Començo a tenir la sensació que últimament el cinema Espanyol s’atreveix amb tots els generes i ho fa sense complexos, d’igual a igual amb altres països amb més solera. Un d’aquests gèneres que tenia atemorits als nostres cineastes era el Thriller; però va arribar l’Alberto Rodriguez amb “La isla mínima” i vam quedar meravellats que amb art, creativitat i ofici es pot fer el màxim amb… el mínim, o amb pocs recursos. Després ha seguit “Magical girl”, un turbulent i fosc thriller psicològic; no satisfets i ja “on fire”, els nostres directors i productors van continuar afegint llenya al foc de l’èxit amb “Tarde para la Ira” i “Que Dios nos perdone”; totes elles aclamades per la crítica i valorades pel públic amb notes per sobre del 7 a FilmAffinity.

Aquesta d’avui, “Contratiempo“, queda sols una mica per sota en la valoració popular, un 6,8. La crítica és més dura, no la deixa tan bé com a les seves predecessores, però no ho fa, com podríeu pensar, per motius tècnics, sinó per la complicació de la història i la seva inversemblança. Detalls en general menors per la majoria d’espectadors que el que busquen és entreteniment i sorpresa, i quedar-se amb la boca oberta amb un gran ¡¡¡oh!!! davant d’un desenllaç que no es podien ni imaginar; una mica com a “missió impossible”, tot un referent.

La pel·lícula, com el seu nom indica, ens presenta un accident que afecta els protagonistes en una situació compromesa, una doble infidelitat que limita la seva llibertat d’acció, decideixen llavors actuar per deixar-ho tot com si mai hagués passat, eliminant les proves i amagant la veritat. La fatalitat farà que les coses es compliquin en una espiral embogida que els portarà  a escollir el mal menor, veurem que no tot és el que sembla i que les persones ben sovint amaguen les seves cartes.

Hi ha una reflexió sobre que una cosa mal feta, un acte dolent, acaba portant-te a cometre més malifetes, és el camí a la perdició, un clàssic de la sèrie negra; que d’una mentida sols en pot acabar sortint net amb una altra mentida més grossa i que finalment qui la fa la paga, d’una manera o una altra.

També postula sobre la justícia com a bé absolut i sobre la venjança com a dret legítim, el que comporta a confondre els dos conceptes en un de sol. Hi ha també una crítica velada als triomfadors, malgrat que l’èxit sigui fruit del seu treball, ja que dona per suposat que són on són perquè han trepitjat a tothom que s’han trobat en el seu camí; en contraposició tenim les persones humils, elles són les trepitjades i a més la justícia no està mai al seu costat, però són llestos, treballadors i no prepotents i faran de formiguetes per tractar d’aconseguir els seus objectius.

Un dels punts forts de la pel·lícula és que anem coneixent la història a poc a poc, segons les contraposades versions dels protagonistes, però també a base de suposicions, de mitges veritats i de mentides descobertes, que finalment ens portaran a la suposada veritat; tal com passava a “La Donzella, de Park Chan Wok“, però sense ni la meitat de subtilesa, sentit del ritme i bellesa que el film Coreà. Vull mencionar que les imatges més estètiques de la cinta les trobem en els plans zenitals de les carreteres, seguint el rastre que va marcar Alberto Rodriguez a “La isla mínima“, sens dubte el director de la cinta reconeix el que és bo i té sentit eclèctic. El film té moltes escenes rodades en exteriors, però malgrat això l’ambient és fosc i claustrofòbic, un clar plantejament per ressaltar aquest esperit malaltís i pervers. Hi ha una seqüència del film on una coach ajuda al protagonista i que a mi em van recordar a un exorcisme, com si volgués arrancar la veritat com si fos el dimoni dins d’una ànima posseïda; molt apropiat.

El resum és que aquest és un film que va clarament de menys a més, el que sempre et deixa un bon record, però que tal com diu la major part de la crítica és poc creïble argumentalment. Estic segur que agradarà a la majoria, ja que és un bon entreteniment en línia amb qualsevol producció americana. En la meva opinió, és una bona pel·lícula que deixa un bon sabor de boca, però que no perdurarà en la memòria; tal com els hi passa als vins joves o de criança, amb aquell gust de fusta però sense cos.

Espanya 2016 ( 1 h, 44 minuts)
Direcció: Oriol Paulo
GUIÓ: Oriol Paulo, Lara Sendim

Actors: Mario Casas, Ana Wagner, Barbara Lennie, José Coronado, Francesc Orella, Paco Tous,..