Una nena desafia al seu professor a classe i, aquesta aparent seguretat el desarma,  el paralitza. Neix en aquell mateix instant un sentiment doble: Un enamorament malaltís però també un terror inconscient; atracció irracional i rebuig. S’enamora d’aquesta bellesa freda i inexpressiva, formalment perfecte, i queda atrapat, obsessionat. La seva vida ja mai serà igual. Resant per no trobar-se-la mai més, però, que es deleix per tornar-la a veure o a sentir la seva veu.

Aquesta nena era segurament maltractada pel seu pare fins a límits inhumans de vexació física i mental que la van fer insensible al dolor i als sentiments, també buida, sense anhels ni mesura de les coses. Com una morta vivent, asèptica, silenciosa, incomunicada i aturada en el temps, com si no tingués edat i s’hagués quedat en aquells dotze anys. Tancada en aquella edat, dins del seu món sense pensaments. Inexpressiva, com un forat negre que no deixa sortir la llum atreta per la seva pròpia gravetat. Incapaç de cridar i expulsar aquell horror que la seva pròpia consciència amaga. Com no podria ser d’una altra manera, acabarà casada amb el seu psiquiatre. Sense cap dubte un dels carcellers més benèvols dels que ha tingut fins llavors, ja que és l’únic paper que coneix, víctima i presonera. Aquesta és la seva normalitat.

Per altre costat, tenim a un pare desesperat. La seva filla de dotze anys té leucèmia i s’està morint. La vergonya de la seva impotència quasi no el deixa mirar-la a la cara. No sap què dir-li. És incapaç de fer una vida normal, de tractar de gaudir del moment, d’aprofitar tot el temps del qual disposen per estar junts, quasi s’amaga d’ella. També és professor i està l’atur, per anar tirant ha de vendre “a pes” els llibres de la seva biblioteca. Tota una reflexió sobre el valor de la cultura en el nostre país, aquesta Espanya que deien els polítics que anava bé i que ara ja no hi va gens. Ni cultura ni diners. Està sol amb la seva filla. Infinitament sol amb un pes que no pot portar. No sabem que va passar amb la seva dona, però sospitem que res de bo, tot un mal presagi. Un dia tafanejant el diari de la seva filla descobreix que té tres desitjos secrets, dos no estan a les seves mans i el tercer no està al seu abast econòmic. Llavors se centra en el tercer, però li calen diners. L’atzar li obrirà una porta fosca i desesperat com està, el color és el que menys el preocupa.

La seva filla és prima, molt prima, esquelètica com una top model de passarel·la. És blanca, molt blanca, absolutament pàl·lida. Porta el cabell molt curt. Fins i tot, pot semblar una morta en vida. És tan poca cosa que sembla que no tingui pes. Sap que el seu temps s’acaba i que no tindrà ocasió de viure la seva vida, ni de conèixer el món exterior amb les seves meravelles, per tant, tracta de centrar-se en el seu món de proximitat, el seu pare. Malauradament, sempre està distant i amoïnat. Els dibuixos animats que més li agraden són uns on la protagonista es diu Magical Girl. El seu horitzó més llunyà és arribar a fer-ne 13. Sola com se sent escriu una carta a la ràdio…

Hi ha altres personatges secundaris a qui les coses no els hi van tan malament, persones tèrboles que saben treure profit dels mals moments dels altres i, fins i tot gaudir, amb el seu dolor.

Amb tots aquests elements i amb el recurs de l’atzar i la necessitat, el guionista construeix una història de vides creuades, un relat que talla com el vent glaçat i que no amaga un cert simbolisme amb aquest país tràgic en el qual vivim; una Espanya de la tauromàquia i de la cobla, antiga, passada de moda, però ben present encara.

El film és irregular i asimètric amb tots els sentits. Té actuacions brillants com la del José Sacristan i d’altres de més fluixetes. Té moments enlluernadors i d’altres que baixen molt el to i es fan avorrits. El guio, la història en si és molt bona, de pura crònica negra. Alguns detalls, com el joc de mans del principi que es repetirà al final, estan molt ben trobats.

Segurament amb més pressupost i més temps de rodatge per anar arrodonint els detalls hauria pogut sortir una de les millors pel·lícules espanyoles de l’any, però s’ha quedat a mig camí, això si, té els esclats de geni que la pugen de nivell i fan que veure-la sigui un exercici prou interessant, imprescindible si ets cinèfil o si segueixes el nostre cinema.

Espanya 2014 (2h, 7 min)

Director: Carlos Vermut

Guió: Carlos Vermut.

Actors: Luis Bermejo, Bárbara Lennie, José Sacristan, Lucia Pollán, Israel Elejalde, Alberto Chaves, Teresa Soria Ruano…