Quan escoltes el títol d’aquesta pel·lícula la primera cosa que et ve al cap es que es pretensiós. Formular una teoria que les contingui totes sembla cosa impossible.

 Desprès quan t’assabentes de que es una biografia de Stephen Hawking, l’home que buscava l’origen del temps, tens un  incòmode doble sentiment, per una part curiositat per coneixia mes del tema  i de la persona, però per l’altre banda una certa mandra, doncs el film pot ser força feixuc, tant per el contingut com per el personatge. A la majoria de nosaltres no ens agrada anar al cine ni per escoltar una classe magistral incomprensible ni per veure patir a ningú. Explicar  l’origen del univers, no es possible sense la teoria de la relativitat i la vida del Stephen deu haver sigut  per força una vida molt dura, la seva enfermetat degenerativa es terrible i segur que ha patit moltísim. 

Doncs res de tot això, es una pel·lícula lleugera i optimista, segurament perquè passa una mica de puntetes per aquesta dos temes, de forma didàctica i entenedora en el primer cas i amb elegància, delicadesa i amor en el segon,  i fa mes aviat una lectura vitalista i optimista de la vida del personatge i de la seva primera dona, autora del llibre que inspira el film.

Un cop vençuts els temors inicials anem per el film; comencem per aquesta suposada teoria del tot. Aquesta recerca de la totalitat es com tractar de trobar la resposta de totes les preguntes, un anhel que sempre ha tingut el Home des de la nit del seu temps  i que l’ha portat a creure, per necessitat o per reducció al absurd, en la existència d’un esser superior, o sigui, Deu.

Anem a posar un exemple que sigui entenedor: Borges, l’escriptor argentí, escrivia a un dels seus contes, que la paraula del univers es aquella paraula que ho definia tot sense deixar-se res. Llavors, com explicava ell també a la paràbola del palau, com no hi podien haver dos coses exactament iguals, al pronunciar-la tot desapareixeria; doncs mira tu, ja tenim el Big bang  però al inrevés. Absurd, o potser no, el cas es que segons aquesta teoria hi va haver un principi del univers, com un gran esclat i amb ell l’origen de tot i també del temps. Arribats aquí les preguntes segueixen obertes: ¿Que hi havia abans? ¿Aquesta energia immensa quin origen te?

Però el que ens explica principalment el film es la vida d’aquest geni, d’aquest home extraordinari en tots els sentits, que es capaç, no sols de fer una vida normal i un treball d’investigació excepcional, si no d’estimar i fer-se estimar; una persona que posseeix el magnetisme i el encant que dona la intel·ligència, però també la humanitat i el ser una bona persona.

El film te un fil narratiu extraordinari i passa volant, també te una molt bona fotografia i no cau mai en els topics, ni aprofita les qualitats del protagonista ni per enaltir-lo ni per despertar en els espectadors sentiments de simpatia o llàstima; te també unes actuacions sobresortints dels seus protagonistes, ell guanyador d’un Oscar i ella, la Felicity  Jones, que fa de la seva dona, una nominació, totalment merescudes.

A les acaballes hi ha una escena genial: En pocs instants i a gran velocitat, passen els fotogrames de la vida del  Stephen Hawking, de la actualitat cap al passat, cap al seu origen, al principi del seu temps. El efecte es fantàstic i quasi màgic, enlluernador; en veure-ho te’n adones de la meravella que seria poder contemplar en una marxa enrere l’origen del univers, l’origen del temps. Llavors pots entendre una miqueta que un home genial dediques tota la seva vida i tots els seus esforços a buscar aquest origen.

Si voleu una pel·lícula  que us faci passar una molt bona estona, amb la que aprengueu cosses interessantissimes  que potser no sabíeu, i  per sobre de  tot, que al sortir us ompli l’optimisme i l’alegria, aquesta es sense cap dubte la vostre pel·lícula.

UK 2014 ( 2h, 3 minuts)

Director: James Marsch

Guió: Anthony McCarten ( basat en el llibre de Jane Hawking)

Actors; Eddie Redmayne, Felicity Jones, Charlie Cox, David Thewlis, Emily Watson,…