Una diligencia avança en mig d’un paisatge absolutament nevat, fa molt fred, està fugint d’una tempesta que els empaita per darrera; la imatge es centre en els caps de dos dels  sis cavalls que l’arrastren una bona estona, es un primaríssim pla en moviment, podem sentir la seva respiració,percebre el seu esforç; a la vora del camí apareix imponent i solitari  un crist de fusta de mida natural mig cobert per la neu, es com una fita però també es com un advertiment; el carruatge el supera i el deixa enrere marcant al seu pas les roderes a la neu.
 
Malgrat la seva  fugida en mig de la tempesta, la diligencia s’atura per recollir un parell d’homes als quals la muntura ha deixat tirats, salvant-los d’una mort mes que provable. A la fi podran tots arribar al refugi  in extremis, on es trobaran amb altres viatgers que també s’estan allà esperat que passi el mal temps. El film aprofitarà aquest encontra forçat per trenar una historia on no tots seran el que diuen ser, per repassar el passat d’algun d’ells amb encertats flash backs i per construir una relació tensa que acabarà de forma tràgica.
 
Es un western formalment clàssic, on un protagonista que te una missió que complir ha d’enfrontar-se de forma violenta amb uns rivals que li voldran impedir, però i per sobre de tot es un film del Tarantino i això vol dir que hi ha alguna cosa que no es sabrà fins ben avançada la pel·lícula i que la historia sencera sols la coneixerem al final, desprès d’ajuntar, com si fossin  les peces d’un trencaclosques, els  diversos episodis que el director ens mostrarà sense un estricte ordre temporal. 

L´Oest era certament salvatge i al Tarantino li agrada la sang, per tant un film que reuneixi les dos coses ha de ser per força violent, però tal i com passa a totes les seves ultimes pel·lícules, aquesta violència  a força de quotidiana sembla menys violència, tothom l’accepta i a ningú, ni dintre ni fora de la pantalla se li encongeix el cor, doncs aquesta exageració es mes de còmic que de pel·lícula i es com una vinyeta que la veiem un instant i passem a l’altre sense que la imatge tingui temps de traspassar de la retina al sentiment.

Però per ser realistes hi ha una cosa en els westerns  clàssics que aquesta pel·lícula no te de forma explicita, encara que com veurem mes tard si de forma amagada : Els protagonistes d’aquelles pel·lícules mítiques  tenien una integritat moral, uns principis que avalaven tots els seus actes; “el revòlver al puny i Deu al costat”,  tal com diu una cançó de Bob Dylan, la força i alguna cosa  de valor, diví o humà,  per sobre que la justifiqui.  

A els odiosos vuit, tal com diu el títol, no n’hi ha cap de bo ni res  de moralment acceptable, a part del benefici propi, que justifiqui els seus actes. No tenen principis, no tenen respecte, a excepció d’un cert corporativisme professional;  els dolents es fan costat uns als altres  i els de la llei s’ajunten per fer-hi front.

Però perfeccionista com es ell, en Tarantino ha buscat alguna cosa que ocupi aquest vuit, en aquest cas una carta manuscrita del mateix president dels Estats Units d’Amèrica,  Abraham Lincoln,  un personatge de principis en uns temps difícils, una època de lluites fratricides i de confusió i que va ser capaç de brillar per sobre de tots els altres, morint fins i tot per la causa. Un màrtir, un heroi, un home íntegre, un home auster, que representa en ell sol tots aquells valors tan americans i a l’hora tant universals: La llibertat i la igualtat, però també el valor i la determinació . 

Curiosament totes aquelles persones tant allunyades d’aquestes idees  miren com si fos la relíquia d’un Sant amb poders curatius  aquell paper tant ben doblegat  i es queden escoltant amb cara de babau les paraules escrites a la carta, que segurament no acaben d’entendre i que son incapaços d’aplicar, però que com si fossin besties salvatges escoltant música celestial, queden amansades encara que sols sigui per uns instants.
 
Hi ha també un altre detall a la pel·lícula que  insisteix en recuperar l’esperit dels vells westerns  amb la seva recerca de l´exemplaritat al complir  amb una obligació que es a l’hora homenatge  a una persona que ja es morta; però com no podia ser d’una altra manera en un film d’en Tarantino, portat a un extrem quasi esperpèntic en una de les seqüències finals de la cinta.
 
Però, ¿es una pel·lícula o es un còmic? Sense cap dubte una bona pel·lícula; ben dirigida, amb molt bones actuacions, escenaris molt polits, un vestuari cuidat fins a l’últim detall i un guió que podria ser d’una obre de teatre doncs quasi tota la obra es desenvolupa en una sola habitació i els diàlegs son força elaborats, malgrat que  molts cops inversemblants. Però hi ha un hiperrealisme  i a l’hora una simplificació que suggereixen  el estil propi dels còmics, amb plans súper curts, impactants i coloristes, detalls minimalistes, com el de les variades  llaminadures de colors en un lloc tan recondit, que donaran una pista al protagonista del que havia passat abans, també una sobreactuació dels personatges que fan quasi caricatura d’ells mateixos.

Al final son quasi tres hores de metratge i com hem dit quasi totes en un sol escenari, que es fan increïblement curtes; d’això se li diu capturar l’atenció del espectador, atrapar el seu interès i no deixar que la seva ment vagui cap a altres aspectes de la seva vida; això és un gran espectacle. Que més dona si te una estructura semblant a altres pel·lícules del autor, doncs a això se li diu tenir  un segell propi; no val de res tractar de comparar aquesta pel·lícula amb  les altres del director tractant de situar-la en un suposat ranking de millor o pitjor, doncs totes son diferents i totes tenen la seva particularitat. 
Per mi es una bona pel·lícula, d’aquelles que si ets cinèfil has de veure si o si.

USA 2015 (2 hores, 47 minuts)
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Actors:  Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer  Jason Leigh, Bruce Dern, Tim Roth, Demian Bichir, Walton Goggins, …