El cinema és un art visual, plàstic, poètic i a més, tal com fa la literatura, ens explica històries, ens fica dins de la vida d’altres persones i dels seus actes més personals; però si en un llibre, per més descriptiu que sigui, la nostra imaginació té un paper cabdal, el cine ens mostra la realitat com si la miréssim per la finestra de casa seva; sense cap dubte un dels seus pols d’atracció ve donat per aquest voyeurisme, sense cap connotació negativa, sols xafarderia, doncs pràcticament a tots ens agrada observar el que fan els altres; i a més, quan són nens hi ha l’atracció per la seva espontaneïtat i la seva innocència. 

Aquest film ens trasllada a l´estiu de 1993 de la mà d’una nena de sis anys, la Frida, orfe de pare des dels tres anys i que acaba també de perdre la seva mare; haurà de deixar el que va ser casa seva a Barcelona per anar a viure amb els seus tiets a una masia a prop d’un petit poble de l’Empordà, de moment per passar l’estiu. Allà haurà d’acceptar una nova família, de descobrir un univers ben diferent i sobretot de fer-se càrrec i acceptar la seva nova situació. Aquest estiu serà el transit, serà la treva, serà el coneixement de la soledat de saber que ets tu i prou, serà la seva oportunitat d’aprendre a viure diferent, abans que la quotidianitat de la rutina del dia a dia, de tornar a casa després del col·legi i que ella no hi sigui, la facin tornar a la realitat i a reconèixer la seva pèrdua; un estiu per trobar les llàgrimes.

¿Perquè no plores?, li pregunta una altra nena, i ella no té cap resposta, doncs tot ha sigut tan ràpid i a més li han volgut estalviar l´ horror de la malaltia i de la mort, que ha sigut com un malson que no saps si ha passat de veritat o sols ho has somiat, a més alguna cosa dins seu li diu que ha de ser forta, dura. Us puc dir per experiència pròpia que el dolor profund de perdre una mare encara jove et fa insensible al mal aliè, ja que tots els teus sentiments han mudat i el llindar del dolor també. Moltes paraules se li acumulen dins del cap, com el parenostre que li ha ensenyat la seva àvia a córrer cuites, però ella quasi no parla. Per això li diu coses en veu baixa a una verge que hi ha al jardí i li deixa un paquet de cigarretes perquè li porti a la mare sigui on sigui. Hi ha vegades que vol fugir i tornar a casa seva, com si pogués arribar, obrir la porta i que res hagués canviat, com si estigués vivint un somni irreal.

A la Frida molta gent del poble la mira de reüll, encara que ella no se n’adona, doncs la malaltia que va matar als seus pares, que encara no té nom, i viu amagada com un enemic invisible a la teva sang, ésun estigma que omple a tots de por com ho feia la pesta negra a l’edat mitjana; per això quan ella cau jugant i es fa sang al genoll tothom s´atabala i reacciona irracionalment.

La Frida tindrà com a companya de jocs a la seva cosineta de quatre anys, l´Anna, dolça, innocent i riallera, que encara no ha vist el costat dolent de la vida que per ella és un joc continu, per això molt sovint estaran cadascuna en un univers diferent, no sols per la diferència d’edat sinó per la pena. Sols per veure l’Anna corrent i jugant, rient i ballant ja val la pena veure aquesta pel·lícula.

El film és autobiogràfic i la directora, la Carla Simon, ens ofereix aquest trosset de la seva pròpia vida, de la que ella mateixa diu que a força d’explicar-la a tothom en te una visió més distant i objectiva, no tan apassionada, com si fos un conte o una història d’una altra persona; de fet ella fins als dotze anys no va saber de què havien mort els seus pares. La Frida pregunta a la seva tieta si els metges que van tractar a la seva mare eren encara joves i inexperts, com si percebés una inconsciència en la joventut, potser el que ha vist a casa, i vol saber si es va fer tot el que es podia fer.

És impossible veure aquesta pel·lícula sense emocionar-se, però no us preocupeu, no és de llàgrima ràpida, doncs la directora explica la seva vida de forma serena sense buscar cap moment crític, o en tot cas fent-ho de forma asèptica i introspectiva, sense cap mena de xantatge emocional; vist des de dintre i amb el cor fort; colpeix però és un sentiment profund i personal que no esclata cap a fora, exceptuant potser la darrera seqüència, però mes que esclat és com una font que torna a brollar després de mesos de sequera.

És una obra d’una maduresa extraordinària per ser una òpera prima, delicada com un film japonès sense perdre l’essència mediterrània, que mostra sense jutjar i on la protagonista, que no és un altre que la mateixa directora, ho és sense voler ser heroïna, ans al contrari ens mostra les seves febleses per poder seguir sent forta: valor i dignitat, la veritat no és ni bona ni dolenta ho és i prou. Veurem tot el procés: De la negació a l’adonar-se’n compte, a l’acceptació i finalment en deixar-se anar.

Tècnicament molt ben dirigida amb uns enquadraments nets, ben definits, elegants i sobris; una bona fotografia; unes actuacions brillants i generoses, que no roben protagonisme a les nenes, tant pel tiet, en David Verdaguer, com per la tieta, la Bruna Cusi, cent per cent creïbles; i sorprenentment excepcionals per les dues nenes, que sembla que facin la seva vida com si res, de fet és com si no actuessin, viuen i prou: ¡¡¡Increïbles!!!; però per sobre de tot un guió que és un tros de realitat i vida i un plantejament, una narració, impecables.

Una pel·lícula imprescindible, de les millors del 2017 ¡¡¡no us la podeu perdre!!!

Espanya 2017 1 h, 36 minuts)

Direcció: Carla Simon

Guió: Carla Simon

Música: Ernest Pipó

Actors: Laia Artigues, Bruna Cusí, David Verdaguer, Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueres, Dolores Fortis,...