YOUTH (LA JOVENTUT)

En Paolo Sorrentino va assolir un èxit aclaparador amb el seu anterior film, “la gran bellesa”, una pel·lícula  que barrejava algunes  primeres imatges barroques, fins i tot  barroeres i estridents, amb altres subtils i belles, els excessos amb l’ intimisme; sense cap dubte l’encert va ser aquesta reflexió personal acompanyada d’una fotografia preciosista i una musica d’aquelles que t’enlairen els sentits. 

Això mateix ha volgut fer amb aquesta “La joventut”; les similituds son mes que evidents doncs si a la seva antecessora, el protagonista, un sorprès i sorprenent Toni Servilo, era un escriptor incapaç d’escriure; en aquesta, un bocabadat i encertat Michael Caine, es un compositor i director d’orquestra retirat per motius personals. En aquella, escollia les pedres mil·lenàries plenes d’història i els carrers de Roma  com a embolcall i en aquesta la exuberant natura estiuenca dels Alps i un hotel balneari noucentista a Suïssa com escenaris.

Direm malgrat les semblances que “la joventut” es una obra argumentalment mes complexa, doncs els personatges que acompanyen al protagonista tenen molta mes entitat i una vida pròpia,  que el director ha volgut seguir com a part important de la obra i no sols com a fonts d’aigua on el nostre home s’atura a veure per calmar la set en el seu viatge personal.

Trobem  a un amic del anima del protagonista, un director de cinema també octogenari  que s’està al balneari preparant el guió de la seva propera pel·lícula, la que ha de ser el seu llegat al mon, amb un grup de joves guionistes; també a un jove actor nord-americà reconegut, estudiant el seu següent paper per tractar de fer-lo seu, una fita que veurem no serà gens fàcil; i per a fi la filla del compositor, que passa per un mal moment emocional. Totes aquestes persones ens obriran cadascuna una finestra de reflexió sobre la vida,  sobre les capacitats, sobre les limitacions,sobre les relacions i sobre el pas del temps.

El primer pensament gira entorn la vellesa i  la jubilació, que si be es una etapa de la vida a la que tots acabem arribant, en el film se la presenta mes aviat com una actitud voluntària de renuncia davant de la vida. A la joventut, la força, la il·lusió, la ambició  però també la necessitat, ens aparten  en general d’aquest camí, pocs es tanquen en un convent de clausura, però el pes del temps o millor dit dels cops de la vida, ens fan percebre que la vida es una batalla perduda  i la rendició una sortida honorable. Això es el que pensa el nostre compositor,  que el porta fins i tot a rebutjar tossudament un retorn gloriós. A la fi descobrirà, no sense dolor, que es pot obrir una porta de sortida a la clausura i que el que hi ha darrera d’aquesta porta no es un altre cosa que la joventut, tinguis la edat que tinguis.

De fet veurem com malgrat el seu retir voluntari la seva vocació el busca, i dirigeix  inconscientment un concert de vaques , o com la bellesa d’una noia jove encara el crida, però finalment serà la dolorosa pèrdua d’un amic el que el farà reaccionar, però també la objectivitat científica d’un metge. Reconeixerà les seves febleses, farà el cor fort per demanar-se perdo a si mateix i tornarà al mon dels vius, a la joventut.

La segona reflexió  la fa sobre el llegat i la transcendència, una forma de sobreviure a la nostra pròpia mort. Ho veiem en la obsessió del director de cinema per acabar el guió de la seva ultima pel·lícula i les voltes que li donen tots plegats a quina ha de ser la frase del protagonista abans de morir; la il·lusió que te per que la seva actriu fetitxe de tota la seva carrera hi participi i també la profunda ferida que li provoca el  menyspreu d’una persona molt estimada envers  una part de la seva obra, un mal de conseqüències tràgiques, doncs si no estic transcendint, deixant llegat, es com si ja no hi fos; mort en vida, que dur que deu ser aquest sentiment!!!.

Aquesta necessitat , aquesta angoixa vital per seguir estant present, el veiem en un exercici que els hi fa fer al seu grup de joves guionistes ; els fa mirar per una ullera llarg avista, d’aquelles que hi ha als miradors de muntanya per observar el paisatge, i l’enfoca cap a un pic. –Sembla que estigui aquí mateix!!!, que el puguis tocar!!!, diuen. –Això es el que veus quan ets jove; es el futur, sembla tant a prop!!!.

Desprès li dona la volta al telescopi i l’enfoca cap  als altres nois fent que la imatge es vegi llunyana i empetitida.- Això es el que veuen les persones grans, es el passat.- Mireu que lluny que es veu!!!

Certament es axis, allò  al que ens apropem es va fent gran i el que deixem enrere cada cop es fa mes i mes petit fins a quasi no poder-ho distingir. Un cop conscient de la seva situació no li mancarà el valor per fer el que ha decidit.

Desprès està aquell jove actor californià, preparant  a fons el seu paper, una mica distant, capficat i concentrat en el seu mon i la seva tasca, però a l’hora afable i bon conversador; sensible al geni i a la creativitat, reconeixedor de les reaccions  valentes i independents, distingeix  la alçada moral de les persones. Farà tot el necessari per entrar en l’anima del seu personatge i el farà seu; una feina excel·lent, perfeccionista,  assolirà el repte. Però un cop la prova superada decidirà   ser fidel  a ell mateix i haurà de prendre una decisió valenta que ja descobrireu, desprès de portar al límit la seva impostura barrejant ficció i realitat.

Hi ha una reflexió sobre l’amor, sobre la seva pèrdua i sobre el seu naixement, sobre l’embogiment  dels homes per la passió, i també com fer força de la teva feblesa.

En Paolo Sorrentino  ens presenta unes  imatges de gran bellesa i força plàstica  que donen la serenitat i l’equilibri  que busca per aquesta pel·lícula, com si fossin unes condicions ideals de laboratori;   treu partit de la natura alpina, de les piscines d’aigua  i del conjunt arquitectònic del balneari, però la cerca tant de forma natural com forçada,  sempre en general serena. Hi ha episodis onírics, com una plaça de San Marco de Venècia  solitària  per la nit, inundada per l´aqua alta i atrapant al protagonista i una carrera amb un cotxe esportiu, com si fos un anunci de perfum, entrant a una església on una protagonista es veu  a si mateixa fent de Joana D´Arc. També cossos nus,en general cossos de gent gran, però també de joves; a les piscines surant ingràvids com si estiguessin al espai, a les saunes  amb la pell  coberta de perles de suor o a les lliteres  de massatges treballats per mans olioses.

Tot plegat una meravella estètica però també una recerca filosòfica i vital  de la vellesa i de la bellesa. Impossible dir quina part d’aquest  tot  aporta mes valor  al conjunt doncs es exactament  la encertada mesura de cada component el que  fa aquesta obra excepcional, com si es tractes d’un bon cocktail, però voldria fer esment al treball del director de fotografia, que ja ho va ser a “La grande bellezza”,  en Luca Bigazzi  sempre tant agosarat. Imprescindible.