FRANTZ

François Ozon mai deixa indiferent a ningú, les seves pel·lícules sempre tenen una aura de misteri, sembla com si alguns dels seus personatges es moguessin en una altra dimensió, de forma que el terra que trepitgen no és sòlid i que la frontera entre realitat, subconscient, imaginació i somnis no quedi clara. Per això no saps mai com acabarà la cosa i estaràs en vil fins al final doncs res serà previsible. Aquesta que avui comentem no és cap excepció.

Ernst Lubitsch, un dels grans cineastes de la història, al llarg de la seva exitosa carrera va dirigir molt bones pel·lícules, la majoria d’elles divertidíssimes comèdies, però només un gran drama psicològic estrenat a 1932 i considerada per tothom una obra mestra: “The man I killed”, que a casa nostra li van donar el títol de “Remordiment”, basada en una obra de teatre clarament antibel·licista estrenada pocs anys abans.

Frantz és un remake amb un enfocament lleugerament diferent, des del punt de vista d’un altre personatge, inspirat tant en l’obra de teatre com en el film de Lubitsch. Els fets passen a Alemanya a 1918, tot justa acabada la Primera Guerra Mundial, on la protagonista se sorprèn en veure que hi ha algú més a part d’ella que porta flors a la tomba del seu estimat promès, mort pocs mesos abans a la guerra. Descobrirà que és un jove francès, naturalment no gaire ben rebut al poble donades les circumstàncies i aquí començarà el misteri.

¿Què pot aportar un teòric enemic a visitar la tomba del seu estimat? ¿Quin interès té per contactar amb la família del mort?

El film està en blanc i negre, malgrat que té petites parts en color, fins i tot trossos de color barrejats amb el blanc i negre a algunes seqüències; un recurs que ja va usar Francis Ford Coppola a la genial “Rumble Fish“, titulada aquí “La llei del carrer“; així veiem un paisatge ple de verds brillants en primer pla i un poblet en blanc i negre al fons de la imatge. En aquest cas la manca de color vol representar la tristor i la desolació després de la guerra sobretot als pobles d’Alemanya, derrotada i humiliada pels vencedors.

Revisem una mica el moment històric abans de continuar amb la pel·lícula; els que no aprecieu aquest valor o tingueu pressa per aprofundir en el film podeu saltar tot el paràgraf que segueix.

Les condicions de l’armistici van ser molt dures per Alemanya, declarada perdedora i obligada a pagar les despeses de la guerra als aliats. Si pensem que el front de batalla estava més o menys estabilitzat i que el que va motivar als Alemanys a demanar la pau va ser l’esgotament econòmic, veurem que la conseqüència del tractat seria terrible per al país que encara s’empobriria més. Però a part dels diners, la seva sobirania va quedar absolutament minvada, perdent territori i obligada a reduir el seu exèrcit al mínim. És lògic que davant les dificultats la gent faci pinya i treballi el doble per sortir del forat; però també que es generi un sentiment nacionalista per recuperar l’orgull perdut i fins i tot que neixi un esperit de revenja; pensem que la guerra els hi havia costat més d’un milió de soldats morts, el bo i millor de la joventut del país. Ho veiem perfectament retratat a la pel·lícula i intuirem una llavor del que podria ser el naixement del nazisme. La història ens ho demostra contínuament, cal arribar a acords on tothom pugui guanyar alguna cosa, les victòries absolutes poden amb el pas del temps convertir-se en la pitjor amenaça, com va ser el cas amb la Segona Guerra Mundial.

Si tornem al film, veurem que el pare del noi tampoc es va prendre bé la visita de l’estranger, “a l’enemic ni aigua”, però finalment van accedir a parlar amb l’Adrien doncs els va dir que havia estat amic del seu fill duran la seva estada a París. Per uns pares ja grans que han perdut al seu únic hereu, saber més coses d’ell és com un bàlsam alliberador que els hi retorna a la vida al fill perdut en els seus cors; no són sols records, són vivències noves que ells desconeixien; de fet és com si aquell noi francès ocupes una mica el buit deixat pel fill perdut. Des de fora tot sembla massa perfecte per ser veritat sense més ni més i alguna cosa grinyola en aquesta història passada

¿què hi havia realment en la seva relació que la feia tan especial? ¿Per què si eren tan amics el Frantz, mai els hi havia parlat d’ell? ¿Què busca amb aquest apropament als pares i a l’Anna, la promesa del seu amic mort?

Ja veieu, tot un misteri que Ozon s’encarrega de mantenir ben viu.

Sigui com sigui, els llaços entre l’Adrien i els pares del Frantz cada cop seran més forts i seguits, també la relació entra l’Anna i l’Adrien serà cada cop més afectuosa i per moments oblidaran les seves penes; de fet són dos nois ben joves amb uns cossos perfectes i és ben natural que hi hagi una atracció física…

¿Serà el nou vingut un substitut enviat pel cel?

Unes revelacions terribles i l’Adrien haurà de marxar sobtadament quasi sense acomiadar-se. I ella, esperonada pels pares, el seguirà a París al cap de pocs mesos.

¿Què passarà entre ells dos?

Haureu de veure la pel·lícula…

La cinta ens parla de la pèrdua, del remordiment, de l’atracció física, de l’amor, de la necessitat del perdó, de la soledat i finalment de la desesperança, la penitencia i la resignació, i també té un acte de grandesa final.

Vull assenyalar especialment el monòleg del pare de Frantz davant del nucli dur dels altres pares del poble, transformats en patriotes extrems com a reacció davant de la derrota i les seves doloroses pèrdues, un rampell ultranacionalista per tractar de retrobar l’orgull i la dignitat perduda, una visió que es nega a reconèixer els errors del seu país. Enfront d’ells, el pare de Frantz defensarà a l’Adrien, el teòric enemic i es posarà a si mateix i a tota una societat orgullosa i prepotent com a culpables del desastre.

A l’altre costat, veurem un altre acte espontani de patriotisme en un típic cafè de París; si bé, hi ha una gran diferència que dona molt a pensar: Si el primer era agressiu xenòfob i excloent, del tipus si no penses com jo ets el meu enemic, el segon és més un homenatge i un agraïment.

Tècnicament, ben dirigida, amb bones actuacions i una excel·lent fotografia, tot ajuda a embolcallar aquesta història per fer una de les bones cintes europees de l’any. Sense cap dubte recomanable i per als cinèfils, imprescindible.

França 2016 (1 h, 53 minuts)
Director: François Ozon
Guió: François Ozon, Philippe Piazzo, Ernst Lubtch
Actors: Paula Beer, Pierre Niney, Johann von Bulow, Marie Gruber,…