Aquesta pel·lícula de la directora de Kosovo Blerta Basholli ens conta una història real d’exemplar superació i resiliència. Ens narra com una dona, a qui han matat al marit, ha de lluitar contra els costums atàvics i discriminatoris del seu poble per tal de poder mantenir als seus fills i al seu sogre. Sola no pot i aconseguirà reunir a un grup de veïnes, que es troben en la seva mateixa situació, per engegar un negoci de queviures casolans.

Per la Fahrije tot va començar la tarda del 25 de març del 1999, l’endemà que els avions de l’OTAN comencessin els bombardejos dissuasius contra l’exèrcit serbi agressor, per tractar de forçar una treva. Aquell dia un cos especial de la policia sèrbia va entrar al poble de Krusha, van separar a homes i nens majors de tretze anys de les dones i, com a venjança per l’atac aeri, els van assassinar a sang freda. Ho sabem de ben cert pel testimoni d’un periodista anglès que va veure com es desfeien dels cadàvers llançant-los al riu Drini. Entre noranta i cent persones van ser assassinades, entre elles el marit de Fahrije, la protagonista de la història.

A Hive no veurem res de tot això, ja que la directora ha volgut centrar-se en la determinació de la protagonista en tirar endavant a la família. Com si fos un trencagel obrint-se pas en els mars glaçats, deixant de banda les crítiques i els prejudicis, amb l’absoluta seguretat d’estar fent el correcte; això si, el patiment el porta sempre a dins, doncs no et poden matar al marit i quedar-te tan tranquil·la. Per això, jo personalment no entenc als països, com és el cas d’Espanya, que no reconeixen Kosovo, perquè és una forma de blanquejar el genocidi, una forma covarda i hipòcrita de defensar la sobirania nacional, si cal per la força, mai negociant i, mot menys, democràticament.

Altres pel·lícules sobre la guerra dels Balcans, com

  • “Quo Vadis Aida“, una cinta de Bòsnia de l’any 2020 dirigida per Jasmila Zbanic, sí que ens parla més a fons de la neteja ètnica de civils, en aquell cas la de Srebrenica. Una pel·lícula molt dura i cent per cent recomanable. Si Quo Vadis era la passió i la mort, Hive és la resurrecció de l’esperit dels que queden; que com veurem tampoc serà una tasca fàcil.
  • A “Un dia perfecto” del 2015, dirigida per Fernando Leon d’Aranoa, veiem el que es troben els cooperants internacionals a Bòsnia;
  • “A una terra de sang i mel“, dirigida per Angelina Jolie l’any 2011, vivim l’ensorrament d’una parella, ell serbi i ella bosniana, per causa de la guerra;
  • molt més comercial encara, que igualment molt dura, és “Savior” del 1988, dirigida pel serbi Predrag Antonijevic, amb Dennis Quaid i Natassja Kinski, on un mercenari americà compren que el mal, l’odi són als dos bàndols per igual.

Al principi de la cinta veiem com Fahrije puja d’amagat a dalt d’un camió ple de cadàvers exhumats d’una fosa comuna, va obrint les bosses, una a una, tractant de descobrir al seu marit, res és pitjor que la incertesa, en realitat hi ha el desig de no trobar-lo, de poder continuar mantenint la fe que ell és viu. Les evidències no poden ser més funestes, però els que han quedat es resisteixen a perdre l’esperança sense una prova definitiva, que ha de passar per la comparació de les mostres d’ADN dels familiars amb les restes exhumades. Els seus fills i el seu sogre encara esperen que un matí entri per la porta de casa sa i estalvi, qui sap si va poder fugir i amagar-se dels botxins, encara que cap dels que van partir el segrest ha tornat encara. Potser per això, el sogre de Fahrije es resisteix a fer-se l’analítica; fins i tot la protagonista abraçarà la negació, com si fos la darrera esperança que encara fos viu, la veritat és insuportablement dolorosa.


El marit de Fahrije era fuster, encara queden com a testimoni les seves eines, ara rovellades i inútils, als baixos de la casa on tenia el seu taller. Ella per la seva part, a més de fer les tasques de la casa i tenir cura dels seus fills, s’encarrega d’uns quants ruscs d’abelles i de recollir la mel que produeixen, uns diners que ajudaven força a la família. No sap si per l’estrès de la guerra o per algun altre motiu, la producció de mel ha caigut a pràcticament zero. Això és un gran problema, perquè actualment la seva venda és l’únic ingrés que tenen. Fahrije es mira al mirall després de conrear la poca mel que fan, no pot omplir ni un sol pot, i en tant que es toca les doloroses picades, sempre en cau alguna malgrat la protecció, rumia que pot fer i pensa que, si no hi ha mel, sempre pot fabricar “ajvar” casolà, una salsa feta amb pebrots vermells, albergínia, all i pebre, molt popular als Balcans com a condiment o fins i tot per menjar amb pa, com si fos un paté. Ho podria vendre per les botigues de queviures de la ciutat…

Es treu el carnet de conduir, la primera dona del poble en tenir-lo, una fita mal vista per a molts. Es compra un cotxe de segona mà, que sembla de tercera i comença l’aventura.


Per què s’embarca en aquest negoci?

perquè està absolutament convençuda que, ara, ella és la cap de família, no en el sentit de depositària del poder, com és el cas dels homes, però si de la responsabilitat de vetllar per ells; perquè si ella no tira endavant la família, ningú ho farà i si no ho fa ara, potser ja serà massa tard; el sogre és massa vell, els fills encara són petits, la vida ha de seguir. El passat, la ràbia, el dolor i la tristesa cal tancar-los dins l’ànima; de cara en fora cal fer el cor fort. No n’hi ha un altre, determinació és la paraula.

Fahrije no actua mai amb prepotència o supèrbia, malgrat els seus mèrits, ans al contrari és modesta i humil, encara que de cap manera submisa i resignada. La paraula és determinació. Té una missió i acabarà convencent, a base de coratge i treball, a moltes altres dones en la seva mateixa situació. Haurà de suportar els insults els menyspreus i els atacs, fins i tot defensar el seu honor, perquè en una escena veiem que molts homes suposen que una dona sola que treballa només pot ser una puta.
Quan veiem del que són capaces les dones d’aquest film entenem que el món aniria molt millor si elles s’encarreguessin de la política.

És un film feminista?

No en el sentit que entén molta gent, però dirigida per una dona i protagonitzada per una dona no trobaríem millor forma de catalogar-la, tal com també li passava a la referida “Quo Vadis Aida“.
Una pel·lícula realista, que no usa recursos fàcils per entendrir l’espectador, bona fotografia i uns plans fixos del rostre de la protagonista que ens permeten llegir el seu dolor i el seu coratge, sense cap dubte del millor del 2021.

Kosovo 2021 (1 hora, 24 minuts)
Direcció: Blerta Basholli
Guió: Blerta Basholli
Actors: Yllka Gashi, Qun Lajçi, Aurita Agushi, Kumrije Hoxha, Adriana Matoshi, Arta Lahu, Molikë Maxhuni, Blerta Ismaili, Kaona Sylejmani, …