real per esculpir les diferents subtrames, a més a més dels llargs plans seqüència hipnòtics i embolcallats. La càmera centrada en els rostres ens capfica dins de les ments dels personatges. Una direcció impecable i un guió que sap enllaçar de forma magistral les diferents històries com si fossin la mateixa. Aquest plantejament i aquesta posada en escena ens ajuda a comprendre perfectament la situació de cadascú. El cinema entès com un art plàstic que no sols explica, sinó que ens fa sentir individualment.

Ens mostra una societat, la xinesa, ben allunyada de tot el que ens han anat ensenyant oficialment. La Xina no és Shanghai ni Hong Kong, ni tampoc Pequin, hi ha una altra de més aviat pobre, amb els seus barris marginals, com podríem trobar a qualsevol part del món, on la gent ha quedat desubicada, que ha deixat enrere les suposades meravelles del comunisme uniformador, però que ha mantingut tots els seus defectes, que ha de començar a viure el capitalisme fent un curs accelerat de revolució industrial amb totes les seves misèries, una generació perduda en el buit, en el no-res, sense recursos i sense conèixer encara l’ús de la llibertat. Per això, quan les coses es torcen no saben sortir-se’n i finalment, de forma inconscient, com si d’una intel·ligència col·lectiva és tractes, cerquen la solució de la filosofia oriental, dramàticament oposada a l’occidental. Un gran elefant assegut, contemplatiu, és una imatge d’aquesta forma de pensar, si esperes prou estona, si medites prou, la solució arribarà sola o nosaltres la trobarem, no cal córrer ni patir, cal viure intensament el moment. Una forma d’entendre la vida perfectament plasmada en aquell viatge a la nit que no acaba d’arribar al seu destí i només l’intueix.

També hi podríem veure la grandesa de les tragèdies greges en aquesta obra. La fatalitat, el destí que ja està escrit i ens ve de fora. La figura del traïdor que tot ho pertorba. La banalitat del mal que representa un personatge mesquí i petit, com un Déu de fang, que sent el seu poder en la por dels altres, que fa mal perquè pot i sense cap altre objectiu.

Si el que busques és una història, transcendent o banal, tant si val, explicada de forma resumida, ràpida, amb un estalvi d’imatges i paraules, com si llegissis un llibre reduït a unes quantes vinyetes com en aquells llibres il·lustrats per a joves, on les emocions ens vinguin servides a la carta de forma igual per a tothom, com quan tota la sala de cinema, crida, plora o riu, si cerques això, aquesta pel·lícula no és per tu. Ara, si vols un film que sigui com una gran obra literària, amb les seves minucioses descripcions i entrar en l’ànima de la història, si cerques la bellesa de la dansa, la profunditat de la música o l’impacte visual als ulls i al cor de la pintura, llavors no té la pots perdre.

Xina 2018 (3 h 54 min)
Direcció: Hu Bo
Guió: Hu Bo (novel·la de Hu Bo)
Actors: Zhang Yu, Peng Yuchang, Wang Uvin, Li Congxi