DESPRES DE LA TEMPESTA

 

Es ben estrany que en un espai petit, en un pis minúscul, però ben  atapeït de coses, sense un ordre  ni cap sentit estètic, més brut que net, amb totes les finestres ben tancades per protegir-se de la tempesta i ple de gent, es pugui transmetre una imatge de serenor i equilibri. Per aconseguir-ho calen dos coses: per una part l’esperit de respecte dels japonesos, la seva educada calma  que et fa percebre les coses com mes pausades del que son en realitat  i  la capacitat  de transmetre sentiments i sensacions de Hirokazu Koreeda, que es capaç en un enfoc precis d’extreure la bellesa de coses que aparentment no la tenen.

 

Però aquest es sols un detall, malgrat que sigui per mi el punt culminant de la pel·lícula, doncs al llarg de tot el metratge el director penetra dins de l’anima de quasi tots els protagonistes  i treu a la llum, com el sol que surt per entre els núvols desprès d’una tempesta, la seva part mes bona, la seva humanitat: desitjos,  somnis, projectes;  tot i que  no amagui els seus defectes: vicis, , trampes, malifetes;  perquè com deia un dels personatges vigilats, però especialment escoltats, de “La Conversa” de FF Coppola: “tots hem sigut nens i hem tingut una mare i un pare que ens estimaven”; axis estima Koreeda als seus personatges, com fills seus que son, mostrant-nos per sobre tot la seva cara mes amable…

 

 

Com sempre  a les seves pel·lícules veurem aquelles línees elèctriques que semblen voler marcar el camí i el destí de la vida dels personatges, en general rectes però que sovint es creuen unes amb les altres marcant encreuades vitals que  poden capgirar-los la vida.

 

 

No vagis a buscar acció en aquest film, però si introspecció; tothom, a menys que sigui  un egòlatra cec, pot veure’s retratat en alguna cosa, per petita que aquesta sigui, doncs tots hem tingut projectes esberlats i somnis que s’ha volatilitzat com núvols de tempesta al arribar el bon temps, doncs la vida no acostuma a ser una línea recta, cicatrius amb les que conviure,i si has estimat no ho deixes de fer mai, records que guardarem per sempre mes dins del cor.

 

 

Koreeda ens parla com sempre de la família i de les relacions entre les persones, de situacions complicades i dels esforços, mes o menys encertats, dels protagonistes per superar-les, però per sobre de que hi ha  fets que ens superen, el destí que ens marca: aquells cables alèctics omnipresents.

 

 

El protagonista, en Ryota, un escriptor que va ser tota una promesa però que ara es incapaç de concentrar-se;  divorciat i amb un fill petit, segueix estimant a la seva dona però es incapaç de donar un gir a la vida. Es guanya la vida fen de detectiu privat però s’ho gasta quasi tot amb apostes a les carreres; treballa junt amb un company que procura ajudar-lo doncs diu que li deu un favor que en Ryota ni recorda.  Sempre demanant diners a tothom, conegut, com ho va ser el seu pare, a les botiges d’empenyorament, on el amo li desvetllarà coses que l’ajudaran a saber qui va ser el se progenitor i lo molt que s’assemblen: ja ho veieu, un altre cop marcat per el destí. També  vigila a la seva exdona en un intent de recuperar-la, però no hi posa gaire de la seva part; fins i tot s’investiga a si mateix i escriu  pòsits a la paret de casa seva, preguntes sobre ell mateix, qui sap si també idees per la seva nova novel·la que mai arriba.

 

 

Un tifó farà que hagi de passar la nit amb la seva dona i el seu fill al petit pis de la seva mare, encantada de tornar-los a tenir a tots reunits, hi haurà un moment màgic al ajuntar-se els tres a dins d’un tobogan en el parc aixoplugats del tifó, un retorn a la infància, un reviure la felicitat de quan estaven junts,  i també un somni en forma de loteria que perseguiran sota la pluja i el vent . A l’endemà, un cop la tempesta ha marxat i torna a brillar el sol, cadascú continuarà amb les seves vides, però la esperança seguirà viva com la il·lusió de la loteria. Hi ha una frase que es diu al film que escenifica la seva esperança: “ El cor de les dones es com la pintura al oli, es pot pintar a sobre i tapar lo antic, però la pintura original seguirà intacta, no es dissoldrà com una aquarel·la”.

 

 

Diu  el director,Hirokazu Koreeda,  que aquesta es una de les seves pel·lícules mes personals, de fet tots tenim família: Pares, germans dona, fills… Aprofito aquí per destacar el paper de la mare, interpretat per Kilin Kiki, la que va ser també protagonista de “una pastisseria  de Tokio”, una interpretació genial per un dels personatges amb mes fondària d’aquesta cinta.

Una lliçó de delicadesa, profunditat i bon cinema; molt ben dirigida, amb molt bona fotografia i un ritme narratiu que t’omple de pau; sense cap dubte una molt bona pel·lícula,  que jo recomano.