Parlant d’autors, el director d’aquesta cinta, en Manuel Martin Cuenca, al que recordem ben segur per la seva obra anterior, “Caníbal” del 2013, es va donar a conèixer amb la seva primera i de llarg millor pel·lícula estrenada l’any 2003, “La flaqueza del bolchevique”, basada en una novel·la de Lorenzo Silva, interpretada per Luis Tosar i una joveníssima Maria Valverde, que es capbussava en l’univers de “Lolita”, era una obra inquietant.

Ara busca sense cap dubte provocar-nos aquesta mateixa sensació amb “L’autor“, que segueix en aquest cas una novel·la de Javier Cercas i que vol que sentim les esgarrifances pròpies de barrejar la realitat i la ficció, manipulant la primera per aconseguir crear la segona de forma creïble. Una juguesca interessant i atrevida que ens atrau cap a la sala de cinema amb bones expectatives.

Fem per començar una mica de sinopsis: Alvaro, el protagonista, treballa subalternament en una tètrica notaria, però desitja ser un gran escriptor, fer una gran novel·la que passi a la història de la literatura, però no té talent ni imaginació; per contra, la seva dona escriu com si fes mitja, de forma natural i sense esforç i és una aclamada autora de best-sellers. Quan, per culpa d’un gos massa fidel i amorós se separa d’ella i se’n va a viure sol en un bloc de pisos, decideix dedicar-se en cos i ànima al seu somni; comptarà amb l’ajut del seu professor d’escriptura, al qui compensarà amb saborosos dinars. El mestre li dona una consigna: Una obra immortal ha de reflectir la realitat. Com no té capacitat d’inventiva decideix fer dels seus veïns uns protagonistes i de les seves vides una trama, així sols haurà de transcriure els fets jugant a escoltar les converses, però perquè l’obra tingui sentit i sigui interessant es ficarà dins de les seves llars i es guanyarà la seva confiança, modificarà la realitat i provocarà que els seus camins es creuin de forma dramàtica. Però els personatges reals, al contrari dels inventats, poden també escriure la seva història, i si canvies un capítol, et pots trobar amb un final inesperat.

Amb això que us explico podríem imaginar una pel·lícula total, on assistíssim al procés creatiu d’una novel·la, amb discussions literàries i estilistes entre l’autor i el seu mestre; on gaudíssim d’un thriller pler d’ensurts i sorpreses imprevistes, una comèdia de costums, una obra intel·ligentment trenada amb canvis a la realitat que obliguessin a reescriure capítols sencers, amb tocs còmics, detalls de patetisme i d’humor negre; un drama psicològic amb l’autor dubtant de si mateix; en resum un film absorbent que et té en tensió, però també una festa literària i cultural que provoqués, en sortir, una vetllada amb els amics per acabar entre tots d’arribar al fons de la història.

Però el que ens trobem és un relat lineal, com una novel·la recitada amb un to monòton i sense inflexions; 

¡¡¡per això que ens deixin llegir a nosaltres el llibre i donar-li amb la nostra imaginació l’emoció!!!.

Si ens centrem en la part que podria ser més interessant, la relació entre l’autor i el seu mestre buscant complicitats, podem trobar semblances amb el film “En la casa” de François Ozon, on un professor de literatura, fart de la mediocritat i la manca d’interès dels seus alumnes, s’obsessiona amb el talent i les redaccions d’un excepcional deixeble seu que es fica de forma premeditada dins de les cases dels seus companys o veïns i acaba malmetent les relacions d’amor dels seus habitants per fer-les seves, una obra tenebrosa, una baixada als racons més foscos de la ment humana que li dona mil voltes a la que avui comentem.

De fet, la màxima creativitat artística la trobem al principi amb els títols de crèdit en format llibre, però per ser justos també amb esclats de brillantor en mig de l’habitual foscor, això si recorrent a la sal gorda i al pebre negre en lloc d’exquisits condiments: Una imatge zenital de dos cossos nus a sobre un llit al mes pur estil “Botero“; un altre de gran força amb el protagonista en un acte de suposada actitud de mascle-hispà, una mica rotllo “a por ellos”, despullant-se davant l’ordinador i posant els seus atributs masculins damunt la taula, amb la frase: ¡¡¡Con dos…!!!; un patètic Karaoke de barri baix portuari, una mica massa llarg pel meu gust, però ple d’emoció; finalment espais despullats de mobles amb la llum il·luminant al protagonista per darrere per fer palesa la seva condició d’il·luminat, de boig.

Però la pel·lícula té també febleses, curiosament cau en el defecte que el protagonista vol evitar com l’autor: la falta de credibilitat; la història apareix com una simple ficció i no com un tros de realitat; ho veiem per començar amb els personatges que no ens transmeten emocions, es veu que actuen. A la vida real l’important són les persones i les coses que els hi passen, aquí no tenen pes en el conjunt; potser per un guió amb diàlegs simplistes, potser per unes interpretacions sense personalitat o potser perquè el director no ha volgut que brillessin per no fer ombra al seu plantejament, com si fossin les figuretes humanes en una maqueta. Així, el paper de la dona del protagonista és ridícul i poc creïble, quasi còmic, el professor de literatura no hi posa passió ni s’implica, malgrat que Antonio de la Torre fa una bona interpretació i el protagonista sembla com hem dit un zombi perdut en sortir la llum del sol. Trobem a faltar grans actuacions d’aquelles que ocupen tota la pantalla i donen vida fins i tot a una història corrent, aquí és al contrari. Sols se salva la portera, que si reflecteix el patetisme creïble de la pujada als cels de l’amor i el descens tot seguit als inferns de l’abandó i la rancúnia.

Esperàvem una obra més a prop de la “Flaqueza del bolchevique” que de “Caníbal” però malauradament ha sigut just al contrari. La pel·lícula està clarament per sobre de la mitjana del cinema espanyol i té un valor apreciable per passar l’estona, però està allunyada de les bones cintes com “La isla mínima“, “Estiu de 1993” o “Truman“.
Si la fan per la televisió, val la pena començar-la a veure, potser et quedes enganxat per saber que passarà, però no mereix el desplaçament fins a una sala i pagar l’entrada.

Espanya 2017 (1 h, 52 minuts)
Direcció: Manuel Martin Cuenca
Guió: Manuel Martin Cuenca, Alejandro Hernandez

Actors: Javier Gutiérrez, Antonio de la Torre, Adelfa Calvo, Maria Leon, Adriana Paz, Tenoch Huerta, Rafael Téllez,…