A Châteauroux, una petita ciutat de províncies francesa, hi viu la Rachel, una noia senzilla i bonica que treballa com a secretaria, té vint-i-cinc anys i comença a patir perquè encara no ha trobat nuvi. Som a finals dels anys cinquanta i el país, ja recuperant de la Segona Guerra Mundial comença a poc a poc a enlairar-se, a modernitzar-se i a progressar econòmicament, però les diferències socials són encara molt grans i una barrera separa a les classes acomodades de les modestes. Al restaurant del costat de la feina, on va cada dia a dinar, Rachel coneixerà a Philippe, un jove elegant, intel·ligent i amable d’una rica família de París. De seguida naixerà una forta atracció física i començaran a sortir, però ell no es vol casar de cap de les maneres i menys encara amb algú d’una classe inferior i sense recursos. La pel·lícula ens explica la seva història, narrada per la filla que naixerà de la seva unió i que també tindrà un paper rellevant.

La directora, Catherine Corsini, es va donar a conèixer a casa nostra amb la seva anterior i brillant obra, “La Belle Saison” del 2016, traduïda a casa nostra com “Un Amor d’estiu”, en ella explorava l’esclat de la sexualitat de la seva protagonista i el reconeixement de la seva identitat de gènere, una pel·lícula plena de sensualitat i delicadesa que tractava amb gran naturalitat l’amor lèsbic en uns moments on no era gaire acceptat per la societat, un film dolç i nostàlgic que ens deixava una sensació de felicitat i llibertat. Amb aquest d’avui aborda una relació heterosexual on una dona queda atrapada per un amor sense futur, un amor que mai podrà ser total, en aquest cas ens quedarà un regust amargant i una ràbia continguda, doncs si, l’amor també pot ser patiment.

Un dels atractius de la història és que la filla, a través dels seus records personals, però també per les coses que li han anat explicant i per les fotografies que ha anat veient, vagi reconstruint la vida de la seva mare i de retruc la seva pròpia, íntimament relacionada amb la de Rachel, ja que algunes decisions seves li han condicionat l’existència. Cap al final de la cinta se’ns desvelarà un terrible secret que l’ha marcat per sempre i que ha compromès la seva pròpia felicitat.

Hi ha moltes pel·lícules dins d’aquesta, com si fos una caixa negra dins de la qual poguéssim mirar per diferents forats. Hi ha la crònica de tota una generació de francesos que van haver de progressar després de la Segona Guerra Mundial, treballar i treballar per millorar. Ens conten una societat profundament classista, i no fa tant temps, on una barrera invisible, però ben real, separava els rics dels pobres. Ens fan el retrat d’una dona valenta i decidida que defensava la seva llibertat i igualtat, una fotografia de la dona francesa de l’època, ben diferent a altres països d’Europa; sobre això, hi ha una menció explícita al film, quan en Philippe diu que les dones alemanyes cuiden més els seus marits, de fet, ja fa anys que un publicista em va dir que a França es venien més precuinats i pots de productes per untar perquè les dones franceses era gandules i no volien fer el sopar als seus marits, en realitat eren més lliures i emancipades. Descobrim la màgia i l’eròtica de la cultura, de l’educació i del fet de saber estar, com sexi pot arribar a ser la intel·ligència! També hi ha una història d’abusos a menors, una xacra que les víctimes amagaven i que la societat no volia veure, tenia fins i tot una certa permissivitat quan era en el si d’una família. Després hi ha l’amor, aquest sentiment, aquesta atracció irracional, que es pot entendre en diversos sentits fins i tot antagònics i que quan s’ha arrelat t’acompanya com una preciosa flor que t’alegra cada instant o com una mala herba que parasitàriament et va consumint.

Tal com diu el seu títol la pel·lícula parla d’un amor, impossible diu, jo encara aniria més enllà i diria que és un amor enverinat, una relació que acaba pertorbant la vida d’un dels dos perquè és tòxica. No hi ha cap imposició, els dos actuen lliurement tot el temps, tampoc hi ha cap suborn econòmic, no hi ha engany en les expectatives de futur, encara que a vegades els desitjos o les falses esperances poden jugar una mala passada, però les paraules sempre són clares, contundents, dures fins i tot i sense dobles lectures. Tenint en compte això, com és que la relació segueix en el temps? Què hi ha que la faci suportable? Segons ho veig jo hi ha tres factors: El primer els records satisfactoris dels bons moments, on la part física, el sexe, hi té un pes important; després l’allunyament, ja que només viuen junts en general jornades de plaer, no hi ha el dia a dia continu on copsar la totalitat de l’altre; per últim i lligat amb aquest, el desconeixement real de qui és l’altra persona a través dels seus actes, encara que això ens pugui semblar que ho desmenteix el mateix Philippe quan al principi de la cinta li fa una confessió a Rachel, però no ens enganyem, una veritat pot ocultar moltes mentides perquè ens deixa tranquils i confiats. Crec que d’haver-se casat i viure junts la seva relació s´hauria acabat trencant més aviat que tard.

Segueixen les trobades esporàdiques de la parella i en Philippe descobreix a la seva filla, a la que no ha volgut reconèixer mai, troba en ella qualitats superiors a la seva mare i que suposa que només poden venir dels seus gens i s’acosta a ella, decideix que passin caps de setmana junts i com dèiem al principi hi haurà un enamorament mutu. Ell és culte, refinat, ric i desimbolt, pot oferir a la seva filla coses de les quals la seva mare no pot disposar, és tan engrescador descobrir noves experiències!!!, veure que dins d’aquest hi ha altres mons meravellosos que no podia ni imaginar que existissin o si més no que ella hi pogués accedir!!! És una sensació encisadora que provoca un esclat d’endorfines al cervell, una revolució dels sentits, com si estiguessis consumint una exòtica i poderosa droga.

És clar que els caps de setmana, i no tots!!!, només són dos dies, després has de tornar a la teva petita cambra sense cap encant, a casa la mare, a la que de sobte veus vulgar i buida de sentiments enlairats i això et provoca malestar i rebuig sense que arribis a ser-ne conscient i et tornes esquerpa, insolent i mal educada. La menysprees a ella, que ho ha donat tot per tu!!! Per això quan el teu pare ve a casa i es fica a la nit a la cambra de la mare et sents gelosa i neix com una rivalitat; però què pot veure en una persona tan corrent, tan vulgar, com pot compartir el seu llit???

Ell no és una bona persona, és un psicòpata, una persona que pensa filosòficament que està per sobre del bé i del mal, que és superior a tots els altres, mai ha considerat a la seva filla com una part d’ell mateix, mai l’ha vist com una filla i per això, per confirmar aquest pensament de forma fefaent, mai l’ha volgut reconèixer. Així la pot usar com una cosa, tal com ha fet sempre amb la seva mare. Però ell les estima?, sí, però de la mateixa forma que estima una casa o un cotxe, estima el servei que li donen, no a la persona, no hi veu a una persona. Per això, com dins dels seus pensaments i del seu món es considera una persona justa, decideix a partir d’un moment donat passar una assignació a la Rachel per l’educació de la seva filla, de fet l’està comprant, amb la mare no calia, era un quid pro quo de plaer i ja en tenia prou.
A la seva part final l’obra es torna més intimista, més introspectiva i per primer cop s’endinsa en les relacions mare-filla, de fet segurament és el primer cop que es parlen l’una a l’altra com a dones adultes i no com a mare i filla; els silencis de tots aquests anys els hi han fet mal i sorgeixen alguns retrets, la Rachel compren algunes actituds, però la veritat, nosaltres com espectadors tampoc vam sospitar res. Serà una mica com una conclusió a tot l’exposat de forma més o menys asèptica fins llavors en el film, una visualització dels perquès, un resum digne d’una gran pel·lícula.

La pel·lícula està impecablement dirigida, amb classicisme i sense estirabots, amb una fotografia cuidada i sobretot unes grans interpretacions, sense cap dubte una obra imprescindible pels amants del cinema i també de la bona literatura.

França 2018 (2 h 15 min)
Direcció: Catherine Corsini
Guió: Catherine Corsini, Laurette Polmmans ( Novel·la de Christine Angot)
Actors: Virginie Efira, Niels Schneider, Jehnny Beth, Iliana Zabeth, Coralie Russier, Régis Romele, Didier Sandre, Estelle Lescure, Camille Berthomier, Catherine Morlot, Pierre Salvadori, Gaël Kamilindi, Simon Bakhouche, Mounia Raoui, Arthur Igual, Jean-Christophe Brétigniere,…