Hi ha coses petites que t’arriben al cor i et donen aquell sentiment de benestar, de plenitud i de felicitat; potser precisament és per la seva modèstia que ens toquen tan profundament, perquè no ens obliguen a deixar la nostra posició de confort per valorar-les, no cal que ens enlairem ni que fem grans disquisicions mentals, les tenim a peu pla. Així gaudim d’una posta de sol, o del petó, o d’una torrada de pa acabada de fer amb oli i sal; però també d’un llibre, d’una cançó, d’una conversa o d’un acudit. De la mateixa manera podem gaudir d’una pel·lícula com la classe d’esgrima.

Anem a veure perquè: Aquesta és una història, que podria passar a molts llocs del món, sense anar més lluny a casa nostra, sols cal saber triar el moment històric adequat, però en aquest cas el lloc és Estònia, una de les tres repúbliques bàltiques, la més al nord i més petita de totes elles. Actualment, és un país independent i forma part de la Unió Europea, però ha estat molts cops sotmès sota d’altres estats, l’última vegada per l’URSS, annexionada al final de la Segona Guerra Mundial, després d’haver estat ocupat per l’Alemanya nazi durant el conflicte.

Aquest film transcorre en aquest petit país els anys posteriors a l’esmentada guerra, quan tota l’URSS i, per descomptat, també el país bàltic, estaven sota la rígida tirania de Joseph Stalin; una època de persecucions, pels fets i per les idees, per les creences i fins i tot pels sentiments, també de les famoses deportacions a Sibèria. Tots en tenim de sentiments i, per tant, també podríem ser perseguits; ben segur que coneixen també casos de bones persones que han estat empresonades per les seves idees i per defensar-les amb fets, això en el passat relativament proper i a casa nostra, i malauradament també en el present.

Després estan els nens, que acaben de passar una guerra i que molts estan sense pare, deixats de la mà de Déu en un poblet petit, en la rígida societat comunista primerenca on de moment no tenen lloc; veure que una bona persona se n’ocupa arriba al cor de qualsevol i no cal meditar gents per entendre-ho.
La pel·lícula engega dins d’un vagó de tren, en aquesta història tenen molta importància els trens, però més encara les andanes, que ens apareixeran sempre emboirades, com si fossin l’entrada d’una altra dimensió, d’un altre món, sempre plenes d’esperança d’una vida nova.

Aquest tren porta al protagonista cap a una petita població del seu país fugint d’una purga estalinista, en un poblet recòndit teòricament serà més fàcil passar desapercebut, quan tens pecats no comesos que pagar millor no ser ningú; allà no pots ser reconegut doncs ningú no et coneix. El protagonista, l’Endel, trepitjarà l’andana, dubtarà un instant en veure passar un escamot de l’exèrcit roig, podem veure el seu sentiment de por, i després creuarà amb pas lleuger els carrers del poble per arribar, ja als afores, al col·legit on ha aconseguit una plaça de professor d’educació física; ell, que havia sigut esportista d’elit en esgrima, donant classes a uns vailets!, però quan un s’amaga no es pot significar.
L’Endel no trobarà una gran rebuda per part de la direcció de l’escola, ni tampoc li posaran les coses fàcils, sempre preocupats perquè ningú sobresurti; com més sotmesa i humiliada estigui una persona, menys possibilitat hi ha qui es reveli; la recerca de la igualtat enrasant per sota, aquesta era la fórmula del director per defensar el proletariat i enlairar el comunisme.

Les seves propostes esportives seran boicotejades, la seva feina menystinguda, malgrat tots els impediments, esperonat per una alumna seva, tractarà de crear un nou projecte esportiu i col·lectiu per als seus alumnes al voltant de l’esgrima, la cosa que millor coneix, que quallarà entre ells i serà com un raig de sol a l’hivern. Un motiu més de malfiança i d’enveja pel director de l’escola que veu un brot discordant en tot plegat, un perill. Pels seus alumnes i per molta gent del poble el nouvingut serà l’esperança. Sol passar que un que ve de fora sigui acollit com un messies pels desheretats, sobretot si és prudent, respectuós i no sols no fa mal a ningú sinó que ajuda a la gent, però també potser vist com una amenaça pels poderosos, doncs si no el coneixen, no saben com atacar-lo i poden veure perillar els seus privilegis.

Hi haurà un fet rellevant on el nostre professor haurà d’escollir entre la seva seguretat o el creixement personal dels seus alumnes, una rara oportunitat per ells de sentir-se orgullosos en un món en general mediocre; una decisió difícil amb la qual ell es compromet i que pot ser la seva perdició. El director de l’escola li dirà quasi al final de la cinta com a justificació:

Soc on soc per fer el que s’espera de mi

i ell es dirà a si mateix:

Soc el que soc per què faig el que penso que és correcte

Aquesta és la contraposició entre dues formes d’entendre la vida.

Us he dit al principi que aquesta petita història us arribaria al cor, no per deixar-vos- el ferit, sinó per omplir-vos d’emoció, per això i com sols passar a moltes bones històries, aquelles que diem que són rodones, el film s’acabarà a la mateixa andana d’estació on va començar, amb el protagonista baixant del tren; curiosament aquest cop no està plena de boira ni de fredor, sinó banyada per la llum del sol, ben segur que us emocionarà.
Finalment, un text ens explicarà que la pel·lícula està inspirada en una història real i que l’escola d’esgrima que va fundar l’Endel als anys cinquanta encara existeix a la mateixa ciutat.

FINLANDIA 2015 (1hora, 33minuts)

Director: Klaus Härö
Guió: Anna Heinämaa

Actors: Märt Avandi, Ursula Ratasepp, Lembit Ulfsa, Kirill Käro, Carmen