Truman, el títol de la pel·lícula, és el nom del gos d’un dels protagonistes, nom escollit pel director, en Cesc Gai, en honor al periodista i escriptor nord-americà Truman Capote, per lloar la seva capacitat de transformar la realitat en ficció: ¿Què podem esperar sinó d’un periodista? La realitat és feixuga i la ficció suportable. Quin art aquest dels periodistes!

En Cesc Gai va estudiar a l’escola municipal d’audiovisuals de Barcelona, on es va graduar a 1990. Com volia fer cinema i pensava que a casa nostra no tindria oportunitats es va traslladar a Nova York, avui dia centre del món, com en el seu dia ho van ser Londres o París i com un dia ho podran ser Pequin o Nova Delhi. Allà tampoc va ser fàcil i va haver de treballar de fuster per guanyar-se les garrofes rehabilitant un edifici al barri de Tribeka i així va conèixer a l’argentí Daniel Gimelberg , que compartia la mateixa passió pel cinema que ell. En els seus temps de descans entre els dos van anar construint dia a dia i a poc a poc un guió. Gràcies a uns diners que va rebre de forma sobtada en Daniel, van poder rodar una primera pel·lícula en blanc i negre, Hotel Room, i així va començar la seva carrera com a director.

Tuman narra el darrer encontre entre dos amics, a qui la vida i la distància han separat, un està malalt de càncer i no li queda gaire temps, l’altre fa un viatge llampec de quatre dies per fer-li costat. Sap que si no ho fa, se’n penedirà tota la vida. Al principi voldrà donar-li consell de com afrontar la malaltia, però veurà de seguida que només pot estar al seu costat, acompanyant-te’l, tal com fan els amics; ” el què ” pot ser secundari, encara que en aquest cas és rellevant.

  • El film és una successió d’escenes que el director va fent apareixia una darrera de l’altra, com si fossin aquells dibuixos que ensenyaven a l’antiguitat, com aquells narradors de contes que anaven de poble en poble, com les auques, seguint aquell principi que una imatge val més que mil paraules.
  • També es podrien definir com les escenes del Via Crucis, cada aturada un tràngol desagradable que cal passar.
  • Però el tractament sobri, asèptic, fins i tot distant, els hi treu ferro, fins al punt que sembla que el patiment s’ha sublimat. Segons sembla, aquestes postals, que són com les fites que marquen el camí de la pel·lícula, són vivències reals viscudes pel director i que ha incorporat per construir el xassís que sosté aquesta història de comiat i amistat.

Aquesta és una pel·lícula de sentiments continguts, sense plors, sense crits, sense angoixes que no et deixen respirar, sense diàlegs que facin apareixia els sentiments a flor de pell. Tot va per dintre, o suposem que va per dintre doncs ben poc surt a la superfície.
És un film molt masculí, de forma que es diu el que es vol dir, o moltes vegades ni tan sols es diu, sols un encreuament de mirades o un gest ens ho diuen tot.
Són dos amics que fa molt temps que no es veuen i que quasi no s’han parlat directament en els darrers anys. Un sap de l’altre per una tercera persona, una cosina, que si està més per aquestes coses i manté la relació; però malgrat això no parlen, més enllà del protocol·lari, de les seves vides, de les seves coses, ni tan sols dels seus sentiments o pensaments.
Les seves converses són concretes i centrades en el present, en algun problema que cal resoldre abans de partir per sempre, però poc més. De fet, aquest sentiment de quotidianitat és tan gran que si el tema fos un altre, el film es podria titular “escenes de la vida diària”; malgrat tot això la trama t’atrapa i fa que et fiquis dins de la pell dels protagonistes.

Sols hi ha una qüestió que han de deixar lligat i que preocupa per igual als dos amics, el futur de Truman, el gos del protagonista. Tots els altres temes semblen ben fàcils de lligar i les persones ben capaces de sortir-se’n i tirar cap endavant. Però en Truman, que representa tot en un, la lleialtat, l’amistat i els sentiments purs, no pot quedar sol en aquest món, ja que en preservar-lo també ho fem amb tots els valors que ell representa. Aquest serà, per tant, el repte més gran que hauran d’afrontar abans de poder agafar cadascú el seu camí que els separarà per sempre.

El resum podria ser perfectament aquest: Els amics marxen, però l’amistat es queda. Els valors absoluts estan per sobre de les persones malgrat que algunes en puguin ser la seva representació, són els ambaixadors, ni mes, ni menys.

Aquesta pel·lícula té una estructura sòlida i també té un missatge clar, però té per sobre de tot la força dels seus dos protagonistes que podrien parlar-nos de qualsevol tema i captar la nostra atenció. La profunda mirada blava del Ricardo Darin et penetra fins al nervi més amagat, la seva veu ocupa tot l’espai de la teva oïda i el seu gest aparentment involuntari et parla. El rostre d’en Javier Camara, impassible com una emoticona, té la tendresa d’un nen petit i un al costat de l’altre semblen una parella de superherois de la comunicació, això si, no verbal, com aquell heroi cec que lluitava contra el mal tan bé com Superman amb la seva supervisió.

En Cesc Gay demostra que no calen grans mitjans ni tampoc una història extremadament original ni profunda per fer una bona pel·lícula, n’hi ha prou amb bons actors, un treball professional i una història que podria ser real explicada de forma senzilla. Fa el que va fer en Truman Capote, el que fan els periodistes: Transformar la realitat en ficció, perquè la realitat és feixuga i la ficció suportable.

Com no és extraordinària si no la veieu, no passarà res, però us garanteixo que si aneu a veure-la, quedareu ben satisfets d’haver-ho fet; haureu viscut la ficció d’un tros de vida i apreciareu que cada segon que vivim és valuós i no es pot perdre.

ESP 2015 (1 hora, 48 minuts)
Direcció: Cesc Gay
Guió: Cesc Gay, Tomás Aragay
Actors: Ricardo Darín, Javier Cámara, Dolores Fonzi, Alex Brendemuhl, Javier Gutierrez, Eduard Fernandez, Elvira Minguez, Silvia Abascal, Nathalie Poza, Jose Luis Gomez, Eduard Fernandez, Pedro Casablanc, Francesc Orella, Oriol Pla,…