Una noia, que acaba de retornar a la feina  desprès d’una baixa per ansietat i depressió , es acomiadada un divendres per la votació dels seus companys, que no volen renunciar a la seva paga extra per tal de que ella segueixi treballant, aquesta es la condició de la direcció. Desesperada, doncs li cal la feina per poder conservar la casa que comparteix amb el seu home i dos fills petits, aconsegueix, ajudada per una companya, que el seu cap  accepti que es repeteixi la votació el dilluns; disposarà per tant del cap de setmana, dos dies i una nit, per convèncer als seus companys.  
Es un film d’una actualitat esfereïdora però que ens podria fer pensar que tot succeeix a una altre època mes dura i llunyana i en un país  d’un continent poc desenvolupat, ¡doncs no!, estem a Bèlgica, al bel mig de la Europa social i protectora, al costat del bressol de la societat del benestar. ¡¡¡Això si que sona ara mateix  a passat!!!. ¿Però de que ens sorprenem? Sabem prou be que el caos i el desordre sempre acaben triomfant en aquest mon; ho van fer els Bàrbars sobre l’endreçat imperi Romà, els nazis van arrasar Europa i enfonsar Alemanya, si, la mateixa que ara humilia Grècia, l’origen de la cultura i la democràcia. Però ja sa sap, es una llei física i tot tendeix a la mínima energia i al màxim desordre… No tenim memòria.
La noticia del acomiadament li dona una companya per telèfon i es com una pedrada, la situació la supera, tot just  quan començava a veure la llum al final del túnel; busca la soledat del llit a les fosques, no te  ànim ni forces per aixecar-se, recorre  de nou a les pastilles i sembla que tirarà la tovallola, però el seu company la empeny a plantar cara i lluitar per la seva feina.  
Començarà  llavors el seu peregrinatge, mes aviat via crucis, primer en transport  públic i al endemà en cotxe acompanyada per el seu home, de casa en casa, de porta en porta, de persona en persona, per tractar d’influir, de fer reflexionar als seu companys per tal de que deixin uns diners que els hi fan molta falta, mil euros, per que ella pugui continuar treballant. Les trobades no tenen desperdici i ens mostraran totes les facetes de l’anima humana, amb uns diàlegs absolutament versemblants i sense cap recurs fàcil per predisposar al espectador a prendre partit.
Els transits amb el cotxe son terribles, de visita en visita, plens de buidor interior, de soledat i d’ofec, de manca d’aire,… i la maquina que sense cap pietat ens adverteix amb un timbre molest que ens hem de lligar, de posar-nos el cinturo de seguretat, una clara al·legoria del esclavatge voluntari en el que vivim tancats i on les regles cal respectar-les fins i tot per sobre dels sentiments, de la pena i de l’angoixa. Però també trobarem l’esperança dins del vehicle, aquest cop amb el recurs de la radio i la musica de rock, on veurem que la solidaritat i el cantar plegats poden ser mes poderosos i donar mes força que totes les pastilles juntes.
Els guionistes han sabut donar un gir molt interessant  al final, tant maquiavèl·lic, manipulador  i pervers com al principi de la cinta, un altre laberint de Paulov, una encreuada de difícil decisió. Doncs malgrat tot a la fi la protagonista potser pot perdre la feina o fins i tot la vida, però recupera la dignitat i l’orgull de ser persona. Deixarà de tenir por, deixarà de ser un esclau.
La pel·lícula te molta força malgrat el seu argument tant senzill, esta ben dirigida i com dèiem abans renuncia a la sensibleria o fins i tot a la proclama política, es la vida i prou. El treball de la protagonista, la Marion Cotillar, es excels, totalment creïble; veient-la sentim el seu cansament i el seu desànim, notem el seu esforç titànic per aixecar-se del llit, quan camina s’arrastra, com si sempre fos pujada; vesteix com per anar per casa, parla com una marginada i els seus gestos no tenen cap classe; els seus ulls son com miralls de la desesperació però sempre nets i clars, sense ràbia, odi ni maldat.
No vulguem pensar masses coses durant el visionat ni tampoc fem judicis de valor, ja hi haurà ocasió al sortir del cine, tractem de mirar els detalls i sobre tot de sentir amb el cor mes que no pas amb la raó. Al final, si hem fet l’esforç d’entrar a la pel·lícula,  sortirem recompensats doncs ens emportarem una lliçó de dignitat.
Belgica 2014 (1 hora, 36 minuts)
Director: Jean-Pierre i Luc Dardenne
Guio: Jean-Pierre i Luc Dardenne
Actors: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pil Groyne, Simon Caudry, Catherine Salee, Batiste Sormin.