Molta gent surt del cine una mica amb la sensació d’haver vist més un documental que no pas una pel·lícula, tal és el grau de realisme i la manca de guió encadenat que certament et pot fer aquesta impressió; encara que en els documentals, en general, hi ha una veu en off que ens explica les coses, que ens posa en situació de com es va arribar als fets, de com es desenvolupen i on sovint acaben afegint una conclusió, res de tot això veiem a la cinta. Tampoc en els documentals hi ha en general protagonistes, encara que els d’aquesta pel·lícula més que principals semblin secundaris.

A mi personalment la imatge que em venia al cap en sortir del cinema era la d’aquells vitralls de les grans catedrals gòtiques on en quatre o sis escenes podíem veure, per exemple, reflectida de cop tota la vida de jesús: El naixement, els reis mags, els miracles, els fets, la passió, la mort i l’ascensió als cels… D’un sol cop d’ull, sense paraules t’ho contaven tot en un exercici didàctic sorprenent que calava ben al fons. Si usem aquesta mateixa tècnica i a més hi afegim els moderns mitjans audiovisuals que dona el cinema, tenim el film Dunkerque, que aconsegueix que sentim el que van sentir els que hi eren, que ens situa perfectament al mig de l’acció, o millor encara, al mateix temps en posicions diferents físicament i temporalment: és la totalitat de l’esdeveniment. Si això ho fes un documental, seria el documental perfecte, com a pel·lícula assoleix, entrellaçant quatre punts de vista diferents, que entenguem i sentim perfectament la situació i a més ho fa de forma visualment brillant.

A Dunkerque no ens detallen com va ser possible que 400.000 soldats, anglesos i francesos, quedessin tancats en una bossa al voltant de la ciutat i les seves platges; sols veiem al principi un petit escamot de soldats anglesos que caminen mig perduts pels carrers buits de la ciutat i com de sobte són atacats pels alemanys, que ni ells ni nosaltres podem veure, però per Déu que hi són ben pressents!!!, les bales xiulen al seu voltant, venen de totes les direccions, no hi ha on amagar-se, els abaten un darrer l’altre i sembla que no hi hagi fugida per cap d’ells, però un jovenet aconsegueix arribar a les defenses franceses fetes amb sacs de sorra, que francament no aguantarien un atac frontal amb tancs i artilleria. Tampoc ens diuen com és possible que els alemanys no acabessin de fer la feina i aniquilessin a tots aquells soldats absolutament indefensos. Sembla que si la derrota aliada va ser definida per una estratègia passada de moda i lenta davant de la velocitat dels tancs alemanys i la seva guerra llampec, que l’alentiment de l’ofensiva alemanya va ser un repartiment de mèrits entre la Whermacht i la Luftwaffe, la demostració de què a la guerra moderna no valen jocs de cavallers, que van convertir el que hauria sigut la total desfeta en una derrota sense masses baixes pels aliats.

A la pel·lícula tampoc ens mostren res de la vida dels protagonistes; sabem ben poc d’ells i encara menys de les seves famílies ni com van arribar fins on són, res que ens permeti saber quin tipus de persones són, ni de què treballen en temps de pau, circumstàncies irrellevants tal com es planteja el film, sols veiem les seves reaccions de por o de valentia, d’egoisme corporativista o de solidaritat; és també per això que dic que tots són secundaris, que no vol dir impersonals, doncs són persones com nosaltres que pateixen, tenen por, sagnen i moren. L’autèntic protagonista és el fet històric en si, potser ho són els 400.000 homes tancats en aquell cul-de-sac, o totes aquelles persones anònimes que els van anar a buscar travessant el canal sense pensar que anaven a l’infern, o els pocs aviadors que van tractar de defensar-los des del cel en inferioritat numèrica; ho podríem resumir dient que va ser el poble anglès o millor encara el seu esperit independent; veient el film podem entendre certament millor el fenomen del Brexit.

Però que és llavors Dunkerque? Una experiència visual que no et permet apartar els ulls de la pantalla, que t’obliga a aguantar la respiració, que et deixa sense alè, que fa que t’agafis ben fort a la teva butaca o fins i tot que pensis a fugir, que fa que t’ofeguis en el mar i t’obliga a aixecar el cap per sobre del pati de butaques buscant aire per respirar, que t’angoixa i et fa plorar, que t’obliga a amagar-te atemorit darrere del respatller que tens enfront, que et deixa bocabadat davant la bellesa plàstica de les seves imatges i que finalment t’emociona; és la realitat virtual feta pel·lícula.

Si entenem el cinema com espectacle, Dunkerque te’l dona en gran format, si pensem que ha de ser art, el trobem sense cap dubte a les seves imatges a l’hora terribles, però també plenes de bellesa pictòrica, si volem emoció, impossible trobar-ne més i si volem que ens expliqui una història, Christopher Nolan va encara més enllà i ens hi situa al bell mig. Ningú pot pensar després de veure-la que ha fet una mala inversió ni de temps ni de diners, Absolutament imprescindible.

USA 2017 (1 h 47 minuts)
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan
Musica: HansZimer
Actors: Fionn Whitehedad, Mark Reliance, Kenneth Branagh, Tom Hardy, CilianMurphy, BarryKeoghan,