Aida era professora del col·legi de Srebrenica abans de la guerra, ara s’ha convertit en la traductora oficial per al contingent de l’ONU que garanteix que el poble sigui una zona segura, segons una resolució de l’Organització de Nacions. Les forces sèrbies segueixen avançant malgrat els ultimàtums i les amenaces de bombardejos que l’OTAN no executa. Mentre la situació es complica i Europa i el món lliure miren cap a un altre costat, Aida tractarà de fer valer la seva situació de privilegi per salvar la seva família. El film es basa en fets reals.

La guerra de Iugoslàvia va escardar profundament la meva confiança en Europa i en les persones que ens governen, no entenia com era possible que tothom dones l’esquena a l’agressió de l’exèrcit popular iugoslau, controlat pels serbis, sobre una sèrie de països que havien decidit ser independents en un referèndum; em van ferir les paraules de Javier Solana, aleshores ministre d’exterior espanyol, dient que no ens podíem ficar en els assumptes interns de Iugoslàvia. Jo creia, com la majoria de la gent, que l’horror de la guerra havia quedat fora del territori europeu; però tot es va ensorrar definitivament matant qualsevol bri d’esperança quan el juliol del 1995 les milícies sèrbies de Bòsnia, dirigides pel general Ratko Mladic, van assassinar a més de 8.000 homes i nens a Srebrenica davant de la impotència i la covardia dels soldats holandesos de l’ONU; aquest fet, unit al bombardeig d’un mercat a l’assetjada Sarajevo, va desencadenar, un mes després, els atacs aeris de l’OTAN, ara si, sobre posicions sèrbies fins que van forçar que es signés la pau. El film descriu aquells dies tràgics des de la mirada de la protagonista.

A la primera escena de la pel·lícula es veu a Aida, amb el seu marit i els seus dos fills asseguts a casa seva, no hi ha cap diàleg, tampoc cal, les seves mirades de preocupació ho diuen tot. Quan les tropes sèrbies comencen a entrar pels afores del poble tota la població fuig cap a la base de l’ONU on esperen trobar un refugi segur. El coronel holandès cap de la base, amb sols 400 homes a càrrec seu i sense armament pesant, es baralla amb els seus comandaments demanant un atac aeri, ningú vol decidir, tothom és de vacances, ningú vol saber res…Quan Aida veu que els serbis tenen el control total de la situació compren perfectament que si no fa res el seu marit i fills estan morts, empren llavors un anguniós Via Crucis amb els comandaments de la base per incloure a la seva família a la llista de personal contractat. Entre tant haurà de seguir fent la seva feina d’intèrpret per traduir als seus conciutadans missatges en els quals ella no creu, segurament els comandaments holandesos de l’ONU tampoc, però estan lligats de mans i peus, a menys que fessin un acte heroic i posin en risc la seva seguretat i no és el cas.Com coneixem el final de la tragèdia entenem perfectament les maniobres propagandístiques i de distracció dels serbis, que estan coent a foc lent la seva neteja ètnica programada amb el menor risc per ells, usant unes mentides que ningú acaba de creure, mètodes similars als dels nazis als camps d’extermini quan enganyaven als jueus dient-los que anaven a la dutxa. L’actitud prepotent i perdona vides del general Mladic concorda perfectament amb la fatxenderia dels seus milicians.

Però no patiu, no veureu cap escena dantesca perquè totes tenen lloc fora de càmera, la processó va per dintre de l’ànima violada de l’Aida, impotent davant del martiri de la seva família, desvalguda per als seus teòrics protectors, abandonada pels dirigents europeus que no fan res per evitar la consumació de la vergonya més gran d’Europa només igualada per la tragèdia actual dels immigrants a la mediterrània.

Trobarem al tercer acte a Aida tornant al seu poble, ara ben nevat, recuperant la seva casa ocupada ara per una família sèrbia, passejant pels carrers sota la mirada gèlida de menyspreu dels que havien sigut amables veïns abans de la guerra, observant les restes humanes ordenades geomètricament dins d’un gran hangar un cop les excavadores han obert les foses comunes, tractant de trobar el que quedava dels seus, se’ns trencarà el cor. Finalment tornarà a donar classe a l’escola del poble, l’única cosa que la manté unida al món, tal com feia abans, a nens innocents que millor que no sàpiguen el que feien els seus pares anys enrere. Potser per exemplificar aquesta circumstància els més petits fan una obra de teatre on es tapen els ulls i fan riure als seus pares asseguts il·lusionats al davant. Aida, amb una mirada de qui tot ho ha perdut, somriu també a l´hora que mira i reconeix entre els assistents a alguns dels seus botxins.

Una pel·lícula impecable, sòbria, que defuig la manipulació emocional, un homenatge necessari per fer justícia a les víctimes, que transmet el dolor d’una dona, esposa i mare, que certifica la vergonya i la covardia d’uns polítics que van preferir mirar a un altre costat i fer el joc als assassins, de la mateixa forma que els jutges fan el joc dels mal tractadors fins que no mor una dona. Era necessari que morissin més de 8.000 persones innocents abans d’intervenir per parar a una colla d’assassins? De visió imprescindible.

Bòsnia i Hercegovina (1 hora i 44 minuts), 2020

Direcció: Jasmila Zbanic

Guió: Jasmila Zbanic

Actors: Jasna DjuricicIzudin BajrovicBoris LerDino BajrovicBoris IsakovicJohan HeldenberghRaymond ThiryEmir HadzihafizbegovicJoes BrauersReinout BussemakerTeun LuijkxErmin Sijamija,…