És possible fer de forma separada la crítica del segon llibre del Senyor dels Anells i també fer-ho sense tenir en compte que l’escriptor era professor d’història, com també es pot parlar d’aquest film com a obra aïllada i també fer-ho sense parlar del seu creador, però en els dos casos ens quedaríem a mitges i la nostra anàlisi seria força superficial; és per això que per escriure sobre aquesta pel·lícula voldré parlar també del seu autor i de la seva obra anterior, “Le Havre“, que la precedeix en el que voldria ser una possible trilogia, dic possible perquè el director s’està plantejant jubilar-se…

Aki Kaurismakiés un tipus peculiar, original i diferent, que creu tenir les coses bastant clares i que per això va a la seva; és una d’aquelles persones vitals, apassionades, compromeses i que no té doble moral: fa i viu tal com pensa, argumenta sense especular i així és també la seva obra; a mi el seu caràcter em pot recordar a Ernest Heminway o a Jack London, però amb modèstia i sense afany de protagonisme.

  • És un autodidacte, un gran treballador, enamorat del seu ofici que ell entén més com a artesania o treball constant que no pas art; com a mínim axis ho expressa de forma modesta.
  • És també un humanista, o més encara un gran humanitari, un defensor dels febles i que respecta les diferències i creu que la justícia, la igualtat i la fraternitat són molt més que paraules i que cal exercir-les, que són actes que han d’estar al carrer i no escrites a grans llibres amagats a biblioteques amb accés exclusiu per a intel·lectuals.

Per això les seves obres són esquemàtiques, minimalistes i tenen aquell esperit festiu alhora que educatiu de les auques medievals, aquelles que els joglars explicaven a les places dels pobles per les festes majors i que divertien i ensenyaven tant a grans com a petits.

“L’altre costat de l’esperança” centra la seva acció a una estranyament despoblada Hèlsinki, desolada com els temps que ens han tocat viure, diria jo, una ciutat portuària europea, tal com succeïa també a la seva precursora “El Havre“, malgrat que aquella apareixia més humana i lluminosa, ja que el pas del temps ha fet empitjorar algunes coses en el nostre món. Els ports són tradicionalment la porta de sortida i d’entrada a un país, i per això té sentit que sigui a unes ciutats amb port on es desenvolupen els fets, perquè les dues obres tenen com a eix central la immigració il·legal i el dilema humanitari moral que generen, on els protagonistes, exemples d’antiheroi, s’han d’enfrontar amb la policia i la burocràcia per tractar de defensar al desvalgut, que tracten de sobreviure i de reunir-se amb els seus familiars separats durant la fugida.

En els dos films les figures centrals són homes que viuen en un indret fronterer del sistema econòmic i social establert: El de “L’Havre” és un bohemi exescriptor que es guanya la vida fen de neteja sabates i l’altre, el de Hèlsinki, és un venedor independent que es passa de forma una mica irregular a la restauració. Tots dos se separen de la seva dona al principi de la pel·lícula: el primer perquè l’ha d’ingressar a l’hospital i el segon la deixa i prou; com si el director busqués d’aquesta forma de crear un espai de seguretat sense obligacions, un terreny de joc més ampli i clar on moure al seu davanter. Podríem dir, per tant, que són homes sense lligams, homes sols i també solitaris, una mica capficats en el seu món; però el que argumenta el director sobretot amb aquesta posada en escena és que són homes lliures.

Si ens centrem ja en l’obra en si, veurem que és encara més exagerada que la primera de la saga, que és com un còmic on les seqüències són com vinyetes i que s’inspiren tant de l’expressionisme com de la propaganda; veiem axis a l’emigrant sortir de dins d’una muntanya de carbó, amb la cara ben negre, on era amagat en el vaixell on anava; ens mostraran un menú que és una llauna de sardines oberta a sobre d’un plat servit al restaurant, que si no estem advertits de qui és en Kaurismaki podríem pensar que ens estan prenent el pèl.

És molt curiós i significatiu que els artistes, els cantants, siguin persones de la tercera edat, com si ens volguessin dir que no hi ha substància humana, creativa o intel·lectual a la joventut de la nostra societat perfecta i tan ben ensinistrada; els joves són els immigrants que pateixen a l’hora dels atacs xenòfobs de joves neonazis o d’adults capficats dins d’una burocràcia tant inútil com injusta.

Segurament és per això que en Kaurismaki diu que no creu en la societat, però sí en les persones individuals i lliures, aquelles que poden pensar en el que està bé i el que està malament i no sols en el que és legal o convenient.

¿És aquest home un revolucionari?

segurament si en un món tant assenyat com insensible com la nostra vella Europa; segurament perquè al final un revolucionari no és més que aquella persona que es pot mirar al mirall sense sentir vergonya.

Si tornem a l’eix central, a la immigració dels que fugen de la mort i de la fam, trobarem que la perfecta societat finesa els acull, els cuida, els alimenta, els escolta i fins i tot plora per les seves desgràcies, per finalment tornar-los a la casella de sortida; tot ben legal, eficaç i correcte.

Al final tot és molt més dramàtic i dolorós que a “L’Havre“, una mica innocent vista des de la perspectiva actual, però el director ens deixa, tanmateix, una llum d’esperança, gràcies a les persones anònimes i individuals que demostren amb accions valentes que és possible una resistència col·lectiva de l’estil: “si es pot” i fins i tot a un gos del carrer que demostra més amor i fraternitat que una societat tant perfecta com insensible.

Si no estem advertits, aquesta obra ens semblarà feta per extraterrestres, ja que no entendrem aquesta gesticulació, però si tirem uns anys endarrere i pensem en el cinema mut segur que veurem en aquests personatges a Buster Keaton i en el plantejament de la pel·lícula en si al gran Charles Chaplin; per tant, no puc més que recomanar-la encara que sols sigui com exercici històric, encara que només sigui com un acte de dignitat i fraternitat.

FINLÀNDIA 2017 (1 h, 38 minuts)

Direcció i guió; Aki Kaurismaki

Actors: Sherwan Haji, Sakari Kuosmanen, Kaija Pakarinen