La donzella t’atraparà sense que puguis fer res per evitar-ho. Creuràs que el director et para un parany intel·lectual. Tractaràs de sortir-te’n racionalment. Donaràs voltes i voltes a les situacions i als personatges tractant de trobar el perquè de tot plegat. Però, en tant les mirades, els gestos, els paisatges i els fets aniran a poc a poc, subtilment, conquerint els teus sentits. Llavors el millor que podràs fer és gaudir del que estàs veient, deixar que siguin les dues protagonistes les que et vagin guiant i ensenyant a poc a poc el que elles vulguin, com en un striptease. Axis, amb cadascuna de les parts dels seus cossos perfectes que vagis descobrint, aniràs lentament completant aquesta història fins a saber-ne tota la veritat.
Som a Corea, a la dècada de 1930, quan aquest territori estava ocupat pel Japó; una joveneta, la Sookee, és contractada com a donzella personal d’una jove i refinada dama japonesa, Hideko. Viu en una majestuosa mansió aïllada de tot, sota la tirànica tutela del seu tiet, un personatge tant sinistre com cultivat, que posseeix una impressionant biblioteca, que és el seu temple sagrat. Veurem ja ben al principi, que darrere d’aquesta criada hi ha un pinxo, un falsificador, un lladre de guant blanc que adora el luxe i el refinament. Com no, el seu objectiu és estafar al Sr. de la casa. Tenim, doncs, quatre personatges. Ja intuïm que serà un thriller en un ambient exòtic, luxós i en certa manera gòtic. Impossible imaginar un escenari més adequat per despertar la nostra imaginació.
A poc a poc, anirem descobrint que hi ha alguna cosa més que literatura en aquella misteriosa biblioteca prohibida que sols poden gaudir uns pocs elegits. Els antics i valuosos llibres que conté estan sovint farcits de preciosistes i detallades il·lustracions, plenes de colors com si fossin delicats i fràgils gerros de ceràmica xinesa. Intuirem llavors una luxúria exuberant i barroca amagada darrere d’una estricta i cuidada etiqueta, la recerca del plaer sense condicions, si cal per al camí del dolor, la dominació.
Paral·lelament, veurem que a la cambra de l’Hideko la donzella segueix el sinistre pla marcat pel seu soci, ja que li ha de fer de valedora. A la soledat i la penombra, entre armaris replets de preciosos vestits, cortines de lli que endolceixen la llum i llençols de seda que t’acaricien la pell, anirà descobrint secrets que la trasbalsaran i faran trontollar la seva determinació. Coneixerà la desolació, la follia i el suïcidi, naixerà l’atracció per la innocència, el desig de la bellesa, la compassió pel desemparat; sense mai arribar a sospitar que ella mateixa pot ser una peça per sacrificar en aquesta partida d’escacs.
Amb aquestes revelacions podreu intuir sols un punt de vista, una petita part de la veritat; caldrà que veieu i penseu el que veuen i pensen els altres, ficant-vos dintre de cada protagonista, per anar a poc a poc descobrint la cara oculta de la lluna, un punt de vista al que no se sol tenir accés. Enganys i mentides que en descobrir-los us obriran noves portes a la hisòria quan ja creieu que estàveu atrapats dins del laberint. Us puc garantir que tindreu més d’una sorpresa en la qual mai hi hauríeu pensat i que no us deixarà indiferents.
Segons el mateix director, Park Chan-Wook, la pel·lícula és una indagació sobre el valor de la veritat. Fins i tot alguns crítics la comparen amb “Rashomon“, una de les obres mestres del cinema, dirigida per Akira Kurosawa. Però ell vol marcar distàncies, perquè diu que si bé Kurosawa posava en dubte l’existència d’una veritat única, ell la troba de la unió de diversos punts de vista, del relat fragmentari dels diferents personatges, com la reconstrucció d’un gerro amb les seves peces trencades, com la llum blanca i pura que neix de la combinació de tots els colors.
No faria justícia, si no destaqués un dels punts forts de la cinta: la seva capacitat de seducció, el seu enfocament clarament sexual, una lliçó de refinat erotisme a cada pla, a cada seqüència, a cada gest; a cada mirada hi trobarem el desig. Quasi podrem sentir el tacte de la pell nua, serem seduïts com ho són les protagonistes i atrapats per la bellesa dels seus cossos blancs com el marbre però càlids com el sol. És un exercici d’estil, un més, del director, que ens fa dubtar un altre cop sobre la autèntica naturalesa del film, com en un joc de miralls. Per fer caure a la presa en el parany, aquesta s’ha de sentir atreta, ha de desitjar, però per sobretot ha de sentir la possibilitat de la pèrdua, ja que axis, encegada com estarà, entrarà dins de la xarxa sense cap sospita de perill, perquè l’únic perill que percebrà serà perdre l’objecte volgut. ¿
Qui és la pressa que vol caçar Park Chan-Wook? ¿Els personatges o els espectadors?
Finalment, quedarà la venjança, aquesta sols podrà ser sofisticada, lenta, dolorosa, perversa i finalment mortal. Però, un altre cop les coses no acabaran com podríem imaginar. Un altre cop serem enganyats, malgrat una pista que aquest cop si ens dona el director, doncs per nerviós que puguis estar no és normal fumar-te tres cigarretes de cop.
Podríem pensar que som davant d’una pel·lícula seriosa i transcendent, amb un sentit tràgic de la vida: en resum, que és una obra avorrida. Res més lluny de la realitat! Tot el contrari hi ha humor en tots els personatges i en moltes de les situacions; un humor sovint absurd, però sempre espontani que dona aire fresc i fa lleugera com un núvol una història que podria semblar pesada com una pedra.
Puc creure que ja ho he dit tot, però ben segur que hi ha algun subtil petit detall que no he sigut capaç de trobar. El que ser segur és que estem davant d’una obra excepcional, tan estètica com narrativament parlant, una de les bones pel·lícules del 2016. Segurament pel seu caràcter morbos i explícitament sexual, però mai pornogràfic, no rebrà ni tots els premis ni tots els elogis que mereix.
De visió indispensable pels cinèfils, com a mínim per poder opinar.
Deixa un comentari