Estem davant d’una pel·lícula singular i de gran mèrit, una superproducció espanyola, cosa poc habitual, que a més va aconseguir bones crítiques i va ser un èxit de públic; sense cap dubte tot plegat una fita. També era una de les favorites pels Goya, però malgrat el bombo i platet dels mitjans de comunicació es va veure superada per altres aparentment més alternatives, anem a veure per què.

Tracta un tema actual i també proper, el narcotràfic a l’estret de Gibraltar usant com a transport llanxes ràpides de goma amb la popa farcida de motors fora-borda de 250 cavalls cadascun, i a l’altre costat la guàrdia civil tractant d’impedir-ho amb helicòpters, el joc del gat i la rata amb vehicles d’altes prestacions. Persecucions nocturnes pel mar saltant per sobre les ones i entre l’escuma, trets, fugides en quatre per quatre per la sorra de la platja, negociacions amb capos de la droga sense escrúpols, traïció, perill, però també una història d’amor per adobar-ho tot… Si no fos perquè els actors són espanyols i estem al sud d’Espanya podríem pensar que estem davant d’una producció nord-americana.

La trama és un clàssic, un xicot jove i guapo, de classe mitjana tirant a baixa, enamorat del mar i que sols pensa a passar-s’ho bé, que viu de fer quatre reparacions nàutiques pel seu compte, molt valent i amb els nervis de ferro, impassible diria jo, s’ajunta amb un company de la infantesa cabra boja, per guanyar molts diners amb poc esforç però molt risc. Si la pel·lícula fos americana, hi hauria aquell toc transcendent de la rebel·lia dels joves pobres abocats per la societat a fer coses dolentes malgrat que ells són bona gent, però en el nostre cas tot això no hi és, com a mínim explícitament; diríem, per tant, que el protagonista ho fa perquè vol i prou, o més aviat, ¿perquè no?, nihilisme buit, o jo tinc el que s’ha de tenir i per això soc com soc, masclisme hispà de pura raça.

Tant anar d’aquí cap allà travessant l’estret trobarà també una noia que li farà el piu-piu. A l’altre costat trobarem un Guàrdia civil obsessionat amb la seva feina i amb atrapar als dolents; aquí, si el film fos americà, trobaríem a un home turmentat per un passat culpable i amb ganes de redimir-se amb una acció heroica i brillant…

Ja veieu, poc original en la seva estructura, però cap problema amb això, ja que de les històries és tan important el com es conten com el que s’explica; aquell món paral·lel que passa per l’interior dels personatges, allò que els mou a actuar, aquella força interior que fa que els homes ho siguin i que fa que ens identifiquem amb ells i la situació que estan vivint. Si això no passa la pel·lícula l’oblidarem sense que quedi rastre doncs no haurà tocat la nostra fibra sensible. Aquest és el cas del niño. No hi ha, o no s’explica, cap força que els mogui ni cap anhel que els sustenti, sols hi ha el que passa per davant de la pantalla, l’acció concreta, i en aquest cas acció pura. És veritat que les escenes estan ben rodades tècnicament, que moltes són de mèrit i que no s’ha vist res igual a casa nostra, però si mirem el món mundial comparativament són de nivell mitjà…

La història d’amor per la seva banda és un simple enamorament adolescent, però sense la passió, la necessitat, la urgència i l’obsessió que hi ha en aquests casos, no farà saltar cap llàgrima, no té la profunditat de l’amor adult ni tampoc l’espontaneïtat fresca de la joventut; si tu mires bé no és ni amor.

És clar que un bon final, brillant, original o transgressor, pot redimir una pel·lícula justeta, però amb el risc de no agradar al gran públic o de ser políticament incorrecte; el director- guionista ha anat a buscar la seguretat d’un final que fa quedar bé a tothom, una espècie de “happy end” pactat on ningú pren mal.

Queden els actors: Un Jesús Castro fins i tot més inexpressiu del qual demana el seu personatge, puix té aquell aire de psicòpata fred, que si era apropiat per la “Isla minima”, però que es excessiu en el nostre cas; un Luis Tosar, de mala gaita com sempre, però en aquest cas no entenem el perquè, segurament perquè no ens ho expliquen, doncs dels seus motius íntims o de la seva vida no en sabem res; un Sergi Lopez que fa admirablement un paper secundari, i una Bàrbara Lennie, que no demostra ni la desesperació ni la necessitat que caldria. Debilitats del guió i dels diàlegs més que dels actors.

Tot ens porta a dir que la principal força d’aquesta pel·lícula són les escenes d’acció, on normalment el cinema espanyol falla, aquest és un gran mèrit, però per això ja hi ha els films americans que encara estan a un altre nivell, el niño sols és comparable amb un telefilm. Si estàs a casa mig avorrit i la posen per la tele segurament et distraurà, però no està entre les cinc millors pel·lícules espanyoles de l’any malgrat l’esforç tècnic, humà i de pressupost que hi ha darrere.

Espanya 2014 (2h, 15 minuts

)Director: Daniel Monzón

Guió: Daniel Monzón, Jorge Guerricaechevarria

Actors: Luis Tosar, Jesús Castro, Eduard Fernandez, Jesus Carroza, Sergi Lopez, Barbara Lennie,…