Arthur Miller va estrenar “Mort d’un venedor” a 1949, obra que el va consagrar definitivament com a dramaturg d’èxit a Brodway, però també com a veu crítica envers una Amèrica que cada cop es tornava més conservadora i intransigent. Lògicament, va haver de patir per les seves idees la caça de bruixes engegada pel senador McCarthy, tal com va passar a casa nostra amb l’ajut necessari de tota la claca mediàtica de la capital. Va ser una època molt dura pels dissidents i lliurepensadors perquè tot el país va fer pinya contra l’enemic exterior i, emparats en aquesta excusa, tot s’hi valia. Un petit matis, a l’Espanya actual el suposat enemic és interior; en els dos casos, si som capaços de fer una abstracció, els hi diguin comunistes o nacionalistes, el que es persegueixen són les idees.

La pel·lícula de la qual parlo, no passa a Amèrica ni tampoc als anys cinquanta sinó avui a Teheran, però malgrat la distància geogràfica i temporal, la cinta ens recorda ja a les primeres imatges, els decorats teatrals, mig a les fosques, de l’obra de Miller, ja que els protagonistes, una parella jove, hi treballen com a actors.
Representar aquesta obra a l’Iran modern pot ser tan transgressor com ho va ser a principi dels cinquanta als EUA. Aquesta representació, de la que veurem els assajos i la preparació, l’anirem trobant com si fossin cireres en un pastís de forma recurrent i podrà semblar-nos que no té cap sentit en el desenvolupament de la història, de fet, si no hi fos, no passaria res, però serà una finestra de “racionalitat occidental” en mig de la “lògica iraniana” i serà com un llum de nivell que ens marcarà distàncies.
Veurem com la raó pot quedar eclipsada pels sentiments i les creences, que portaran al protagonista a pensaments malaltissos, irracionals, atàvics i a actituds impròpies i a comportaments fins i tot contraris al que haurien de ser suposadament els seus valors. Com a l’obra de teatre, el somni de la modernitat i la felicitat, “El somni americà” en aquell cas, s’esvairà com la boira per deixar pas a l’esfereïdora llum del sol, a la trista realitat d’un destí marcat per la història, pel tarannà d’un poble.

L’argument com dèiem té poc a veure amb l’obra de teatre que representen els protagonistes, que han de sortir precipitadament de casa seva en aparèixer perilloses esquerdes al bloc on viuen motivades pels treballs de cimentació de la casa del costat; a Iran fallen els protocols de seguretat. De sobte, es troben al carrer vivint a casa d’uns amics, afortunadament un company del teatre els hi ofereix un pis de lloguer que té i que acaba de quedar buit. Es traslladen una mica en fals, ja que l’antiga llogatera encara no ha tornat les claus ni s’ha endut les seves pertinences, però la necessitat mana. Un incident provocat per un conegut de l’antiga propietària, una violació de la seva intimitat que patirà la noia absolutament desprevinguda, els trasbalsarà profundament i enrarirà la seva relació.
En Asghar Farhadi, el director, és un especialista a plantejar secretament i subtilment històries laberíntiques que acaben sent obsessives com un peix que es mossega la cua, es van enrarint fins a portar-nos a un indret sense sortida de gran força dramàtica, com ja ens va demostrar a la seva última pel·lícula, “El passat“; però si en aquella eren els descobriments que destapava el protagonista i les revelacions que rebia les que feien surar inexorablement una realitat terrible, en aquesta tot passa dins de la ment del protagonista que fa implosió fins a assolir els principis bàsics de defensa d’una raça antiga com si retrocedís dos mil anys en el temps on la justícia era venjança.

El Teheran que ens descriu aquest film ens pot recordar una mica a l’Espanya dels anys seixanta, pobre i una mica caòtic, atrotinat; on les coses es fan amb amics o coneguts, on es viu molt al carrer i funciona tot amb el boca-orella, on la policia en l’imaginari de la gent fa més nosa que servei i són l’últim i desesperat recurs, perquè estan més per controlar en les persones que per servir-les. Quan això passa cal dubtar de la democràcia que tenen, ho sabem prou bé a Catalunya últimament. La gent té molta por del que diran, allà es pot viure amb molt poc, però mai sense honor i les dones, com no podria ser d’una altra forma en un país musulmà, viuen en general en mons separats dels homes; tot una mica campi qui pugui. En resum, un país no prou antic i diferent per a ser qualificat d’exòtic, però ben allunyat dels nostres estàndards de qualitat, tronat en podríem dir, “cañi” si ens referíssim per comparança a una Espanya antiquada.

Malgrat les diferències culturals, malgrat els decorats absolutament reals, però lletjos, malgrat tots els frens imaginables per la nostra reglada ment, el film et va atrapant amb la seva perfecció formal i el seu tempo i vols saber com acabarà tot, encara que tems que pot ser de la pitjor manera. Sigui com sigui el que es farà evident és una separació entre sexes, una muralla que no veiem doncs era invisible als nostres ulls, però contra la que acabaran xocant els protagonistes, perquè era ben real a les seves ments.
La víctima era ella i la reparació segons la nostra òptica també hauria estat per ella, el perdó en conseqüència estava a les seves mans, però entrem en un altre concepte: L’ofensa; en aquest cas hi ha dues víctimes perquè ell es considera humiliat i això només té un remei: Destruir a l’altre, humiliar-lo públicament per tal que no et pugui ni mirar a la cara; aquest és un concepte masculí i antic, tribal. És, en fer aparèixer els fantasmes del passat, és la constatació que aquell somni de modernitat i felicitat en realitat no existeix doncs no podem fugir de la nostra naturalesa, tal com li passava al venedor de l’obra d’Arthur Miller, a l’Amèrica del Maccarthisme i a l’Espanya que té por de la democràcia.

Diuen la majoria dels crítics que és una pel·lícula quasi perfecta, de fet ha guanyat l’Òscar al millor film de parla no anglesa, el premi al millor guió i actor principal a Canes i molts premis més, si ets cinèfil l’has de veure.

Iran 2016 (2h 5min)
Director i guió: Asghar Farhadi

Actors: Shahab Hosseini, Taraneh Alidoosti, Basak Kari