La Wendy es una critica lideraria reconeguda de Manhatan, ja ha passat els cinquanta i creu viure “feliçment casada,” fins que el seu marit aprofita un día que surten a sopar fora de casa per dir-li que la deixa per un altre dona; en un lloc públic, sense cap indici que l’alertés de que això podia passar, sense possibilitats ni de discutir-ho ni de pair-ho. Sense cap dubte un fet tant traumàtic com si aquella mateixa nit, un terrorista jihadista, sense cap preavís, talles el cap del seu home davant seu i taques amb la seva sang el seu vestit nou. De fet ja no tornen junts a casa i en el taxi que la acompanya, trasbalsada com esta, oblida un sobre que portava, aquest acte involuntari començarà a marcar el seu destí doncs serà el desencadenant del argument de la pel·lícula.
Es difícil retratar la sensació de pèrdua, el buit infinit, la soledat que fa que el cap et doni voltes, com ho fan els records que apareixen sense que puguis aturar-los, les al·lucinacions, la nàusea fins arribar al vòmit; però francament aquesta pel·lícula ho aconsegueix perfectament. Les imatges de la ciutat a la nit des de dins del taxi en el que comença el seu viatge cap a la solitud,amb les llums dels anuncis tremolant, son desoladores; desprès la casa i la habitació solitàries, el vuit al costat del llit, pots ficar-te perfectament dins la pell de la Wendy. Mèrit sense cap dubte de la direcció i de la fotografia, però per sobre de tot de la Patricia Clarkson.
Per acabar-ho d’adobar la seva filla, amb qui podria recolzar-se en aquests moments difícils, decideix marxar de New York, i la Wendy, que no te carnet de conduir doncs amb els seu marit no li calia, no podrà fer escapades curtes per visitar-la de tant en tant; de fet no es tant el fer-ho com el saber que en cas de necessitat ho pots fer. El seu mon i el seu equilibri s’enfonsen encara una mica mes, li cal alguna cosa a la que agafar-se. En un mati emboirat per l’alcohol i el poc dormir truquen a la porta de casa seva, es el taxista que ve a portar-li el paquet que es va deixar al seu cotxe fa un parell de dies, en aquella nit que encara no acaba d’acceptar, però no va en el taxi del altre dia si no en un cotxe d’autoescola amb un anunci lluminós ben visible al sostre que l’identifica, una llum s’engega a la seva ment i li demana una tarja.
El taxista es també tot un personatge, no es el típic paio de Brooklin malcarat, es un sikh arribat de la India fa uns pocs anys, amb la seva barba ben negra i frondosa i el seu turbant; es una persona culta, un universitari que ha buscat una millor vida a la gran poma, però que per la seva aparença ha d’acceptar treballs subalterns i que per guanyar-se la vida de nit fa el taxi i de dia de professor d’autoescola. No renuncia a la seva imatge per no perdre la identitat, segons diu ell mateix, per tant pràcticament sols es mou en els ambients de la seva secta tret de les hores de treball, que no son poques.
Ella el contractarà a ell per tal de que li ensenyi a conduir, però veureu ben aviat que les classes seran un sacrifici tant gran i dolorós, malgrat que necessari, com anar al dentista o pagar els impostos. Arribats aquí cal fer-nos unes preguntes: ¿Que significa conduir per la Wendy? O millor encara: ¿Que ens vol dir la directora amb això? I finalment: ¿Perquè li fa tanta por i perquè s’hi resisteix?. Per un adult aprendre a conduir es un pas tant gran com el que fa un infant al aprendre a caminar; es la porta que obre les possibilitats de relacionar-se de forma autònoma amb l’univers que li correspon; per un nen la casa, el jardí, el parc o l’escola, per un adult, el mon sencer.
Per la Wendy conduir es acceptar la seva situació i encara que racionalment ja ho fa, dons es una persona amb un cap ben moblat i les idees prou clares, el seu sentiment, el seu esperit es neguen a acceptar la pèrdua; ella es una persona forta i malgrat que el seu cos pugui tenir por, la seva anima no en te de por i fa el que ha de fer, això si, patint, doncs l’angoixa la te ben agafada i la vigila d’amagat. Hi ha un alliberament infinit quan comença a conduir amb normalitat, com si deixes el pes que l’enfonsava i tornes a surar a la superfície tranqui-la i serena amb el sol il·luminant-li la cara: Ha acceptat el canvi i també la pèrdua, ja no te por, torna a ser una persona lliure. Aprendre a conduir ha sigut re aprendre a viure, aquest es el paral·lelisme.
El professor sikh estarà al seu costat en aquesta travessa del desert amb una paciència gairebé infinita, però hi hauran petites complicacions al encreuar-se els interessos. Al final tothom hi guanyarà de la relació i els dos hi trauran els seus aprenentatges, cadascú agafarà el seu camí doncs tothom deixa la crossa que l’ajuda’t a caminar quan la cama sana i a mes les seves vides son com dos naus que han creuat les seves esteles al mig del mar però cadascuna te un port de destí diferent.
Es una obra ben feta i sensible, potser una mica mancada de ritme en alguns moments, però que mai es fa llarga; trobo a faltar punts d’intensitat alta que vagin marcant el camí, tal com ho son l’arrencada o l’escena final. Es una obra serena i realista amb esperit positiu; una mostra del mon culturalment interrelacionat en el que vivim i també de que les seguretats ja no son les que eren i en el seu lloc hi ha incerteses en un mon que esta contínuament canviant.
Deixa un comentari