La guerra de l’ex-Iugoslàvia va trencar el somni europeu, de fet va ser el primer advertiment, si és que el que t’esclati una bomba a la cara es pot considerar advertiment, que tota aquella societat que tendia a la igualtat, la justícia, la prosperitat i la pau havia estat sols un miratge.

Per mi les imatges dels bombardejos sistemàticament destructius del nucli històric de Dubrovnik, o de la ciutat de Sarajevo, assetjada per als franctiradors i els canons, amb els carrers tenyits de vermell de sang, van ser un autèntic xoc emocional. No entenia com aquella Europa teòricament justa i solidària no feia res per impedir aquella carnisseria. Em venen a la ment unes declaracions del líder socialista Javier Solana, cap de l’OTAN en aquells moments, dient que:

no ens podíem ficar en els afers interns d’ Iugoslàvia”;

quina ràbia i quina vergonya que vaig sentir aquell dia!!!

És clar, a part de les tradicionals simpaties ideològiques de les esquerres envers els països provinents del paraigua soviètic, estava el fet que els serbis i la seva capital Belgrad pretenien mantenir unida, encara que fos per la força, aquell estat format per moltes nacions que se sentien independents…, o en algun cas dominadors; no fos cas que aquell precedent animés a altres nacions -dins d’Espanya en aquest cas- a cometre el pecat de voler ser ells mateixos.

Podria escriure sense parar, explicant històries horribles que he sentit, llegit o vist a la televisió i que han quedat gravades a la meva memòria; us podria dir que llegíssiu alguns dels articles de l’Arturo Perez-Reverte, corresponsal de guerra destacat a Bòsnia, i llavors podríeu sentir el dolor que ell va sentir per als que van patir i morir, el menyspreu per als que ho van permetre, però també el desig de justícia en vers les víctimes i sobretot, envers els culpables, la majoria dels quals van sortir com si mai haguessin trencat un plat… Però sols he volgut transmetre el que jo sento com a introducció, ja que “Un dia perfecto” es desenvolupa a Bòsnia, tot just en acabar la guerra. Els protagonistes són tots d’un grup de cooperants que s’estan allà, juntament amb els cascs blaus de l’ONU, per ajudar a la gent que està patint els efectes del conflicte a resoldre els problemes quotidians que correspondrien a unes institucions o autoritats que no existeixen de moment sobre el terreny.

Tal com diu el títol, “Un dia perfecto”, la pel·lícula ens relata un dia de la vida d’aquests cooperants, són tan sols vint-i-quatre hores, i no us vull desanimar en dir-vos que no passa res d’extraordinari, cap aventura trepidant, però al final de la cinta haureu pogut veure els estralls d’una guerra i el perquè era tan necessari que l’ONU estigues allà, sense fer res però fent-ho tot.

Tot comença en un pou. Foscor, soroll d’aigua i allà a dalt una rodona de llum amb una corda que penja. Els cooperants estan tractant de treure un cadàver d’un pou d’aigua potable per evitar que es corrompi i l’enverini, un recurs escàs si les canonades estant malmeses. El pou, la corda i l’aigua seran unes constants en aquesta pel·lícula i faran de fil conductor. Malauradament, la corda es trenca i aquí comença l’odissea dels protagonistes per trobar-ne una altra. Els acompanyarà un nen, que diu saber on poden trobar-ne una altra, que els hi farà de guia a canvi de la promesa d’una pilota.
Amb ell anirem descobrint a poc a poc, al mateix temps que ho facin els cooperants, la seva realitat familiar. Ens endinsarem d’una forma més implicada en el que va estar aquesta guerra per als habitants de Bòsnia. Sense entrar a valorar quin bàndol va ser l’agressor ni qui va ser l’agredit, ni qui tenia la raó ni qui no la tenia. Però veurem que les víctimes reals van ser les persones, especialment els civils, només per ser el que eren, per estimar a qui estimaven i viure a on vivien.

El periple dels dos tot terrenys que els transporten per les recaragolades carreteres de les muntanyes, per les ciutats en runes. També per les sales de reunions de les forces de pau, serà pler d’entrebancs i tothom sembla que volgués posar bastons a les rodes, com vaques mortes al mig del camí. Curiosament, la pel·lícula sembla contagiar-se d’aquesta irregularitat i falta de fluïdesa i barreja episodis brillants amb d’altres que no ho són tant. Els personatges són tots ben diferents:

  • Un responsable de seguretat amb experiència en aquestes situacions, però una mica desencantat i que malgrat fer-ho tot per fer bé el seu treball es mira les coses des de la distància, conscient que hi ha murs que ell no pot trencar, té fama enrotllar-se amb les jovenetes, ¿seductor o seduït?
  • un aventurer una mica grillat, sempre de bon humor i disposat a saltar-se les regles
  • una “principiant” amb aspiracions de redimir el món sencer en quatre dies, uns anys enrere potser s’hauria fet monja
  • una buròcrata molt atractiva, a la que li agrada jugar amb la seducció, amb ganes de tancar la delegació, perquè creu que ja no hi fan res de bo allà
  • un guia i intèrpret espantat i distant
  • i per fi el nen, que ens demostra que la guerra fa madurar i que és el contrapunt sentimental en mig de la barbàrie, tant per als protagonistes com per als espectadors.

Malgrat les irregularitats de ritme i intensitat, el film té moltes qualitats; començant per una fotografia excel·lent, no en va el director de fotografia, l’Alex Catalán, ho va ser també de la molt premiada “La Isla Minima“. També té una boníssima banda sonora, farcida de joies del rock i que encara reforcen més les imatges. És un film que es podria dir per tots els públics, sense escenes desagradables. A més, té la gran qualitat d’anar de menys a més, amb un final que val quasi tota la pel·lícula.

Centrem-nos en aquest final que fa de resum de tota la cinta: De sobte, la gent deixa de parlar, alhora que la pluja comença a caure colpejant els vidres dels cotxes i llavors engega una música que ho embolcalla tot:

“Where have all the flowers gone”,

una de les més celebrades balades de Peete Seeguer

aquell que deia matar feixistes amb la seva guitarra, interpretada per Marlene Dietrich, una versió encara més desesperançada i crepuscular.
Les imatges sota la pluja encara guanyen més força: L’aigua que puja fins a fer vessar el maleït pou, l’aigua que tot ho purifica; la vella amb les vaques marcant el camí: la saviesa popular; la casa sense sostre amb la pluja que tot ho mulla i tot ho neteja, el mirall trencat, com tantes vides de tantes persones, el quadre de les flors, la foto de la família amb el vidre també trencat… I també tots els personatges que han anat trobant en la seva odissea mirant, esperançats aquesta aigua que cau del cel, que els hi mulla la cara, amb el desig que s’emporti els mals pensaments i els mals records…

Hi ha algunes bones pel·lícules sobre aquesta guerra: “Savior“, “El secret d’Esma“,” En terra de ningú“, o “En terra de mel i sang“, totes elles molt recomanables; “Un dia perfecto” mereix també estar entre aquests bons films, a més està fet a Espanya i jo també la recomano sense cap recança.

Espanya 2015 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Fernando León de Aranoa
Guió: Fernando León de Aranoa, Diego Farias.
Fotografia: Alex Catalán
Actors: Vendició del Toro, Tim Robbins, Olga Kurylenko, Melanie Thierry, Fedja Stukan, Eldar Residovic, Sergi Lopez.