Abigail viu en una granja apartada al nord de l’Estat de Nova York amb el seu marit Dyer, som als voltants del 1850, la pèrdua de la seva filla per malaltia ha obert un freu a la seva relació de parella com un cop de destral; ella apaivaga la seva soledat i el seu dolor escrivint un diari on descriu en to de poesia quotidiana els seus sentiments, un espai civilitzat i serè en un món salvatge i cruel. L’arribada de Tallie amb el seu marit a una granja més o menys propera obrirà una finestra d’esperança a la seva trista vida, una persona amb qui poder comunicar-se obertament, de la seva relació naixerà una atracció i una passió fins llavors desconeguda per ella.

Per al lloc i per l’època podríem definir la cinta com a Western, uns colons en una terra inhòspita tractant de tirar endavant, això si, amb uns trets ben diferenciats de la narrativa clàssica del gènere: No hi ha pistoles ni violència física manifesta més enllà de les dures condicions de vida; no han de lluitar contra indis hostils ni bandolers despietats; tampoc hi ha uns homes que uneixen els seus esforços per superar l’adversitat enfront d’una natura salvatge, aquella companyonia i amistat tan masculina característica; ans al contrari, les protagonistes són dues dones que descobreixen que hi ha un altre mon paral·lel al que viuen on poden ser felices, un univers més colorit que transita dins els seus cors i s’enlaira més enllà de la desolada realitat.

Queda clar en aquesta pel·lícula que en general en aquella situació les dones no podien considerar al seu marit com un amic, com a màxim en el millor dels casos un soci en un projecte comú; ella era una col·laboradora necessària per portar mà d’obra a la família, per tenir cura de la casa quan l´home treballava, per ajudar a les tasques de la granja. Per tant era una vida molt solitària si no tenies fills, sols alguns diumenges anar a missa al poble i poder parlar amb altres noies, mai soles per fer-se confidències, per això l’aparició de la Tallie és la llum a la fosca vida d’Abigail.

És fantàstic tenir algú que et faci companyia i t’allunyi de la soledat que et fa pensar en coses que et pertorben, poder compartir tasques domèstiques en tant que comentes idees i pensaments o simplement el teu dia a dia, poder expressar els teus sentiments amb la fluïdesa i la claredat de l’aigua que surt d´un brollador i rebre un somriure com resposta, sense que et mirin amb ulls d´estranyesa i reprovació, comunicar-te amb algú que pugui comprendre com et sents i que fins i tot hagi experimentat el mateix sentiment que tu, algú que et faci costat sense demanar-te cap contrapartida, una amiga de debò.

Està també el contacte físic com a forma de comunicació, una abraçada, agafar-se del bracet o ajuntar les mans en una carícia, conductes que fins i tot tenen les bèsties, una forma de relacionar-se habitual entre els nens que el puritanisme religiós i l’etiqueta han limitat entre els adults. Aquesta proximitat que perceben tots els seus sentits dona per fi un escalf a la gèlida vida de l’Abigail, el seu cor glaçat torna a palpitar una mica i el nou dia té un sentit més enllà del món interior del seu diari. De forma natural i espontània, sense que el seu lliure albir intervingui per res, aquesta proximitat esdevindrà necessitat, passió i amor. Veient el film ho entendrem com un camí lògic, com el riu que descendeix cap al mar.

En paral·lel tenim la rudesa de les seves vides, més aviat un sobreviure, les seves trobades són el premi per seguir vivint. Treball esgotador, tempestes de vent i neu que et poden matar i sobretot la seva terrible soledat.La directora se centra en la relació anímica de les dues noies i deixa quasi sempre fora de càmera el contacte més físic de forma expressament voluntària, construeix un espai d’intimitat i tendresa en mostrar-nos gestos i mirades furtives; cap al final de la cinta, com si fos el xute d´una droga poderosa, comprimeix en uns flashbacks frenètics, coloristes i càlids la seva relació carnal, són els pensaments i els records d´Abigail, potser perquè veiem la dimensió de la pèrdua i puguem copsar el seu dolor.

Una pel·lícula sòbria i ben dirigida, amb unes actuacions rellevants i on la veu en off de la protagonista, escrivint el seu diari, acaba de donar-li el to intimista i introspectiu que la diferencia d’altres propostes similars recents: “Amonite”, “Retrat d’una jove en flames” on també es barregen una narració històrica amb una relació sentimental entre dues dones de forma més directa.

USA 2020 (1 hora, 44 minuts)

Direcció: Mona Fastvold

Guió: Ron Hansen, Jim Shepard

Actors: Vanessa Kirby, Katherine Waterston, Casey Affleck, Christopher Abbott, Andreea Vasile, Ioachim Ciobanu, Karina Ziana Gherasim, etc…