La Cronologia de l’Aigua adapta cinematogràficament el llibre homònim, autobiogràfic i visceral de l’escriptora americana Lidia Yuknavitch. La seva va ser una vida difícil, perquè des de ben petita va patir l’abús físic, sexual i psicològic d’un pare dominador davant de la impassibilitat i inacció d’una mare rendida, deprimida i alcohòlica. Tan sols la natació de competició la va mantenir surant per sobre del terror i la follia. Així i tot, del control va passar al descontrol: alcohol, sexe, drogues, tot alhora. Finalment, en l’escriptura va trobar la redempció. Aquesta és la seva història explicada amb sentiments i emocions com un crit desesperat.
Per als qui esperin que els expliquin una biografia clàssica amb la cronologia dels fets, amb la visió neutra que tindria un cronista des de fora, relatant el penós maltractament de petita, la caiguda als inferns de la droga i la redempció per la superació i l’esforç, aquesta no és la seva pel·lícula. El que va fer l’escriptora en el seu llibre i que la directora ha sabut plasmar en imatges són els sentiments, les angoixes i la forma d’encarar la vida sota un trastorn per estrès posttraumàtic; veiem el que passa dins de la seva consciència com un seguit de records que retornen i les sensacions de por, fàstic, soledat i ràbia que l’envaeixen. El cos de la noia són les pàgines sobre les quals s’escriu la seva història, una pell maltractada que sols se sent segura en el medi líquid, sigui la piscina o sigui la dutxa.
Per tant, no és un relat lineal, com podria ser infància, joventut, maduresa, sinó que és fragmentat, tal com funciona la memòria humana, on els records es barregen, en un etern retorn, amb el present que desapareix a l’instant com sorra entre els dits. Els records s’activen per associacions sensorials, en una associació de sensacions, olors, sentiments, contactes, fred o calor, la liquiditat de l’aigua que rellisca pel cos enganxant-se a la pell, evaporant-se amb l’escalfor del cos, i també emocionals: la por, la ràbia, la desesperació i la tristesa, passada i present, es barregen en una anada i retorn, i així va avançant el relat. Si deixem que la pel·lícula ens entri pels sentits, copsarem l’experiència que va viure la Lidia; si pretenem que el nostre cervell, la nostra raó, tracti de reconstruir el que li va passar, com si fos un trencaclosques cronològic, segurament no entendrem res. L’aigua actua com a medi transformador i metàfora: representa tant la protecció com el trauma, l’ofegament i la possibilitat de renaixement.
La pel·lícula està rodada en format de 16 mm, gairebé com si fos un vídeo domèstic, i ens fa una sensació de realitat, de proximitat, quasi de tactilitat, i lliga amb les imatges oníriques que tenen sovint els records, ben allunyada de la imatge digital d’alta definició que elimina les imperfeccions i, amb elles sovint es perd l’ànima. A vegades la fotografia apareix velada, amb imperfeccions que donen l’aparença d’una vella pel·lícula recuperada després d’anys perduda i oblidada en unes golfes. La banda sonora està en consonància amb la resta i afegeix al caos sons distorsionats, dissonants o estridents que semblen sortits del fons d’una fosca cova. La música està composta per Paris Hurley amb un aire neo-punk de finals dels anys noranta i jo destacaria per la seva força i el seu caràcter evocador la peça Mine, que pot recordar la profunditat agònica de Portishead.
Des d’aquesta mirada musical destacar que a la cinta hi treballa com a actriu Kim Gordon, de Sonic Youth, que fa de terapeuta sadomasoquista, escollida per la directora per la seva aura transgressora i fosca, i també Earl Cave, el fill de Nick Cave, en el paper del que serà el primer marit de Lidia, un jove cantautor romàntic i naïf.
El fil conductor del llargmetratge és un procés de creixement personal i d’alliberament emocional en què les ferides i el dolor poden transformar-se en expressió artística; tal com passa a moltes altres disciplines artístiques: què són, si no, el blues o els cants espirituals sinó el dolor de l’esclavatge fet música?, de la mateixa manera que passa amb el flamenc que neix de l’experiència del sofriment i l’exclusió. Això és el que va fer Lidia amb el seu llibre, i Kristen Stewart ho ha traslladat a la pel·lícula; d’aquesta forma s’externalitza l’angoixa per tal de foragitar traumes difícilment explicables racionalment. Compartir aquests sentiments amb la gent a traves de l’art, de forma emocional, també ajuda a sentir-se menys sola.
La pel·lícula engega amb la superfície en moviment de l’aigua d’una piscina filmada des de baix, on es reflecteix un banyador vermell a punt de saltar; el cos es llença a l’aigua i el fons de la piscina ara és el d’un plat de dutxa on apareix una sang vermella que s’escapa pel desguàs. Després, uns còdols sobre peces de roba d’un nadó i dues noies a la banyera aclocant-se una al costat de l’altra…
Per ajudar a seguir aquesta història esparracada, el film està dividit en cinc capítols que fan referència a l’estat anímic de la protagonista, si bé les imatges temporals es barregen tal com fa la nostra ment amb els records, i on l’aigua fa de fil conductor entre ells. Cada part representa un trauma o una fase de la vida de Lidia, l’escriptora. A la pantalla van apareixent els noms dels capítols a la part inferior dreta. Són els següents:
- Holding Breath (Aguantant la respiració)
- Under Blue (Dintre del blau o sota la tristesa)
- The Wet (El que és humit)
- Resuscitations (Ressuscitacions)
- The Other Side of Drowning (L’altre costat de l’ofegament)
Contenir la respiració: Parla de la seva infantesa i fa referència a l’ofegament emocional de Lidia dins de la seva família, també a l’exercici d’haver d’aguantar la respiració per no ofegar-se i sobreviure a la violència paterna i l’abandó de la seva mare. Aquí la directora es val de primeríssims plans de la noia i de petits objectes quotidians que la van marcar i on tota la resta queda desenfocada.
Sota el blau: Representa l’evasió a través de l’esport com a nedadora competitiva d’elit, la falsa llibertat de quan va poder fugir de casa per anar a la universitat amb una beca per pertànyer a l’equip de natació i la caiguda en l’autodestrucció.
Estar «sota el blau», dins de l’aigua de la piscina, actua com una metàfora d’aïllament del món real. Ara bé, un cop sense cap control, la pressió i els traumes no resolts la colpegen, submergint-la, novament, en una doble metàfora, en una espiral d’excessos, drogues i alcohol per escapolir-se de la realitat.
En aquest capítol hi ha el contrast entre els tons blaus, pautats i freds de la piscina amb els foscos de la disbauxa i la pèrdua de control; llavors la filmació es torna erràtica i la música es dispersa perdent la melodia.
The Wet (El que és humit / La fluïdesa): Aquesta fase mostra l’exploració radical de la identitat, el cos i la sexualitat sense filtres, el caos absolut de la seva joventut a Oregon, on transita per la promiscuïtat bisexual, el sadomasoquisme i les relacions tòxiques; on el cos es converteix en territori d’experimentació. Lidia abraça «el que és humit», intenta sentir alguna cosa real i visceral més enllà de l’abús que va patir de petita i que vol superar.
La fotografia retorna als primers plans o de detall del cos, la pell suada, amb uns colors més càlids per retratar el sexe i el dolor com si fossin una única cosa.
Resuscitations (Ressuscitacions): És la caiguda als inferns quan estava tractant de refer la seva vida amb la seva germana, marcada per la mort de la seva filla en néixer i, amb això, l’immens dolor que li provoca. És tocar fons i haver de renéixer no des de zero, sinó des de menys infinit.
The other side of drowning (L’altre costat de l’ofegament): En sentit literal és “l’altra banda de l’ofegament”, però en realitat té una càrrega molt més simbòlica: sobreviure al trauma, travessar el dolor i arribar a un estat de reconstrucció o salvament emocional. És tornar a surar sobre les aigües gràcies a l’escriptura que aprèn en un taller de creació literària. Al llarg de la pel·lícula veiem la Lidia tractant d’escriure el que sent. A vegades el full escrit se l’emporta l’aigua. La ràbia li pot i la força que exerceix sobre el paper fa que la mina del llapis es trenqui. També cal aprendre a canalitzar el dolor per poder escriure i això no ho trobarà fins que algú li ho ensenyi i ho practiqui. Un cop assolit aquest aprenentatge, va poder donar conferències per llegir els seus llibres i així compartir el dolor, després fins i tot practicar la docència. L’aigua és recuperada no com un lloc de fugida, sinó com un espai de relació. L’amor madur, la maternitat i l’acceptació del que ha estat la seva vida. Les imatges finals d’ella banyant-se al riu amb la seva família són lluminoses, amb colors purs i suaus. És la curació a través de l’art.
Voldria ser un amfibi sense gènere. Estic aprenent a viure a la terra, fora de l’aigua.
Com recita ella mateixa davant d’un auditori llegint el seu llibre
La pel·lícula m’ha agradat i emocionat; ara bé, és un plat difícil de menjar i pair. Cal aprendre a sentir el que passa pel cap i el cos de Lidia i la directora aconsegueix copsar-ho en les seves imatges. Kristen Stewart ha treballat sota la direcció de grans cineastes com Olivier Assayas, Walter Salles, Pablo Larraín o Woody Allen i demostra haver estat capaç de traslladar aquesta sensibilitat a la seva primera pel·lícula com a directora.
El Regne Unit, 2025 (2 hores i 8 minuts)
Direcció: Kristen Stewart
Guió: Kristen Stewart, Andy Mingo (Memòries de Lidia Yuknavitch)
Actors: Imogen Poots, Thora Birch, James Belushi, Tom Sturridge, Earl Cave, Kim Gordon, Michael Epp,…