Quan escoltes el títol d’aquesta pel·lícula, la primera cosa que et ve al cap és que és pretensiós. Formular una teoria que les contingui totes sembla cosa impossible.

Després, quan t’assabentes que és una biografia de Stephen Hawking, l’home que buscava l’origen del temps, tens un incòmode doble sentiment: per una part, curiositat per conèixer més del tema i de la persona; però, per l’altra banda, una certa mandra, ja que el film pot ser força feixuc, tant pel contingut com pel personatge. A la majoria de nosaltres no ens agrada anar al cine ni per escoltar una classe magistral incomprensible ni per veure patir ningú. Explicar l’origen de l’univers no és possible sense la teoria de la relativitat, i la vida de Stephen deu haver estat, per força, molt dura; la seva malaltia degenerativa és terrible i segur que ha patit moltíssim.

Doncs res de tot això: és una pel·lícula lleugera i optimista, segurament perquè passa una mica de puntetes per aquests dos temes, de forma didàctica i entenedora en el primer cas, i amb elegància, delicadesa i amor en el segon. Fa més aviat una lectura vitalista i optimista de la vida del personatge i de la seva primera dona, autora del llibre que inspira el film.

Un cop vençuts els temors inicials, anem pel film. Comencem per aquesta suposada teoria del tot. Aquesta recerca de la totalitat és com tractar de trobar la resposta a totes les preguntes, un anhel que sempre ha tingut l’home des de la nit dels temps i que l’ha portat a creure, per necessitat o per reducció a l’absurd, en l’existència d’un ésser superior, és a dir, Déu.

Posarem un exemple entenedor: Borges, l’escriptor argentí, escrivia en un dels seus contes que la paraula de l’univers és aquella que ho definia tot sense deixar-se res. Llavors, com explicava ell mateix a la paràbola del palau, com que no hi pot haver dues coses exactament iguals, en pronunciar-la tot desapareixeria; doncs mira tu, ja tenim el Big Bang però a l’inrevés. Absurd, o potser no. El cas és que, segons aquesta teoria, hi va haver un principi de l’univers, com un gran esclat, i amb ell l’origen de tot i també del temps. Arribats aquí, les preguntes continuen obertes:

què hi havia abans? Aquesta energia immensa, quin origen té?

Però el que ens explica principalment el film és la vida d’aquest geni, d’aquest home extraordinari en tots els sentits, que és capaç no sols de fer una vida normal i un treball d’investigació excepcional, sinó també d’estimar i fer-se estimar; una persona que posseeix el magnetisme i l’encant que dona la intel·ligència, però també la humanitat i el fet de ser bona persona.

El film té un fil narratiu extraordinari i passa volant; també té una molt bona fotografia i no cau mai en els tòpics, ni aprofita les qualitats del protagonista per enaltir-lo ni per despertar en els espectadors sentiments de simpatia o llàstima. Té també unes actuacions sobresortints dels seus protagonistes: ell, guanyador d’un Òscar, i ella, Felicity Jones, que fa de la seva dona, amb una nominació, totes dues totalment merescudes.

A les acaballes hi ha una escena genial: en pocs instants i a gran velocitat passen els fotogrames de la vida de Stephen Hawking, de l’actualitat cap al passat, cap al seu origen, al principi del seu temps. L’efecte és fantàstic i quasi màgic, enlluernador; en veure-ho t’adones de la meravella que seria poder contemplar, en una marxa enrere, l’origen de l’univers, l’origen del temps. Llavors pots entendre una miqueta que un home genial dediqui tota la seva vida i tots els seus esforços a buscar aquest origen.

Si voleu una pel·lícula que us faci passar una molt bona estona, amb la qual aprengueu coses interessantíssimes que potser no sabíeu i, per sobre de tot, que en sortir us ompli d’optimisme i alegria, aquesta és, sense cap dubte, la vostra pel·lícula.

UK 2014 ( 2h, 3 minuts)

Director: James Marsch

Guió: Anthony McCarten ( basat en el llibre de Jane Hawking)

Actors; Eddie Redmayne, Felicity Jones, Charlie Cox, David Thewlis, Emily Watson,…